Acompanyar la mort, una assignatura pendent

Aquests darrers dos mesos hem viscut a casa la mort del meu sogre. Tenia 88 anys i, tot i patir un ampli repertori de malalties de diversa gravetat, mantenia una acceptable qualitat de vida. El fred i la grip A el van deixar en un estat d’extrema feblesa que finalitzà en la mort. Han estat dos mesos intensos, com us podeu imaginar, per l’impacte afectiu de la mort d’una persona estimada i per l’atenció i dedicació que necessitava.

He de dir que durant tot el procés hem estat en contacte amb molts professionals de la salut, tant de l’ambulatori com de l’hospital, alguns dels quals vorejaven l’excel·lència.  Dit això, però, aquest contacte m’ha permès observar algunes coses:

1. Els serveis d’urgència estan col·lapsadíssims: box amb doble ocupació, passadissos plens. Cap seient per als familiars i ni un lloc per deixar un got d’aigua. I al costat d’això, el personal certament feia tot el que podia, però, ben segur, amb un gran estrès que un dia o altre els passarà factura i que no deu contribuir precisament a fer millor la seva feina.
2. L’equipament de l’hospital potser està pensat per promoure la mútua cooperació i solidaritat entre els malalts i els familiars d’una mateixa habitació: no tots els llits tenen un seient ni tan sols una taula per dinar. En una habitació ens ho havíem d’anar passant els uns als altres. 
3. La coordinació entre hospital i ambulatori, si més no en malalts terminals, no és prou bona. Si entres d’urgències a l’hospital i surts amb el missatge “no cal que torni perquè ja no hi podem fer res”, hauries d’anar a casa amb orientacions clares d’atenció al malalt. Ens hem trobat, també, que els diversos professionals no coincidien a l’hora d’enfocar el que calia fer, i això crea angoixa. Per moments vam estar atrapats en una mena de tirabuixó impossible de derivació mútua: de l’hospital a l’ambulatori i de l’ambulatori a l’hospital.
4. El servei d’infermeria domiciliària, importantíssim en aquesta mena d’atenció, ens va comunicar que per les retallades els malalts crònics ja no tenen una professional de referència, sinó que el servei és rotatori. O sigui que pot ser que les cures les faci cada dia una persona diferent. 
5. En un cert moment, ens vam interessar per revisar el grau de dependència concedit al malalt. Tots els treballadors socials consultats coincideixen que des de fa un parell de mesos qualsevol canvi o revisió de la situació d’una persona que cobra una prestació de la llei de la dependència comporta una aturada automàtica de la prestació, que es reprèn al cap d’uns quants mesos. Dit d’una altra manera, sembla que les persones en situació més vulnerable de Catalunya financen la Generalitat.

Amb tot això, està clar que les retallades tenen una clara repercussió en la qualitat de l’atenció tot  i que de moment el personal intenta fer-hi tot el possible. Però crec que a més d’això estaria bé comptar amb una unitat especialitzada de què disposen alguns hospitals i que facilita l’atenció a gent gran en situació propera a la mort. 

Crec que és millor que més aviat s’ajudi pacient i familiars a assumir la mort i tot el que significa, que no pas continuar amb la consigna d’una recuperació mèdica poc probable i molt medicalitzada. La mort, a certes edats, és un procés natural, que ha d’estar acompanyat i ben atès, amb cures pal·liatives per evitar patiments inútils, però que potser necessita d’uns recursos una mica diferents i de criteris mèdics també adaptats a aquesta situació, que evitin ingressos innecessaris i ajudin a una millor atenció familiar i professional en el domicili. 

És un suggeriment, que ve acompanyat d’un immens agraïment a tots els professionals de la salut que ens van fer costat en tot el procés.

Mercè Solé