Deu ser antiquat. Avui ja no es parla de lluita de classes. Marx ha quedat arxivat a la calaixera, i el pas de la indústria als serveis, la fragmentació laboral, l’accés als béns de consum i l’arribada de la immigració han canviat el context de tal manera que el perfil de les classes socials ha quedat desdibuixat. Sembla de mal gust recordar la seva existència, i encara més després de la caiguda del mur i del coneixement de com funcionava el socialisme anomenat “real”, però mentrestant, mentre abandonàvem la consciència, el terme i el concepte, les desigualtats socials en el món han anat creixent. I les condicions laborals han anat empitjorant molt i molt: temporalitat dels contractes, marginació dels joves, subcontractacions a manta, increment de l’economia submergida, creixement expo-nencial dels accidents laborals… Rematat tot plegat per una crisi global, la factura de la qual en els països rics paguen treballadors, aturats i jubilats. En els països pobres, caldrà canviar la categoria social que fem servir. Perquè ja no es tracta de treballar, sinó de subsistir.
Jo crec que els treballadors ens hem autoenganyat col·lectivament. Hem perdut identitat, ens hem deixat portar per la mandra a l’hora de mantenir determinats drets laborals (que lluitin els sindicats en lloc nostre, com si ells tinguessin una vareta màgica!), ens hem distret, vaja. Per desencís, però també per causes molt més complexes, vinculades a una forma d’entendre la vida –pròpiament una “ideologia”, la dominant– que propugna l’individualisme i ens fa passar de ciutadans responsables a clients compulsius, poc conscients que els drets costen d’adquirir i de mantenir, i que els deures democràtics són per complir-los.
Les solucions no són fàcils i, com ens han recordat els indignats, passen per una renovació de la democràcia, per una democràcia real des del compromís, la solidaritat i l’honestedat. I això exigeix pensar, crear, lluitar des del bé comú.
A mi m’agradaria recuperar el concepte “consciència de classe”, en aquest sentit que sempre ha tingut dins del moviment obrer: d’anar a la una perquè tots i totes (no només “els meus”) duguem una vida digna. I encara més, a mi m’agrada allò de “l’internacionalisme proletari”. És a dir, l’anar més enllà de les fronteres, el construir amb els homes i dones treballadors (o aturats, o lumpen, posats a fer) de tot el món. Cosa que té molt de sentit en temps de globalització econòmica.
Però això també està passat de moda. Perquè ara a Catalunya hi ha la percepció que és més important la identitat nacional que la identitat de classe, cosa que no comparteixo, i alguns nacionalismes espanyols i catalans tendeixen a presentar el veí com a adversari o fins i tot com a enemic, amb la visceralitat i l’esquinçament que tot plegat comporta. He de reconèixer que em fa mal. Perquè penso que es pot fer una bona -i imprescindible- defensa de la diversitat cultural, de la cultura catalana, i de la gestió arrelada al territori dins del marc europeu sense necessitat de trencar la cohesió social. O potser perquè no em fa cap gràcia una independència amb alguns personatges catalaníssims sense cap sensibilitat social ni democràtica a jutjar pel seu comportament. I la independència no garanteix per sí sola la resolució de qüestions globals importantíssimes relacionades amb la cultura i l’economia. Hi ha, doncs, per a mi, un triple objectiu: millorar l’autogovern, garantir la cohesió social i redistribuir la riquesa a favor dels més pobres.
Sóc d’una generació que aspirava romànticament a fer caure les fronteres i que encara disfruta quan passa d’un país de la comunitat europea a l’altre sense consciència de duana. I això encara és dins del meu subconscient. Per això crear nous compartiments em sembla deplorable. Penso que els reptes de debò són recuperar la sobirania dels governs elegits democràticament per damunt dels poders econòmics, fer disminuir les desigualtats i acabar amb la fam en el món, promoure les cultures locals, i preservar el medi ambient. Gens fàcil. Però no es pot fer si no es compta amb la voluntat d’una majoria d’afectats. De tot el món. En totes les llengües.
Els conceptes “lluita de classes” i “consciència de classe” necessiten un aggiornamento, posar-se al dia, desempallegar-se dels mals usos que de vegades també se n’ha fet. Però crec que hem de recuperar el motor de la identitat, la solidaritat i la creativitat de la tradició obrera internacionalista.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada