Consell de guerra sumaríssim núm. 43-IV-1961 (3ª part)

En les seves memòries, Jordi Pujol ens explica, mínimament, les que li feren passar a comissaria, l’any 1960, per raó dels “fets del Palau”, abans d’anar a parar a la presó del barri de Torrero a Zaragoza:  

“A mi em fa com una mena de vergonya qualificar de tortura el que aquella nit vaig patir. Però, aleshores, què? Maltractaments? Haig de dir que vaig ser víctima de maltractaments? La paraula queda llavors molt curta. La paraula realment adequada és tortura.

Em van donar una pallissa molt forta i professional. Bufetades a la cara, una darrera l’altra. Cops de puny a llocs no visibles per no deixar senyal. …  … Cops de bastó seguits a les plantes dels peus. Cops a les empenyes, amb més càlcul perquè no volien trencar ossos. Em van fer ajupir amb les mans emmanillades per sota les cuixes. En aquesta posició, que es coneix amb el nom de la cigonya, em pegaven i em feien caure a terra. M’incorporaven i em feien tornar a caure amb més bufetades a la cara i més cops de puny al cos. Doblegat a terra, m’etzibaven coces, m’arrossegaven. De tant en tant em deixaven reposar. Després hi tornaven...  El turment devia durar unes tres hores. És molt de temps. Finalment, vaig entendre que no podria aguantar. Aquells homes portaven les de guanyar i no els venia ni d’una hora ni d’un dia ni em tenien per a res. Vaig dir el nom de Francesc Pizón, l’impressor. … “Vostè sap més coses”, m’havien dit els policies quan vaig haver signat la declaració. … 

(L’endemà) em van tornar a cridar. Volien més noms. Els vaig dir que això era tot, Pizón i Casajuana. Em van amenaçar, van fer veure que es disposaven a tornar-me a apallissar, em van advertir que no em trobava en les millors condicions per aguantar gaire més. Jo anava negant-ho tot, segur que els cops es reprendrien d’un moment a l’altre. Tot d’una al cap de mitja hora de forcejament verbal, em van deixar sol. Van tornar a entrar quan havien passat quinze o vint minuts. “No el creiem, però ho deixarem així”. Vaig tenir la sensació que havien fet consultes i que s’havien adonat que tenien a les mans un personatge incòmode.”

Molts anys després d’aquests fets, els germans Creix continuaven tenint el mateix tracte amable envers tots el hostes de Via Laietana, sobretot amb els comunistes. Per tant, no espereu que els encausats en el Consell de Guerra de l’any següent al de Jordi Pujol  tinguessin una estada massa diferent. Però sí que hi va haver matisos. Dels, diguem-ne, tertulians de Cal Sastre, el minusvàlid Manolo Clemente quasibé no fou tocat, potser perquè amb només mitja cama bona i un sol braç, amb bon criteri, algú considerà prou tortura fer-lo pujar i baixar escales. Els seus germans Pepe i Antonio, així com en Joan Masgrau, tingueren una ració de plantofades relativament petita, només eren tertulians. Els que van sortir d’allà amb la condició de militants de base del PSUC, el gec d’hòsties dels interrogatoris ja va ser considerable. I els que sortiren amb alguna responsabilitat organitzativa adjudicada o eren reincidents, com els Ramos, Cruz, Garrido i Zinoviev, el gec va ser dels que gairebé feia cantar els àngels. Com el d’en Jordi Pujol, vaja… però tres dies. 

CONSIDERANDO. –Que los hechos que se declaran probados en todos y cada uno de los doce Resultandos constituyen un delito de Rebelión Militar, por cuanto es evidente que los procesados difundieron noticias tendenciosas con el fin de causar trastornos en el orden público interior y desprestigiar las Instituciones del Estado, habiendo conspirado y tomado parte en reuniones clandestinas con dichos fines…. 

F­ALLAMOS que debemos condenar y condenamos a los procesados JOSE RAMOS LLAS, FELIPE CRUZ MARTINEZ, ANTONIO GARRIDO MORENO y MANUEL LINARES RISQUEZ a la pena de DOS AÑOS DE PRISION, a los procesados SILVESTRE BAEZ RONDON y ADRIAN REAL DEL MORAL a la pena de UN AÑO DE PRISION, a los procesados JOSE VELA TERUEL y ANDRES BARROSO OLID a la de DIEZ MESES DE PRISION y a los procesados JOSE CLEMENTE MARTINEZ, MANUEL CLEMENTE MARTINEZ y JUAN MASGRAU MARCET a la de SEIS MESES Y UN DIA DE PRISION como autores todos ellos de un delito de rebelión militar, con las accesorias para todos ellos de suspensión de cargo público, profesión, oficio y derecho de sufragio durante el tiempo de condena…

Som-hi doncs. Els de pena curta, cap a la quarta galeria de la Model, els de pena llarga cap a Burgos passant per Torrero. Algun dels de pena llarga foren beneficiaris de menys mesos de reclussió per un dels indults que sovint es donaven en ocasió de celebracions diverses, com per exemple: Congrés Eucarístic, XXV Años de Paz, etc. Els de pena curta i reincidents, no en tingueren cap de benefici.

Vint anys enrere, en Zinoviev Linares m’explicava el seu pas per Torrero i la coincidència allà amb el President Pujol, l’anar plegats en un furgó de trasllat, etc. I la cosa, més o menys, quadra. En les seves memòries, Jordi Pujol ens diu: “Pernoctaven a Torrero, de tant en tant, presos polítics catalans de camí al penal de Burgos. La majoria eren comunistes del PSUC i, sobretot, militants de Comissions Obreres... Coneixien la meva presència entre aquelles parets i la responsabilitat sanitària que tenia encomanada i fingien que estaven malalts per poder ser visitats per mi. Els receptava una aspirina i amb aquesta excusa m’estava una estona parlant-hi. Quedava astorat de la ingenuïtat esperançada que molts d’aquells comunistes exhibien. Si els escoltaves, el Règim sempre estava a punt de caure. En recordo un que, amb tota la convicció, em va dir: “que me ha dicho mi mujer que esto de Franco está al caer”, i em va donar notícies d’una manifestació que hi havia hagut davant l’ambaixada espanyola a Copenhaguen com a prova irrefutable de la imminència. Jo pensava: “què diuen?, en quin món viuen?”, però els admirava la moral”. És prou certa la ingenuïtat esperançada de què parla el President, però també hi podria haver afegit quelcom semblant a: “… tal vegada, això de “esto de Franco está al caer” era una manera de mirar d’animar a un pres al qual també li calien ànims, perquè d’això els comunistes en tenien molta experiència”.

Els que feren les llargues vacances del 61 a la Model de Barcelona, no patiren tant d’isolament. De primer perquè allà hi havia una bona colla de la seva corda i, de segon, perquè la proximitat a casa  permetia sovintejar una mica més les animades visites. Fins i tot, en el cas dels germans Clemente, van tenir la xamba de ser posats plegats a la mateixa cel·la contravenint la normativa, i així, quan era questió d’anar d’un lloc a un altre, en Pepe podia traginar en Manuel.

Mirem-nos ara la qüestió des d’una altra vessant. Tots ells, menys en Manolo Clemente, eren casats. Certament, fins i tot, alguns d’ells tenien fills petits. El Pepe Clemente el que més, en tenia quatre. Així que, permeteu-me recordar el tracte a les dones com a víctimes adossades. Més d’una hagué de sentir: “Lo siento señora. Deberá ponerse a trabajar, a servir, a sembrar ajos… a lo que sea menester… No son precisamente unas vacaciones pagadas lo de su marido”. I alguna altra, quelcom semblant a: “Ho sento, senyora. No oblidi de fer arribar, encara que sigui ensabonant una mica els funcionaris, algún fuet al seu marit, perquè allà no és que donin gaire menjar, no, ni gaire bo, i és que és normal: qui no treballa, no menja”. En definitiva, en el cas d’ells es tractava de complir el que deia al rètol d’entrada a Buchenwald: “A cadascú el que és seu”, i en el cas d’elles, al d’Auschwitz: “El treball us farà lliures”.

Afortunadament la solidaritat encara funcionava, sota mínims, però funcionava. Es feien col·lectes per ajudar sobretot les esposes dels presos. La gent del PSUC de la Roca s’ocupà, per exemple, de la Pura, esposa del barraquista Felipe Cruz, de La Bomba. Càritas també, en darrera instància, feia la seva funció, malgrat que s’havia de passar prèviament per la plaça de la catedral aprofitant una de les visites a la presó. Més d’una de les families d’aquests perillosos delinqüents comunistes va poder tastar el mannà caritatiu del bisbat. 

Tanmateix, respecte a l’estada a la presó del carrer d’Entença, val la pena explicar dues coses. La primera, que l’única visita de persona no familiar a la Model va ser la de Mn. Joaquim Palomera, el fundador de l’escoltisme a Viladecans, en aquells dies ja ex-vicari de Sant Joan. I la segona, que aquesta visita als presos va provocar una bona enrabiada del rector Mn. Ramon Saborit quan va assabentar-se’n.

És de citar l’enrabiada de Mn. Ramon, perquè la gent del PSUC sempre pensà, per indicis, però sense proves, que ell era el responsable primigeni de la detenció de tots plegats. L’enrabiada provocada per Mn. Joaquim degué ser petita al costat de la que li produiria  haver de recollir, aquella matinada d’hivern, dotzenes de volants a l’atri, escales parroquials i jardí rectoral. Se suposa que una trucada, o una visita, al Governador Civil posant-lo al cas de pamfletades i de descarats tertulians sense por, va permetre als germans Creix lligar caps al voltant d’un possible rebrot comunista, interrelacionant gent de Viladecans, la Roca i la Seda del Prat.

En Manuel Vizcaino, autor material de la llançada parroquial, sempre ha dit que llançar-les al jardí no va ser una provocació sinó una precipitació, fugint sense mirar. Com tampoc les de les escales, puix la tria del lloc venia determinada pel fet de ser un bon lloc de pas. 

D’igual manera va ser el de la triple cantonada dels carrers Sant Josep, Major i carretera vella de Gavà, punt d’entrada i sortida del poble. Molt possiblement, aquesta acció fou cosa d’en Francisco Carpio, que vivia justament davant de l’església, jornaler del pagés Joan Monmany que tenia portal i eixida en aquells dos carrers. En Carpio les degué escampar a prop del portal, aprofitant l’anada al camp.

Certament, moltes de les dades d’aquesta història ja no son verificables, perquè ja només son vius, que jo sàpiga, l’Antonio Clemente i en Manuel Vizcaino, el llançador de les octavetes parroquials. I és que, la repressió franquista no t’allargava precisament la vida, i menys si no estaves disposat a “cantar”.

Andreu Comellas