Només tenia nou anys quan protagonitzà la seva primera acció sindical. Fou pel setembre de l’any 1962, durant la vaga de la Siemens, la que esdevingué una de les primeres fites del moviment obrer de postguerra. Mn. Josep Bach i Moles, rector molt conservador de la parròquia de Sant Miquel al barri del Pedró de Cornellà, havia acabat detingut al “cuartelillo” per un guàrdia civil que havia aconseguit atrapar pel braç, en el moment d’entrar en sagrera, un vaguista que fugia d’una càrrega. El rector des de dins l’estirava de l’altre braç, tot dient al benemèrit: “Si se lo ha de llevar a él, deberá llevar-me a mi también”. El mossèn, que acabà trincat, deixà oberta la porta parroquial als vaguistes. Dies després, estava en Carles xafardejant encuriosit una reunió d’una vintena d’ells, dins l’església, quan entrà un treballador corrent i cridant que venien els guàrdies. No podent, ni sabent sortir-ne, el nen els manà que el seguissin. Ell sabia que hi havia una finestra al cor. Estava oberta i per ella podrien sortir, donava a les Escoles Parroquials. Baixaren doncs les escales i a continuació entraren al despatx del director on hi havia una altra finestra que anava a parar a un altre carrer. Per allà s’escapoliren tots. Ell tornà al portal parroquial per veure el pam de nas dels desconcertats civils que no trobaven ningú.
Amb la retenció de Mn. Bach i l’acomiadament final de quaranta-dos treballadors, alguns d’ells pares d’amics seus, aquest nen juganer de la plaça del Trinquis, prengué consciència de l’existència de la injusticia.
En Carles Navales Turmos morí el passat 17 de juny. Nascut a la fi de l’any 1952, era fill d’un obrer cofundador de la Cooperativa Vidriera de Cornellà, fàbrica creada l’any 1932 per la gent de Joan Peiró, aquell vidrier anarcosindicalista amic i company d’un dels protagonistes de la vaga de La Canadenca de l’any 1919, en Salvador Seguí, el Noi del Sucre. En Navales era nét d’aragonesos. Els avis materns s’havien instal·lat a Sant Andreu de Barcelona i els paterns a Viladecans a començament del 1900, abans d’arrelar definitivament a Cornellà de Llobregat. El “noi del vidre” ha estat enterrat a la seva estimada ciutat després d’haver mort d’un fulminant atac de cor a l’estació de Flaçà, devora Girona. Esperava el tren que l’havia de dur a la trobada quinzenal amb els seus amics Gómez Acosta i López Bulla.
Separat de la seva parella, tenia un fill de nom Gabriel i vivia des dels anys noranta de lloguer a l’antiga rectoria de Colomers, un petit poble de l’Empordà on podia conjugar vida solitària i vida social en xarxa. Com el “noi del sucre” creia que l’emancipació dels treballadors vindria, de manera important, de la mà de la cultura. Per tant, llegia de tot i de tot en sabia. Devorava jazz, flamenc i clàssica a tort i a dret. La seva vocació frustrada, la cinematografia, la compensà visionant i col·leccionant pel·lícules a dojo. Era molt culte i tot el que s’empassava ho convertia en reflexió que acabava plasmant en articles a diversos diaris catalans i per damunt d’ells a “La Factoria”, la revista digital de pensament social, creada l’any 1997 i editada per ell mateix.
Als 17 anys, després de passar per l’Orfeó Catalònia, aportant-hi nous aires, s’integrà al Centre Social del barri d’Almeda. Des d’allà va participar en l’organització de la Setmana de la Joventut de l’any 68 i va impulsar l’organització de cinefòrums a tots els barris de Cornellà, on feia de ponent. En tenia 19 quan va ser escollit representant sindical i secretari del Jurat, a la fàbrica ELSA, resultant de l’antiga Cooperativa Vidriera, que llavors tenia 900 treballadors. Hi anava per lliure, al marge encara de les Comissions Obreres. Un fet cabdal d’aquell any 1971 li féu pujar més graons el grau de consciència i compromís social, va ser per la riuada del Llobregat que, a la fi de l’estiu, inundà tots els baixos de Cornellà. A ell, l’onada l’arreplegà a Almeda i allà es quedà vivint fins que tot fou arreglat. De la mobilització, coordinació i solidaritat entre veïns i treballadors en la que es va submergir en sortiren fundades les Comissions de Barris i Fàbriques que arrencaren la lluita per la canalització del riu i noves mobilitzacions veïnals.
Tanta frenesia només podia acabar en un lloc: la presó. A la matinada d’un diumenge de febrer del 1972 la policia el va anar a buscar a casa. A ell i a set sindicalistes més. L’endemà dilluns estava prevista una jornada de lluita de treballadors i estudiants, en solidaritat amb les fàbriques en conflicte i contra la nova llei d’educació. A Via Laietana fou torturat. Curiosament, per un comissari que també es deia Navales. Complerts tres mesos de presó preventiva a la Model, el TOP (Tribunal de Orden Público) l’acabà absolent en judici a Madrid, gràcies, sobretot, a una mentida pietosa del testimoni Mn. Jaume Rafanell, rector de la parròquia de Santa Maria de Cornellà.
Com que no tenia cap ganes de tornar a la Model, cada cop que corria el risc de ser detingut s’esfumava. En els dies de les mobilitzacions pel “Proceso 1001” de desembre de l’any 1973, contra Marcelino Camacho i la resta de companys, la policia el volgué tornar a detenir. No el trobà a ca seva i acabà passant vuit dies amagat a ca meva. Malgrat dir, a la seva autobiografia: “…me refugié en la masia de Antonia Doñate, toda una delicia de mujer, que…” , podia haver dit, per ser més exacte i precís: “en casa del payés Joan Comellas de Viladecans, donde su esposa Antonia, toda una delicia de mujer, que...…“ Però és igual. La qüestió és que pogué aprofitar el meu llit buit, el meu lloc a taula, els llibres del pare (Verdaguer, Maragall, Ruyra…) i els discos dels germans. Jo m’estava a Lleida fent el soldat. El pare i mare ja sabien prou bé el que era passar per “Via Laietana”, gràcies a les detencions de ma germana Maria i del meu cosí Ignasi Doñate i sabien també quina era de la “feina” d’en Carles a la comarca del Baix.
L’any 1974, el Baix Llobregat bullia sindicalment. El desbordament de la CNS per un moviment obrer que aprofitava tota escletxa legal era un fet i, de mica en mica, s’anava obrint pas l’anomenada “Intersindical” com a estructura representativa i unitària dels obrers en lluita, pel damunt de qualsevol mena d’organització legal o il·legal. És mitjançant aquest instrument com s’arriba a la Vaga General de primers de juliol. En solidaritat amb la vaga d’ELSA, amb la de la SOLVAY de Martorell que ja durava 50 dies i en lluita pel Conveni Comarcal del Metall. Més de 400 empreses hi varen participar. El “Noi del Vidre”, que tenia 22 anys, hi tingué un paper primordial. Acció i organització sindical feren un salt qualitatiu en aquella vaga i a la fi, el sindicat vertical havia quedat mig esventrat. Es guanyà el reivindicat per al conjunt dels treballadors però en Carles quedà al carrer. Tres anys després seria amnistiat.
Rebentada, amb pressions externes, la possibilitat de fer un Congrés Sindical a Espanya per traspassar l’OSE als treballadors i un cop legaltzats els minisindicats, ep! els uns més tard que els altres, és clar (off course, aus der bahn, por supuesto), en Carles Navales esdevingué fins l’any 1982, el que mai hauria volgut ser, Secretari Comarcal de CC.OO. Càrrec del qual fou substituït per l’Emilio García (León de Fergat), un altre que tampoc no ho volia ser. Això sí, ambdós sempre arremangats.
De les diverses vegades que me les vaig fer i topar amb ell, en ressaltaré tres (amb tres n’hi ha prou) per ajudar a ressenyar-lo una mica més.
La primera, l’any 1978. Acompanyat d’en José Botella com a guionista, amb una màquina Super-8 vàrem passar una tarda d’estiu filmant els racons del riu Llobregat, des del Pont del Diable de Martorell fins els meandres de Sant Boi i Cornellà. Jo només hi anava de xofer perquè en Navales mai tingué cotxe ni carnet. Fou home de serveis públics. Allà vaig constatar el seu saber cinematogràfic i l’estima per la seva i nostra comarca.
La segona, l’any 1980, quan vaig dimitir de regidor de l’Ajuntament de Viladecans. En la carta a l’alcalde Masgrau, a les raons personals, hi mal barrejava les poques ganes de continuar essent company de partit dels qui recolzaven la invasió de l’Afganistan per l’URSS, i hi afegia també la meva incapacitat de trobar solucions als problemes municipals que només era mig capaç de definir. Quan l’amic Atienza li donà a llegir la carta al Carles, que havia vingut a veure què passava, en acabar, esclatà amb un irònic: “Vaya, otro intelectual que se nos va”, seguit d’una sarcàstica rialla. I és que sempre reia. Se’n reia de tot, fins i tot de tots, si mirant de resoldre problemes li calia desdramatitzar, cosa que li va reportar més d’una incomprensió.
La tercera va ser quan l’any 96 o 97 vingué a Viladecans a presentar el seu “Ciudadano Mohamed”. Llibre escrit sobre l’experiència viscuda a Girona com a assessor del governador civil en matèria d’immigració i com a coautor de l’anomenat “Informe Girona”. Aquest informe acabà a la taula de tota mena de directors generals, bisbes, consellers, caps de policia i parlamentaris. Amb les cinquanta propostes que s’hi feien, es va poder conformar el punt de partida per al consens entre tots els agents implicats en el tema migratori. Recordo com xerrant sobre el tema, tot sopant, evocàrem l’Abbé Pierre, fundador dels “Drapaires d’Emaús”, i Roger Garaudy, demostrant-me el molt que en sabia no solament d’ells sinò de tot el relatiu a exclusió i marginació, la gran sensibilitat que tenia envers els moviments socials i el seu compromís com a mediador en conflictes. No és perquè si, que ho dic. Fent-se acompanyar per ma mare l’Antònia Doñate, visità, aquells mateixos dies, molts dels establiments immobiliaris de lloguer de pisos a Viladecans i a quants propietaris amb disponibilitat pogueren, preguntant per la predisposició a llogar pis als inmigrats marroquins. Constatant vergonyoses negatives, els reclamava respectuosament, però sense embuts, un canvi d’actitud, sota pena de que el barri de Sales acabés essent un gueto.
Després vingué la seva revista “La Factoria”. “La revista catalana de pensamiento social más leída en el mundo” com diu el subtitol. Alegre i trista veritat la del seu to irònic.
Dic jo que la comissió del nomenclàtor dels carrers de Viladecans (si existís, que no ho sé) podria posar en cartera el Carrer Noi del Vidre per fer, tard o d’hora, companyia al Carrer Noi del Sucre. N’és més mereixedor, em sembla a mi, que el Marquès d’Estella que encara penja a una cantonada.
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada