Què tenim? Què ens fa falta?

Més o menys aquest va ser el tema de fons de la trobada que diumenge passat vam celebrar a l’associació de familiars del taller ocupacional Caviga. La Fundació Caviga depèn del Consell Comarcal del Baix LLobregat i el taller fa servei a unes 90 persones amb discapacitat psíquica que viuen majoritàriament a Castelldefels, Gavà i Viladecans. 

La idea va sortir d’una assemblea de l’associació, en la qual alguns pares proposaven que plantegéssim a les administracions públiques aquells recursos que vèiem necessaris per als nostres usuaris i que són inexistents a qualsevol de les tres poblacions. La proposta inicial va ser elaborar una mena de carta als reis entre la nostra associació i el taller.

A la junta ens va semblar que tot plegat havia de madurar més, que no podíem delegar en el centre una necessitat que era nostra i que per bo que sigui qui faci negociacions, si les coses no són molt assumides i treballades per tothom i convenientment argumentades no s’aconsegueixen. Això passava a principi d’any. Després, les retallades a què es veu sotmès l’Estat del Benestar ens va refermar en aquesta opinió i en la necessitat de prioritzar.

I per pensar-hi i parlar-ne vam convocar la jornada de diumenge. De fet ens va sorprendre l’èxit: convocar la gent a una reunió llarga durant tot el diumenge no sembla que hagi d’atreure gaires masses, però els professionals de Caviga ens van ajudar molt a motivar els pares. Mentre a fora plovia a bots i barrals, unes 140 persones, entre usuaris del centre, familiars, professionals  de Caviga (que van treballar, i molt, desinteressadament!) i convidats, ens posàvem a la feina.

Per part nostra vam procurar que la dinàmica de la reunió fos eficaç i divertida. Ens hi van ajudar, amb gran generositat, dos molt bons professionals del camp social, que es van oferir a donar-nos voluntariament un cop de mà. Quico Manyós i Anna Ramis van aconseguir crear un clima participatiu, relaxat i reflexiu. I van treballar de manera que ens van fer adonar que  en les preguntes: Què tenim? Què ens fa falta?, pesa gairebé més el que tenim que el que ens falta.

D’entre les conclusions cal destacar l’alta valoració que mereix el centre Caviga entre els seus usuaris i familiars, la  constatació de la riquesa de la convivència entre persones amb diferents capacitats, la necessitat de sensibilitzar la població sobre aquesta riquesa, ja que la gent que no hi conviu sol percebre la discapacitat de forma negativa i sovint amb rebuig,­ la dificultat d’accés al món del treball de les persones amb discapacitat, la preocupació dels pares pel futur dels seus fills amb discapacitat i la manca d’habitatges tutelats per a aquest col·lectiu. També es va expressar la desconfiança en un món polític que es percep com allunyat i emmurallat.

A la jornada, també hi va haver espai per a la presentació de dues entitats de lleure i suport a la integració: Asdivi, de Viladecans, i Adisga, de Gavà, a càrrec de Mercè Ginés i Pilar Pérez, les presidentes. I vam comptar amb un espectacle de dansa per part de la Fundació Psico-Art, de Barcelona, especialitzada en dansa per a persones amb discapacitat. La veritat és que era un goig veure com els nois de Psico-Art ensenyaven a fer alguns passos de dansa als de Caviga.

En fi, ara ens queda posar-nos les piles sobretot en dos temes: la sensibilització sobre la discapacitat i la necessitat de crear pisos tutelats que puguin acollir aquests nois i noies quan les seves famílies ja no se’n poden fer càrrec. 

Mercè Solé