Molt aviat votarem el Parlament de Catalunya per novena vegada. En les vuit anteriors, Convergència i Unió ha estat la formació guanyadora en nombre d’escons, tot i que els socialistes Maragall i Montilla van aconseguir la presidència el 2003 i 2006 amb “governs tripartits”. Però Viladecans (com les ciutats de l’entorn), presenta uns resultats força diferents: el PSC guanya sempre (excepte el 1980), però rep menys vots que en les eleccions generals, amb CiU consolidada en la segona posició a gran distància de la resta de partits.
Jordi Pujol arriba a la Presidència de la Generalitat en guanyar les eleccions catalanes de 1980 de forma inesperada (CiU quedava quarta en les generals de 1979), tot i quedar només tercera a Viladecans (16,6%). Pujol aconsegueix després tres majories absolutes consecutives (1984, 1988 i 1992), assolint xifres històriques tant a nivell nacional (72 diputats i 47,0% el 1984) com a Viladecans (28,4% el 1992). I encara guanya Jordi Pujol les eleccions al Parlament en dues ocasions més (1995 i 1999), arribant als 5.895 vots a Viladecans, on es consolida com a clara segona força també en les eleccions municipals. Amb Artur Mas (2003 i 2006), CiU guanya en diputats però passa a l’oposició, i torna a superar el 20% en la nostra ciutat.
El Partit dels Socialistes, etern guanyador al Baix Llobregat, no iguala les xifres de les legislatives. A Viladecans, comença amb la sorprenent derrota de 1980 (Joan Raventós queda a 4 punts del PSUC); en el millor moment del “felipisme” el PSC toca el 50% en les tres eleccions següents (amb Raimon Obiols). El 1995 Joaquim Nadal baixa en picat (37,3%). Un candidat més carismàtic, Pasqual Maragall, pujarà fins el 54,4%. José Montilla cau fins al 40,0% el 2006, i només mobilitza 8.913 viladecanencs (la meitat dels 18.922 que voten socialista en eleccions generals)
El més votat a Viladecans el 1980 és el PSUC (que tenia també l’alcadia amb Joan Masgrau). Però els 6.369 vots que rep no tenen continuitat, especialment a Viladecans, per l’escissió del prosoviètic PCC. Només superarà la divisió amb el naixement d’Iniciativa (amb Rafael Ribó des de 1988), fins a la desfeta de 1999 (en què els anguitistes d’EUiA gairebé igualen els escassos 790 vots d’Iniciativa-Verds). Des de 2003, amb Joan Saura, s’estabilitza en dos mil vots i el 8 per cent.
Pel Partit Popular, les eleccions al Parlament són sempre decebedores: ja ho eren per l’UCD (d’Anton Cañellas) i Alianza Popular, que no arriben al 6 per cent. Només a partir de 1995, amb un PP molt fort a nivell espanyol i Vidal-Quadras de candidat assoleix al 12%, que Josep Piqué supera lleugerament (2003 i 2006). En les autonòmiques, no passa mai dels 3.329 vots (2003), molt lluny dels sis mil que rep a les eleccions espanyoles.
El paper d’Esquerra Republicana era testimonial als anys 80 i 90: del 1,3% d’Heribert Barrrera (1984) al 4,4% d’Àngel Colom (1995). Carod-Rovira doblarà els resultats: 8,7% i 2.214 vots el 2003, però cinc-cents vots menys el 2006.
Per últim, els 852 vots (3,8%) que Ciutadans obté a Viladecans l’ajuden a entrar el Parlament el 2006; tenen el precedent del Partido Socialista de Andalucía, votat per 649 viladecanencs el 1980.
Més informació: http://www.historiaelectoral.com/mviladecans.html
Jordi Pujol arriba a la Presidència de la Generalitat en guanyar les eleccions catalanes de 1980 de forma inesperada (CiU quedava quarta en les generals de 1979), tot i quedar només tercera a Viladecans (16,6%). Pujol aconsegueix després tres majories absolutes consecutives (1984, 1988 i 1992), assolint xifres històriques tant a nivell nacional (72 diputats i 47,0% el 1984) com a Viladecans (28,4% el 1992). I encara guanya Jordi Pujol les eleccions al Parlament en dues ocasions més (1995 i 1999), arribant als 5.895 vots a Viladecans, on es consolida com a clara segona força també en les eleccions municipals. Amb Artur Mas (2003 i 2006), CiU guanya en diputats però passa a l’oposició, i torna a superar el 20% en la nostra ciutat.
El Partit dels Socialistes, etern guanyador al Baix Llobregat, no iguala les xifres de les legislatives. A Viladecans, comença amb la sorprenent derrota de 1980 (Joan Raventós queda a 4 punts del PSUC); en el millor moment del “felipisme” el PSC toca el 50% en les tres eleccions següents (amb Raimon Obiols). El 1995 Joaquim Nadal baixa en picat (37,3%). Un candidat més carismàtic, Pasqual Maragall, pujarà fins el 54,4%. José Montilla cau fins al 40,0% el 2006, i només mobilitza 8.913 viladecanencs (la meitat dels 18.922 que voten socialista en eleccions generals)
El més votat a Viladecans el 1980 és el PSUC (que tenia també l’alcadia amb Joan Masgrau). Però els 6.369 vots que rep no tenen continuitat, especialment a Viladecans, per l’escissió del prosoviètic PCC. Només superarà la divisió amb el naixement d’Iniciativa (amb Rafael Ribó des de 1988), fins a la desfeta de 1999 (en què els anguitistes d’EUiA gairebé igualen els escassos 790 vots d’Iniciativa-Verds). Des de 2003, amb Joan Saura, s’estabilitza en dos mil vots i el 8 per cent.
Pel Partit Popular, les eleccions al Parlament són sempre decebedores: ja ho eren per l’UCD (d’Anton Cañellas) i Alianza Popular, que no arriben al 6 per cent. Només a partir de 1995, amb un PP molt fort a nivell espanyol i Vidal-Quadras de candidat assoleix al 12%, que Josep Piqué supera lleugerament (2003 i 2006). En les autonòmiques, no passa mai dels 3.329 vots (2003), molt lluny dels sis mil que rep a les eleccions espanyoles.
El paper d’Esquerra Republicana era testimonial als anys 80 i 90: del 1,3% d’Heribert Barrrera (1984) al 4,4% d’Àngel Colom (1995). Carod-Rovira doblarà els resultats: 8,7% i 2.214 vots el 2003, però cinc-cents vots menys el 2006.
Per últim, els 852 vots (3,8%) que Ciutadans obté a Viladecans l’ajuden a entrar el Parlament el 2006; tenen el precedent del Partido Socialista de Andalucía, votat per 649 viladecanencs el 1980.
Més informació: http://www.historiaelectoral.com/mviladecans.html
Carles Lozano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada