Vaig ser aquest 7 de novembre en l’acte “La dignitat de la política (Homenatge a Miguel Núñez)” en un Auditori Oriol Martorell ple a vessar. I realment poques vegades la dignitat de la política ha estat millor representada que en la figura del Miguel Núñez, i en l’esperit d’aquest homenatge. Miguel Núñez (1920-2008) va ser un lluitador del PSUC i del PCE, però l’acte que va obrir Jordi Pujol, potser amb la intervenció més brillant, va anar més enllà de l’aroma de nostàlgia psuquera per reivindicar una manera de fer política que trobem a faltar.
Jordi Pujol va recordar també l’Antoni Gutiérrez Díaz quan es manifestaven junts “i jo li deia, Guti, no et pensis que sóc tonto, que estic aquí perquè coincidim només en unes coses, i jo sé que tu vols que sembli que això ho hem muntat nosaltres, quan en realitat sé que tot això és cosa vostra, que no m’enganyes. I és clar, quan jo veia al Miguel, Miguelito li dèiem, que era madrilenyo i parlava castellà, mai li vaig sentir una sola paraula en català, amb una pancarta que deia “Catalunya, un sol poble” pensava que endavant, que ell ho podia dir, perquè si ho deia jo, és clar, semblaria que ....”
Presentat per dos periodistes, Milagros Pérez Oliva, defensora del lector de El País i Joan Busquets, del Periódico, antic director de Treball, l’homenatge va reivindicar una dignitat política que no depèn del càrrec ni del cotxe oficial, sinó de la manera de fer i de la manera de ser. Declaracions d’obrers de la Seat, de sindicalistes, d’editors, d’arquitectes, d’adversaris polítics com el Miquel Roca. Testimonis de la regidora d’ICV Elsa Blasco, que recordava com el seu pare, Robert Blasco, militant comunista, la va invitar a acompanyar-lo a un viatge a França quan tenia set anys. Va pujar al cotxe amb els seus pares i un senyor que es deia Miguel. “Si nos para la policía, hija mía, a este señor lo hemos encontrado haciendo auto stop,” li va dir el pare. Ella era part de la coartada. “Vam arribar a l’estació de Perpinyà, vam deixar aquell senyor i vam tornar a Espanya.Aquell va ser tot el meu primer viatge a França”, va explicar l’Elsa.
Torturat per la policia franquista per la seva militància comunista, va ser un mite de la resistència democràtica, un heroi del nostre temps. “Molt respectat però massa poc valorat”, va assenyalar Miquel Roca.
Santiago Carrillo va ironitzar que “los políticos más influyentes y los economistas más ilustres están convirtiendo una crisis económica en una crisis crónica” i va dir que Miguel faria avui “lo que ha hecho siempre, luchar para cambiar el mundo.”
Miguel Núñez, va ser diputat del Congrés. Estava en la Comissió de Sanitat i s`ho prenia tan seriosament que es pensaven que era metge. Doctor Núñez, li deien alguns parlamentaris, va explicar la Lali Vintró, que va recordar quan va defensar el 1980 apujar la pensió de 13.800 ptes a 15.300. “Deben de pensar menos en el coste del presupuesto y pensar más en la gente que tiene que pasar con la pensión mínima, en sus problemas, un sano ejercicio político para sus señorías”.
Va parlar una treballadora del Congrés de Diputats i va dir que una vegada li va preguntar l’edat. “Tengo sesenta años, pero en realidad son cuarenta, porque me robaron los veinte que me tiré en la cárcel”, va respondre.
Què volen aquesta gent que truquen de matinada? va clausurar la Maria del Mar Bonet, però la dignitat de la política ressona enmig de la campanya electoral, enmig dels vídeos prefabricats dels publicistes. La dignitat de la política que sap conjugar verbs oblidats: lluitar, escoltar, estimar, caminar, parlar, aprendre, ensenyar amb l’exemple.
¿Qué quiere esta gente?, em sembla sentir la veu del Miguel Núñez en aquesta campanya electoral. Encara que aquesta gent sigui una altra gent i no truquin de matinada.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada