Notes per a l’estudi de la repressió franquista a Viladecans

“Enterado” del general Franco de la pena capital imposada a Salvador Pérez Martin, 5 de juny de 1940.
Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero, Barcelona.

“En el dia de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La GUERRA HA TERMINADO (sic)”, aquest era el comunicat que des de Burgos, el divendres 1 d’abril de 1939, Año de la Victoria, emetia el general Franco i que des de Radio Nacional de España en Burgos, es radiaria la nit del mateix divendres, per a tot el territori espanyol, comunicant la victòria final i l’acabament de la guerra. A Catalunya el final de la guerra havia començat un any abans, amb la caiguda de Lleida l’abril de 1938. A Viladecans, les tropes marroquines comandades pel falangista general Yagüe entrarien el 25 de gener de 1939, pràcticament un mes després que les tropes franquistes engeguessin l’ofensiva final contra Catalunya, una vegada perduda –per la República– la batalla de l’Ebre. Per als viladecanencs i viladecanenques la guerra oficialment havia acabat.

Però no és cert que la guerra s’acabés l’1 d’abril de 1939. Els militars havien planificat un cop d’estat –que es va convertir en una guerra i en una revolució en aquells llocs on no varen tenir èxit–, amb l’objectiu d’eliminar el sistema democràtic, de llibertats, igualtat i progrés que la República implicava i anul·lar els partits polítics marxistes, d’esquerra, republicans i catalanistes així com el moviment obrer i sindical. La guerra era una fase d’aquesta programació. Després de la guerra venia la revenja i la repressió sobre la regió ocupada i conquistada que era Catalunya, com ja havia passat en altres zones d’Espanya, una vegada les tropes franquistes i escamots falangistes ocupaven pobles i ciutats. Franco no perdonava, el final de la guerra, evidentment, va ser una victòria, no pas una pau.

Per a tots aquells ciutadans i ciutadanes, implicats d’una manera o una altra amb el règim republicà, no calia haver estar militant de cap partit d’esquerra, simplement haver-los votat et feia còmplice de la barbarie roja i per tant sotmès a la implacable justícia militar que el règim va posar en marxa, a mesura que anava conquerint el territori espanyol. Aquells que no van voler o no van poder exiliar-se, o aquells que es van creure que Franco actuaria de manera pietosa, conforme a les seves creences religioses, patirien ells i els seus familiars la repressió, en forma de detencions, empresonaments, procediments sumaríssims sense garanties i assassinats legals emparats per l’estat militar. La justícia franquista havia pervertit el codi de justícia militar i aplicava el delicte d’auxili o rebel·lió militar a aquells que havien defensat la República, no només amb les armes, sinó simplement amb les paraules. Era el terror de l’estat contra una població atemorida, cansada, moralment deprimida i empobrida després de tres anys d’esforç bèl·lic.

A Viladecans les primeres detencions no s’esperarien al final oficial de la guerra. Tenim constància que 16 persones seran detingudes al llarg del mes de març, molt possiblement amb la connivència de la Falange local, tal i com va passar amb la detenció de Virgínia Amposta i Adolfo Casé. Aquests, el 20 de març van ser detinguts a Viladecans per un escamot falangista de Sant Vicenç dels Horts que els va traslladar a la seva prefectura on els van retenir durant tres dies abans de lliurar-los a la presó de dones de les Corts i la Model, respectivament. Al front de la Falange de Viladecans, constituïda oficialment a principis de març de 1939, hi havia el metge Vicente Ferro Estrade i com a delegat d’Informació i Investigació, Joan Miernau Domènech; delegació amb molt poder perquè era l’encarregada d’emetre tots els informes d’antecedents político-socials sobre els ciutadans de Viladecans a petició dels jutjats militars. Fins al desembre de 1939, 10 ciutadans més de la nostra vila serien detinguts i empresonats. Entre els detinguts hi havia membres de les diverses conselleries municipals que s’havien succeït al llarg de la República, però també directius o simples militants de partits polítics d’esquerra i de sindicats (ERC, PSUC, CNT-FAI, UGT) que s’havien distingit per fer propaganda disolvente del programa de la seva organització. Tots els veïns represaliats de Viladecans que fins a l’actualitat hem trobat són homes; només ens consta una dona, Virgínia Amposta, casada amb Adolfo Casé.

A partir de la recerca personal en l’Arxiu Municipal de Viladecans, comarcal del Baix Llobregat, a Sant Feliu de Llobregat, i del Tribunal Militar Territorial Tercero, de Barcelona, a data d’avui la repressió franquista a la nostra ciutat la podem comptabilitzar en 85 persones: sobre 35 de les quals sabem que es van demanar informe d’antecedents político-socials al Puesto de la Guardia Civil de Gavà i a l’alcaldia, i Falange de Viladecans i/o se’ls va incoar procediment sumaríssim; a 6 se les va detenir, i des de la presó militar de Sant Feliu de Llobregat se les va traslladar a la Model de Barcelona, sense que puguem precisar més dades i sobre 41 persones, sí que coneixem que van patir presó i que van ser condemnades a penes d’entre 12 i 30 anys, que amb les commutacions i beneficis penitenciaris en molts casos es quedarien en penes de 6 mesos a 6 anys de condemna efectiva, a excepció de Virgínia Amposta, Adolfo Casé i Salvador Martín que van ser assassinats en el Camp de la Bóta, a Barcelona, la matinada del 8 d’agost de 1939 els dos primers i el 6 de juny de 1940 el darrer. A banda d’aquestes penes capitals, la condemna més important, de 30 anys de reclusió major, va recaure en Josep Iturrioz Rebull, president local d’ERC –considerat per totes les fonts franquistes i falangistes locals com a principal instigador de la revolució a Viladecans–, que també va ser el que més temps va passar empresonat a la Model de Barcelona: 6 anys i 6 mesos. A aquesta activitat frenètica dels tribunals militars caldria afegir-hi les 69 persones que van passar pels camps de concentració de presoners de guerra i batallons de treballadors, entre 1939 i 1942, així com més d’un centenar d’homes que van ser depurats en les quintes militars compreses entre els 18 i 45 anys, molts d’ells obligats a fer novament el servei militar, a banda de les depuracions de professionals de l’educació, de l’administració o de la sanitat, d’entre altres activitats professionals. 

Xifres no gens menyspreables, per a un poble que l’any 1936 tenia 3.746 habitants i on durant la revolució i la guerra no va morir ningú com a conseqüència de la violència dels incontrolats i a on els morts (6), de veïns de Viladecans, atribuïts a aquesta violència revolucionaria es van produir fora del terme municipal. Van ser els casos dels germans gabrielistes Teófilo Marina Bonilla, Federico Selarie Laporte, Eliseo Serrano García i Daniel Villaverde Dueñas, assassinats entre 25 de juliol i el 10 de novembre de 1936, del guarda rural Juan Martínez Martínez, assassinat el 25 de juliol de 1936 i de l’activista catòlic i membre de la Falange Local, Jaume Abril Puig, assassinat el 3 d’abril de 1938. Fins i tot, en el cas dels assassinats dels germans gabrielistes, el cap local de Falange, Vicente Ferro, i Francesc Arnau, també falangista i membre de la primera Comissió Gestora Municipal, van reconèixer per escrit –els dies 19 i 20 de març de 1943 en el Consell de Guerra instruït contra Josep Iturrioz– que els dirigents locals, Josep Iturrioz com a dirigent d’ERC, i Marià Sanjuan, com a dirigent de la CNT, van fer el possible per salvar-los i facilitar-los el camí cap a Barcelona, on van poder amagar-se un temps. 

Si tenim en compte les 85 persones a les quals se’ls va investigar i en molts dels casos se’ls va obrir procediment sumaríssim, de les quals tres van ser assassinades, i les 69 persones que van passar pels camps de concentració de presoners i batallons de treball tenim un total de 154 ciutadans de Viladecans –un 4,1 % del total de la població– als quals se’ls va aplicar la justícia militar franquista. Creiem que és una xifra totalment desproporcionada a tenor del que va ser la república i la revolució a Viladecans i que vindria a corroborar la tesi del principi: el cop d’estat militar tenia l’objectiu d’eliminar físicament tots aquells ciutadans i ciutadanes amb els quals no es coincidia ideològicament per tornar a un sistema polític dominat per l’oligarquia, l’exèrcit i l’església catòlica i la repressió ferotge posterior a la guerra no era sinó el darrer esglaó d’aquest procés.

En propers números del Punt de Trobada publicarem un quadre amb tots els veïns de Viladecans –coneguts fins a l’actualitat– que van ser detinguts, traslladats 

inicialment a la presó militar de Sant Feliu de Llobregat, i posteriorment a la Model de Barcelona i dels quals l’Auditoria de Guerra de la 4a Regió Militar –Catalunya–, entre 1939 i 1942, va demanar informes político-socials i/o va incoar procediments sumaríssims (Consells de Guerra).

Manuel Luengo Carrasco