El paisatge és un bé immaterial, un patrimoni intangible que contribueix al nostre benestar, al nivell de qualitat de vida de tots els ciutadans. Així ho recorda el director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, Joan Nogué, recentment guardonat amb el Premi Jaume I d’Urbanisme, Paisatge i Sostenibilitat. Gaudir d’un entorn endreçat i equilibrat hauria de ser un dret per a tothom, similar al dret a viure sense un excés de soroll o de contaminació acústica.
Nombrosos estudis demostren com percebre a diari paisatges degradats té conseqüències negatives en la salut psíquica de les persones. Això succeeix especialment a les perifèries de les grans ciutats i, probablement, el Baix Llobregat en sigui un dels màxims exponents. Hi ha més depressions o crisis d’ansietat aquí que en altres zones? Probablement. Tenim el trist privilegi de viure en una comarca trinxada per una munió d’infraestructures, de xarxes de transport i serveis de tota mena que nodreixen principalment la gran capital. Paguem un car peatge en forma de les més variades dependències i, en canvi, obtenim ben poca recompensa davant tanta generositat. O almenys això em sembla.
Però, no obstant això, no em resigno a pensar que no hi ha res a fer, que és “lo que hi ha”. Per exemple, Viladecans podria millorar bastant la seva imatge (de poc valor afegit, diguem-ne) si s’actués de forma decidida a la muntanya de Sant Ramon. Plantar-hi arbres ja em sembla bé, però potser abans hauríem de començar per talar els arbres elèctrics que des de fa massa temps empastifen els turons que tenim per teló a la nostra ciutat: la llarga filera de torres i línies d’alta, mitjana o baixa tensió (als efectes, tant se val) que, sense cap mena d’harmonia ni lògica aparent en la seva ubicació ni en la seva trajectòria, es converteixen en grans estructures de ferro que s’apoderen del paisatge. Un té la sensació que la gent ni les veu, que les ha assimilat i ho troba fins i tot normal. Feu l’esforç d’imaginar-vos la muntanya sense torres, el resultat és enriquidor. Cal que prenguem consciència, doncs, entre tots de la necessitat d’endreçar el territori.
No cal anar fins a Osona o Girona per veure la reacció d’una part important de la població contra la línia de la Molt Alta Tensió, que les administracions s’estan plantejant soterrar com a mínim en el tram més verge que enllaça l’Empordà amb la Catalunya Nord, aprofitant les infraestructures ja existents (AP7) enlloc de trinxar l’entorn natural preservat. No cal anar tan lluny. Podem trobar un exemple d’una actuació similar, més modesta, però no menys important al poble veí. L’Ajuntament de Sant Boi va finançar el 2007 el soterrament de les torres i les línies aèries d’alta tensió que anaven de l’antiga caserna fins (més o menys) la rotonda del Rugbi, gràcies a un acord amb FECSA i a una inversió per part del consistori que ha comportat una evident millora pel barri i els carrers on transcorrien aquestes línies. Al seu lloc ara hi ha espai per a parcs i jardins. Espai net i lliure que es tradueix en millor qualitat de vida. Seria possible això aquí?
Nombrosos estudis demostren com percebre a diari paisatges degradats té conseqüències negatives en la salut psíquica de les persones. Això succeeix especialment a les perifèries de les grans ciutats i, probablement, el Baix Llobregat en sigui un dels màxims exponents. Hi ha més depressions o crisis d’ansietat aquí que en altres zones? Probablement. Tenim el trist privilegi de viure en una comarca trinxada per una munió d’infraestructures, de xarxes de transport i serveis de tota mena que nodreixen principalment la gran capital. Paguem un car peatge en forma de les més variades dependències i, en canvi, obtenim ben poca recompensa davant tanta generositat. O almenys això em sembla.
Però, no obstant això, no em resigno a pensar que no hi ha res a fer, que és “lo que hi ha”. Per exemple, Viladecans podria millorar bastant la seva imatge (de poc valor afegit, diguem-ne) si s’actués de forma decidida a la muntanya de Sant Ramon. Plantar-hi arbres ja em sembla bé, però potser abans hauríem de començar per talar els arbres elèctrics que des de fa massa temps empastifen els turons que tenim per teló a la nostra ciutat: la llarga filera de torres i línies d’alta, mitjana o baixa tensió (als efectes, tant se val) que, sense cap mena d’harmonia ni lògica aparent en la seva ubicació ni en la seva trajectòria, es converteixen en grans estructures de ferro que s’apoderen del paisatge. Un té la sensació que la gent ni les veu, que les ha assimilat i ho troba fins i tot normal. Feu l’esforç d’imaginar-vos la muntanya sense torres, el resultat és enriquidor. Cal que prenguem consciència, doncs, entre tots de la necessitat d’endreçar el territori.
No cal anar fins a Osona o Girona per veure la reacció d’una part important de la població contra la línia de la Molt Alta Tensió, que les administracions s’estan plantejant soterrar com a mínim en el tram més verge que enllaça l’Empordà amb la Catalunya Nord, aprofitant les infraestructures ja existents (AP7) enlloc de trinxar l’entorn natural preservat. No cal anar tan lluny. Podem trobar un exemple d’una actuació similar, més modesta, però no menys important al poble veí. L’Ajuntament de Sant Boi va finançar el 2007 el soterrament de les torres i les línies aèries d’alta tensió que anaven de l’antiga caserna fins (més o menys) la rotonda del Rugbi, gràcies a un acord amb FECSA i a una inversió per part del consistori que ha comportat una evident millora pel barri i els carrers on transcorrien aquestes línies. Al seu lloc ara hi ha espai per a parcs i jardins. Espai net i lliure que es tradueix en millor qualitat de vida. Seria possible això aquí?
Josep Ginjaume
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada