Eurovegas marxa enrere

He escrit un conte de ciència ficció. Imagino el temps a l’inrevès, marxa enrere, i per tant també va a l’inrevés l’ordre en què passen les coses. Els morts ressusciten,  la gent es rejoveneix, els que arriben se’n van, i els que se’n van, arriben. Així podria ser Eurovegas marxa enrere. Marxa enrere on el que perd recupera els seus diners, i el que guanya perd.

No és cert que Eurovegas promogui la cobdícia,  de fet és el gran socialitzador l’any 2025. Està adaptat al Delta. Els dibuixets que donen voltes a les màquines escurabutxaques són cireres de  Sant Climent, galls del Prat, ànecs de Viladecans i espàrrecs de Gavà, sense oblidar el gran casino Gaudí Sands que té la forma de la cripta de la Colònia Güell.  El seu nom correcte  hauria de ser omplebutxaques, ja que cada cop que acostes la mà a la ranura et regalen un euro. De tant en tant ve un turista i deixa un munt de monedes en la gran boca inferior i les màquina les xucla cap amunt amb gran dringadissa i toca una melodia d’agraïment. Els generosos donants sempre deixen les monedes alegres i contents.  Quan després acosten la mà a la ranura i surt la moneda d’euro ja no somriuen. 

La ruleta també té emoció. Quan comença tot és com era al 2012. Ningú no té res. Tot ho té la banca.  El joc comença quan la banca ho reparteix tot entre els jugadors i  la bola comença a girar sola fins que l’atura el crupier. Les dues funcions bàsiques d’un crupier són repartir diners i aturar la ruleta. La banca paga en cada partida i les fitxes dels jugadors van pujant cada cop que s’atura la bola. Només pagues si encertes el número o el color. Com que és difícil, la banca gairebé sempre perd.  La ruleta i les escurabutxaques fan miracles marxa enrere amb els que arriben plorant, arruïnats i borratxos.  Els infeliços, a mida que van jugant  recuperen el somriure, guanyen fitxes i acaben la nit sobris i alegres. Tot millora al Delta Sands. Fins i tot els ludòpates es curen a mesura  que van jugant.

Tot seria perfecte, si no fos pels  escombriaires.  Escombren per estendre la brutícia  quan els carrers estan nets. Buiden bosses negres que treuen dels contenidors, que cada matinada són omplerts pels camions dels escombriaires. Hi ha crisi, perquè els hotels s’emporten les bosses d’escombraries dels containers i la  gent ho recull tot del terra per reciclar-ho. No només emboliquen els bocates amb els  papers del terra, sinó que es mengen els frankfurts mossegats de les papereres.

Després de la inauguració desapareix la gent i els obrers comencen a desmuntar les teulades i a omplir els camions. Les grues comencen a treure material dels gratacels i al final queden només els esquelets quadrats de columnes i terres de pòrtland com patíbuls gegants que fan petites les torres bessones de Vilamarina. Tot el camp és un clam de grues i estructures que han obligat a ampliar novament les pistes de l’aeroport i a aterrar pel mar.  A mida que avancen les obres, les estructures comencen a decréixer, a desaparèixer. Les grues vénen a ajudar, s’emporten el formigó del paviment, que s’ha tornat líquid, en grans formigoneres. I es torna a veure la terra al terra. Les excavadores, eternes aliades de l’ecologisme, van col·locant pans d’herba, de canyís, d’escarxofes, de cols, de bledes, d’alls, de carbassons, fins que el delta torna a ser un delta.

Desapareixen  les màquines, només queda el cartell que anuncia “Aquí es construirà Eurovegas” fins que un dia arriben els de la publicitat, arrenquen el cartell curosament i el guarden a la furgoneta. En el cartell queda un vell anunci d’una cadena d’electrodomèstics: “Jo no sóc tonto”. 

José Luis Atienza