Fa algun temps va aparèixer a Osona la notícia que un parell d’oratoris musulmans a Manlleu posaven els seus locals a disposició de la primera consulta independentista. El que per a alguns era motiu de befa, per a altres era una invitació a rellegir el magnífic llibre d’Amin Malouf, Identitats Assassines, on plasma la necessitat individual d’arrelament a la nova terra, de la creació d’una nova identitat. Com diu la saviesa popular, la teva pàtria és aquella que dóna de menjar als teus fills. D’alguna manera, és aquesta actitud la que també mostra Justo Molinero quan afirma respecte a l’última consulta independentista que Catalunya s’endurà una sorpresa molt gran sobre quins seran els que més la defensaran.
Les persones estem configurats per moltes identitats. Alguns, aquells que tenim família més enllà de les terres de parla catalana, som clarament fronterers i podem percebre Catalunya des de nous enfocaments. Alguns podem sentir que estem en dues cultures i en cap d’elles, però la realitat és que som qui, a través del conflicte, orienten Catalunya cap el futur.
Terres i societats són modelades per viatgers. Molts, si no tots, dels nostres herois nacionals, són aventurers, invasors i envaïts, en conflicte pel canvi social. Les cultures són dinàmiques i el canvi sempre ve de fora. El conservadorisme, l’aferrar-se al passat, és negar-se a ser protagonista de la construcció del futur.
Els immigrants són persones amb valors d’origen i amb capacitat d’elegir, d’abandonar identitats poc útils, d’adaptar-se a la de les terres de acollida que els enriqueixen i aportar allò que millor mereix ser conservat. Inconscientment modelen la terra dels seus fills.
És tot tan senzill? Realment no. Immigració és canvi, canvi en els costums d’immigrants i autòctons. I el canvi és conflicte. És conflictiu avaluar la solidesa dels nostres valors i la permeabilitat de la nostra societat per incorporar-ne de nous. Al cap i a la fi, tothom vol el millor per a la terra dels seus fills. Mirar endarrere, veure on érem fa cent anys i on som ara, ens hauria d’ajudar a entendre el canvi en forma positiva.
Llegint els diaris sembla que Espanya i Catalunya conformin identitats que viuen d’esquena. El PP sembla renunciar a instal·lar-se a la nostra terra, i el PSOE trampeja com pot valors essencials amb el PSC. Una majoria de l’espectre polític català: CiU, ERC, ICV, no té equivalents a la península. Ens construïm identitàriament per camins separats. El conflicte sobre l’estatut engrana amb les febleses de la transició i la reaparició dels facciosos que el pragmàtic pacte constitucional no va neutralitzar.
El conflicte no és menor. Igual que andalusos i extremenys van construir la seva identitat com a catalans lluitant pel Estatut d’Autonomia, aquests altres catalans potser facin realitat la predicció de Justo Molinero.
Les persones estem configurats per moltes identitats. Alguns, aquells que tenim família més enllà de les terres de parla catalana, som clarament fronterers i podem percebre Catalunya des de nous enfocaments. Alguns podem sentir que estem en dues cultures i en cap d’elles, però la realitat és que som qui, a través del conflicte, orienten Catalunya cap el futur.
Terres i societats són modelades per viatgers. Molts, si no tots, dels nostres herois nacionals, són aventurers, invasors i envaïts, en conflicte pel canvi social. Les cultures són dinàmiques i el canvi sempre ve de fora. El conservadorisme, l’aferrar-se al passat, és negar-se a ser protagonista de la construcció del futur.
Els immigrants són persones amb valors d’origen i amb capacitat d’elegir, d’abandonar identitats poc útils, d’adaptar-se a la de les terres de acollida que els enriqueixen i aportar allò que millor mereix ser conservat. Inconscientment modelen la terra dels seus fills.
És tot tan senzill? Realment no. Immigració és canvi, canvi en els costums d’immigrants i autòctons. I el canvi és conflicte. És conflictiu avaluar la solidesa dels nostres valors i la permeabilitat de la nostra societat per incorporar-ne de nous. Al cap i a la fi, tothom vol el millor per a la terra dels seus fills. Mirar endarrere, veure on érem fa cent anys i on som ara, ens hauria d’ajudar a entendre el canvi en forma positiva.
Llegint els diaris sembla que Espanya i Catalunya conformin identitats que viuen d’esquena. El PP sembla renunciar a instal·lar-se a la nostra terra, i el PSOE trampeja com pot valors essencials amb el PSC. Una majoria de l’espectre polític català: CiU, ERC, ICV, no té equivalents a la península. Ens construïm identitàriament per camins separats. El conflicte sobre l’estatut engrana amb les febleses de la transició i la reaparició dels facciosos que el pragmàtic pacte constitucional no va neutralitzar.
El conflicte no és menor. Igual que andalusos i extremenys van construir la seva identitat com a catalans lluitant pel Estatut d’Autonomia, aquests altres catalans potser facin realitat la predicció de Justo Molinero.
Xavier Ramírez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada