El fet que el rector de Viladecans d’ara fa cent anys, mossèn Andreu Samaranch, optés per anotar en el llibre d’òbits la causa de la mort dels viladecanencs, ens ha fet pensar que seria interessant d’explicar quines eren aquestes causes, així com altres dades que es deriven d’aquestes anotacions.
Aixi doncs, trobem que en el trienni que va de 1910 fins a 1912 hi ha un total de 73 anotacions, és a dir, que en aquest període van morir 73 persones d’un total d’un miler i escaig d’habitants que Viladecans comptava en aquells anys. D’aquestes 73 defuncions, n’hi ha 9 en les quals no hi consta la causa de la mort o bé l’escriptura ofereix dificultats d’interpretació. De les 64 restants, amb l’assessorament de la metgessa Irene Esteban a qui li agraïm la seva col·laboració, les hem agrupat per blocs amb el següent resultat:
De les 64 persones, un total de 19 van morir per infecció pulmonar, 4 d’elles a causa de la tuberculosi, la resta van ser bronquitis, pulmonia o pneumònia. Així doncs, mentre que la primera causa de mort dels viladecanencs de fa cent anys eren les infeccions pulmonars, ens trobem que la segona causa més freqüuent la determina 13 atacs de feridura, que així és com s’anomenava el vessament cerebral i l’embòlia. En tercer lloc se situen les patologies gastrointestinals amb 7 morts, dos d’ells a conseqüència del tifus, després vénen les patologies cardíaques amb 5 casos i tot seguit les malalties neurològiques amb 4 casos, 1 d’ells per meningitis. A continuació vénen 3 nounats morts a causa d’un part prematur, 3 morts per vellesa i les insuficiències renals amb 2 casos. A partir d’aquí ens trobem amb un mort per grip, un altre de cirrosi, també un per malaltia vascular, i un altre mort d’accident per arma de foc.
És destacable que del càncer, una de les principals causes de mort actuals, només se’n va registrar un cas en el trienni de 1910 a 1912. És també destacable la mort del nen Antoni Lligadas Salabert d’1 any d’edat, víctima del paludisme o malària, malaltia que fins a finals del segle XIX havia castigat fortament tota la població del delta i que en aquell trienni es trobava ja en clar retrocés.
La llista la tanquem amb un home que va morir a mitjans de 1911 i que segons consta en el llibre d’òbits el decés va ser causat per un accidente en la construcción del convento. El Convent era el nom amb què es coneixia l’edifici de l’actual col·legi de la Sagrada Família al carrer de l’Estrella, nom que va rebre no pas per la semblança de l’edifici a un convent, com així ho havíem pensat molts, sino pel fet que els viladecanencs sabien que el destí de la construcció, encara en fase molt inicial en el moment de la mort de l’operari, era el d’acollir en el futur una comunitat religiosa.
Per altra banda, si agafem les edats del difunts, les sumem totes i el resultat el dividim per les 73 inscripcions que hi ha, obtenim la mitjana d’edat de defunció d’aquest trienni que és de 40,5 anys. Aquesta dada s’aproximaria força a la de l’esperança de vida, però no s’han de confondre els dos conceptes: l’esperança de vida es calcula de forma diferent i per obtenir-la ens faria falta molta més informació. En aquest sentit sí que podem dir, a tall d’informació, que a Espanya a l’any 1910 l’esperança de vida en néixer era de 41,73 anys; avui, sortosament, aquesta xifra s’ha elevat fins els 82 anys.
Pel que fa als infants, en aquest període en van morir 19, dels quals 7 son de menys de dues setmanes d’edat, la resta van dels 3 mesos fins els 12 anys. Pel que fa als adults, les edats de defunció en aquest trieni que ens ocupa, va des d’una noia que va morir als 16 anys fins a la longeva Eulàlia Vidal Pahissa que va morir a l’edat de 91 anys.
Jaume Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada