Ni guàrdies civils ni guàrdies urbans. El poder del franquisme a Viladecans portava sotana. Era Ramon Saborit, el senyor rector. Va governar la parròquia des de 1948 fins els primers setanta. Ell era per si sol l’encarnació d’una trinitat no gens divina: el poder polític, el poder militar i el poder eclesiàstic. Presumia de manar més que el governador civil i corria la hipòtesi que era confessor de Camilo Alonso Vega, sanguinari capità general i brutal ministre de la governació.
Donava cops de porta, tenia les maneres grolleres d’un sargento chusquero i una mà amb sis dits. Disposat a convertir a la santedat aquell Viladecans d’infidels, va marcar els diumenges de la infantesa dels 50 i els 60 amb tres manaments, un de Déu i altres dos seus: a missa, a doctrina i al centre. Com que “la letra con sangre entra”, evangelitzava sense estalviar bufetades d’aquella mà trucada amb doble dit gros. Entre els nombrosos beneficiaris, algú recorda una processó de Corpus amb una desmesurada hòstia a un pecador de set anys, mariner de primera comunió, per rosegar la cera del ciri pasqual.
En el centre parroquial feien cine cada diumenge. Tot el cine venia censurat, però allà censurava el rector a tisora. Volia un cine sense petons i tallava qualsevol contacte entre llavis. Les cares s’acostaven una mica, envoltades dels espetecs dels atents menjadors de pipes, i se separaven castament d’un salt. Els petons retallats pel terra de la petita cabina de projecció eren un eròtic mite de l’imaginari infantil.
Allà anaven les nenes, i els nens disfressats de diumenge, amb pantalons curts, genolls pelats i mitjons llargs. En el pis de dalt hi havia el galliner, entapissat de closques de pipes i amb bancs llargs, que cridaven ¡Bieeeen! quan sonava la trompeta del 7è de cavalleria. Malgrat les pel·lícules en blanc i negre i les espanyolades, les tardes del centre parroquial eren d’Eastmancolor, de pel·lícules d’aventures que durant el descans de la sessió doble omplien el pati de canalla lluitant a espases sense espases, a indis i vaquers sense fletxes ni pistoles.
El senyor rector deia les misses en català, els nois amb els nois i les noies amb les noies, separats pel passadís central. Era ràpid en les misses i en les confessions infantils, on sovint feia becaines. Estava més interessat en els pecats d’adults, perquè administrava secrets confessats i secrets inconfessables dels parroquians. Se li feia un petó a la mà i ell repartia llums i ombres, favors, amenaces i càstigs com un Vito Corleone armat amb l’autoritat política i sagrada.
Passava el plateret amb l’exigència de qui demana un rescat fins aconseguir erigir per col·lecta popular l’església del Poblat Roca. El projecte el va regalar Robert Kramreiter, arquitecte austríac, autor entre 1939 i 1942 de tres obres simbòliques de la col·laboració política i cultural entre l’Alemanya de Hitler i l’Espanya de Franco: l’Institut Alemany de Cultura, el Col·legi Alemany i l’Ambaixada alemanya a Madrid.
En aquest cas Déu va escriure recte amb ratlles tortes. L’església del Poblat avui apareix als catàlegs d’arquitectura internacional i mossèn Celestino Bravo va posar el seu tobogan sacre al mapa sentimental de jueus i gentils de cor obrer, a l’haver arrecerat els vaguistes de Roca en temps de tempesta.
No va ser mai el cas de Ramon Saborit. Algú es va atrevir el 1961 a llançar octavetes al seu jardí. Els que trucaven de matinada van trucar set portes. Set persones van ser detingudes per comunistes. El seu pitjor delicte era elogiar Fidel Castro en la tertúlia de l’hora del cafè, al voltant d’una taula al bar Mateu. No es va provar res. No calia. Uns van sortir als tres dies. Altres als sis mesos. Dos es van passar dos anys de la seva vida a la Modelo. (continuarà)
Donava cops de porta, tenia les maneres grolleres d’un sargento chusquero i una mà amb sis dits. Disposat a convertir a la santedat aquell Viladecans d’infidels, va marcar els diumenges de la infantesa dels 50 i els 60 amb tres manaments, un de Déu i altres dos seus: a missa, a doctrina i al centre. Com que “la letra con sangre entra”, evangelitzava sense estalviar bufetades d’aquella mà trucada amb doble dit gros. Entre els nombrosos beneficiaris, algú recorda una processó de Corpus amb una desmesurada hòstia a un pecador de set anys, mariner de primera comunió, per rosegar la cera del ciri pasqual.
En el centre parroquial feien cine cada diumenge. Tot el cine venia censurat, però allà censurava el rector a tisora. Volia un cine sense petons i tallava qualsevol contacte entre llavis. Les cares s’acostaven una mica, envoltades dels espetecs dels atents menjadors de pipes, i se separaven castament d’un salt. Els petons retallats pel terra de la petita cabina de projecció eren un eròtic mite de l’imaginari infantil.
Allà anaven les nenes, i els nens disfressats de diumenge, amb pantalons curts, genolls pelats i mitjons llargs. En el pis de dalt hi havia el galliner, entapissat de closques de pipes i amb bancs llargs, que cridaven ¡Bieeeen! quan sonava la trompeta del 7è de cavalleria. Malgrat les pel·lícules en blanc i negre i les espanyolades, les tardes del centre parroquial eren d’Eastmancolor, de pel·lícules d’aventures que durant el descans de la sessió doble omplien el pati de canalla lluitant a espases sense espases, a indis i vaquers sense fletxes ni pistoles.
El senyor rector deia les misses en català, els nois amb els nois i les noies amb les noies, separats pel passadís central. Era ràpid en les misses i en les confessions infantils, on sovint feia becaines. Estava més interessat en els pecats d’adults, perquè administrava secrets confessats i secrets inconfessables dels parroquians. Se li feia un petó a la mà i ell repartia llums i ombres, favors, amenaces i càstigs com un Vito Corleone armat amb l’autoritat política i sagrada.
Passava el plateret amb l’exigència de qui demana un rescat fins aconseguir erigir per col·lecta popular l’església del Poblat Roca. El projecte el va regalar Robert Kramreiter, arquitecte austríac, autor entre 1939 i 1942 de tres obres simbòliques de la col·laboració política i cultural entre l’Alemanya de Hitler i l’Espanya de Franco: l’Institut Alemany de Cultura, el Col·legi Alemany i l’Ambaixada alemanya a Madrid.
En aquest cas Déu va escriure recte amb ratlles tortes. L’església del Poblat avui apareix als catàlegs d’arquitectura internacional i mossèn Celestino Bravo va posar el seu tobogan sacre al mapa sentimental de jueus i gentils de cor obrer, a l’haver arrecerat els vaguistes de Roca en temps de tempesta.
No va ser mai el cas de Ramon Saborit. Algú es va atrevir el 1961 a llançar octavetes al seu jardí. Els que trucaven de matinada van trucar set portes. Set persones van ser detingudes per comunistes. El seu pitjor delicte era elogiar Fidel Castro en la tertúlia de l’hora del cafè, al voltant d’una taula al bar Mateu. No es va provar res. No calia. Uns van sortir als tres dies. Altres als sis mesos. Dos es van passar dos anys de la seva vida a la Modelo. (continuarà)
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada