Aquesta nit ha plogut amb força. Quan, de bon matí, sortia de casa per anar a treballar una explosió de sensacions m’han recordat la pluja: la terra humida, l’aire fresc, les gotes d’aigua encara visibles en les fulles d’algun arbre, els colors encesos de les coses...
Ja fa uns dies de l’incendi de la nostra muntanya, si hagués plogut com ha plogut aquesta nit probablement el foc no hauria fet el mal que ha fet. Recordo amargament com el foc anava devorant el turó des de punts diferents: les flames creixien gegantines, una olor de cendra i fum contaminava tota la vila de confusió, només escoltava botzines, helicòpters i gent corrent amunt i avall. Tots els veïns érem al balcó, expectants, desitjant que allò acabés d’alguna manera.
L’endemà plovia, tot era silenci i la pluja s’estava enduent les restes d’allò que en algun moment va ser la flora de Sant Ramon. La muntanya que acomiadem quan marxem lluny i ens rep després d’un llarg viatge ja no és la mateixa.
Avui la natura ens delecta amb tot de regals per als nostres sentits; i suposo que s’encarregarà de posar remei a allò que nosaltres vam espatllar; esperant ansiosa que algun dia siguem més curosos amb allò amb què ens estima.
Viladecans, tres d’agost de 2010.Ja fa uns dies de l’incendi de la nostra muntanya, si hagués plogut com ha plogut aquesta nit probablement el foc no hauria fet el mal que ha fet. Recordo amargament com el foc anava devorant el turó des de punts diferents: les flames creixien gegantines, una olor de cendra i fum contaminava tota la vila de confusió, només escoltava botzines, helicòpters i gent corrent amunt i avall. Tots els veïns érem al balcó, expectants, desitjant que allò acabés d’alguna manera.
L’endemà plovia, tot era silenci i la pluja s’estava enduent les restes d’allò que en algun moment va ser la flora de Sant Ramon. La muntanya que acomiadem quan marxem lluny i ens rep després d’un llarg viatge ja no és la mateixa.
Avui la natura ens delecta amb tot de regals per als nostres sentits; i suposo que s’encarregarà de posar remei a allò que nosaltres vam espatllar; esperant ansiosa que algun dia siguem més curosos amb allò amb què ens estima.
Conxita Zaragoza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada