L’aparició de les estrangeres feia bavejar els mascles i poblava els somnis humits masculins de rosses amb cuixes llargues de minifaldilla curta. Curiosament a mig termini la gran beneficiada va ser la dona, que no es va resignar a ser el cast descans hivernal del guerrer ligón de playa.
Les dones de principis dels seixanta eren més o menys com les de principis dels cinquanta quan encara arrossegaven el dol rigorós de la primera postguerra dels quaranta. Per entrar a missa no només no podien portar la faldilla curta, sinó que tampoc estava autoritzada la brusa sense mànigues, per evitar la pecaminosa visió de l’aixella. Ben és cert que la depilació no s’havia socialitzat i que no era estrany albirar aixelles femenines amb negra i exuberant pelussera, però associar allò a pecat de pensament o d’obra era una perversió que només estava a l’abast de l’església i de Buñuel i el seu Le chien andalou. Era curiosa la dèria religiosa amb els cabells femenins: les dones havien de cobrir-se els temptadors cabells amb mantellines mentre que els homes havien de descobrir-se.
El color que uniformitzava les dones de certa edat era el negre del dol. El dol en les dones vídues durava entre dos anys –sempre hi havia qui els portava una comptabilitat estricta– i tota la vida. Els homes es limitaven a posar-se un temps indeterminat una banda negra a la màniga de la jaqueta dels diumenges, o simplement es col·locaven un botó folrat de negre en el trau cec de la solapa, com si fos un pin. El color de les àvies era el negre que amagava els seus cossos i els seus cabells. Al cap portaven un mocador negre nuat sota la barbeta, per tapar el cabell sempre enroscat en una trossa que només desfeien en la intimitat del dormitori, soles, amb la pinta davant del mirall.
Estava malt vist qualsevol gest d’independència de les dones, posar-se pantalons o fumar. Fins i tot estava malt vist agafar soles l’autobús a Barcelona. “Vés a saber el que anirà a fer aquesta tota sola a Barcelona”, comentaven des de la plaça de l’ajuntament quan veien alguna dona sola i arreglada a la parada de l’autobús.
Tot i així al Viladecans dels seixanta havia arribat la laca en esprai, substituint la greixosa brillantina i una barreja viscosa i enganxifosa anomenada fixador, i en castellà fijapelo. La laca va posar de moda el crepat femení perquè impedia que baixés el soufflé dels cabells enlairats a raspall i assecador elèctric que s’havia incorporat a les perruqueries femenines. Els envelats de setembre van veure florir pentinats que competien en volum i ambició aèria amb els rosats núvols de sucre de les parades de la festa major.
Pels homes era diferent. Els homes són els homes, era més que una frase feta. Les noies ajudaven a casa, i si estudiaven, com a molt estudiaven secretariat. Els nois treballaven i ràpidament assolien la clau i el duro. Algunes dones tenien ja llavors passat i present obrer: la fàbrica Dubler de Sant Boi i una fàbrica de cadenats de Cornellà, Ramón García Moya, contractaven majoritàriament dones. Tenien sou, però sense dret a clau ni a duro. Hi havia el toc femení de queda. A les nou de la nit, totes a casa.
Llavors la televisió ens oferia el somni gratuït de ser milionaris “Un millón para el mejor” i una sèrie on es podia viatjar en el temps per un forat: “El túnel del tiempo”. Alguns joves de Viladecans van trobar dos forats per viatjar en el temps a un present europeu que semblava futur: el bar les Panotxes i el càmping La Ballena Alegre. (Continuarà)
Les dones de principis dels seixanta eren més o menys com les de principis dels cinquanta quan encara arrossegaven el dol rigorós de la primera postguerra dels quaranta. Per entrar a missa no només no podien portar la faldilla curta, sinó que tampoc estava autoritzada la brusa sense mànigues, per evitar la pecaminosa visió de l’aixella. Ben és cert que la depilació no s’havia socialitzat i que no era estrany albirar aixelles femenines amb negra i exuberant pelussera, però associar allò a pecat de pensament o d’obra era una perversió que només estava a l’abast de l’església i de Buñuel i el seu Le chien andalou. Era curiosa la dèria religiosa amb els cabells femenins: les dones havien de cobrir-se els temptadors cabells amb mantellines mentre que els homes havien de descobrir-se.
El color que uniformitzava les dones de certa edat era el negre del dol. El dol en les dones vídues durava entre dos anys –sempre hi havia qui els portava una comptabilitat estricta– i tota la vida. Els homes es limitaven a posar-se un temps indeterminat una banda negra a la màniga de la jaqueta dels diumenges, o simplement es col·locaven un botó folrat de negre en el trau cec de la solapa, com si fos un pin. El color de les àvies era el negre que amagava els seus cossos i els seus cabells. Al cap portaven un mocador negre nuat sota la barbeta, per tapar el cabell sempre enroscat en una trossa que només desfeien en la intimitat del dormitori, soles, amb la pinta davant del mirall.
Estava malt vist qualsevol gest d’independència de les dones, posar-se pantalons o fumar. Fins i tot estava malt vist agafar soles l’autobús a Barcelona. “Vés a saber el que anirà a fer aquesta tota sola a Barcelona”, comentaven des de la plaça de l’ajuntament quan veien alguna dona sola i arreglada a la parada de l’autobús.
Tot i així al Viladecans dels seixanta havia arribat la laca en esprai, substituint la greixosa brillantina i una barreja viscosa i enganxifosa anomenada fixador, i en castellà fijapelo. La laca va posar de moda el crepat femení perquè impedia que baixés el soufflé dels cabells enlairats a raspall i assecador elèctric que s’havia incorporat a les perruqueries femenines. Els envelats de setembre van veure florir pentinats que competien en volum i ambició aèria amb els rosats núvols de sucre de les parades de la festa major.
Pels homes era diferent. Els homes són els homes, era més que una frase feta. Les noies ajudaven a casa, i si estudiaven, com a molt estudiaven secretariat. Els nois treballaven i ràpidament assolien la clau i el duro. Algunes dones tenien ja llavors passat i present obrer: la fàbrica Dubler de Sant Boi i una fàbrica de cadenats de Cornellà, Ramón García Moya, contractaven majoritàriament dones. Tenien sou, però sense dret a clau ni a duro. Hi havia el toc femení de queda. A les nou de la nit, totes a casa.
Llavors la televisió ens oferia el somni gratuït de ser milionaris “Un millón para el mejor” i una sèrie on es podia viatjar en el temps per un forat: “El túnel del tiempo”. Alguns joves de Viladecans van trobar dos forats per viatjar en el temps a un present europeu que semblava futur: el bar les Panotxes i el càmping La Ballena Alegre. (Continuarà)
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada