L’any 1976 els territoris de ponent encara eren plens de grans descampats i poca terra asfaltada. Quan arrencà la segona gran vaga de la Roca d’aquell any, la policia nacional, esbravant la pressió acumulada pel farcit d’hores extres d’aquells dies, reprimí atonyinant de mala manera assemblees, concentracions i tota reunioneta a peu dret, al Poblado i els seus voltants, per mínima que fos. La gent del barri reaccionà obstaculitzant, amb qualsevol cosa que s’assemblés a barricada, el pas dels estomacaires, en tant que el jovent mirava de fer-los fora a pedrades. Als policies, segurament, ningú no els havia explicat que entre els treballadors de Roca n’hi havia molts que jugaven o havien jugat a beisbol, que estaven en territori viladecanenc i que força d’aquella gent era capaç de, a cinquanta metres, posar una pedra on prèviament havia possat l’ull. I, mentre et llançaven una petita pedra en globus que et feia alçar el cap i mirar el cel durant quatre segons, en l’interval, entre el segon i el tercer, et venia llençat en recte un roc de més de cent grams que ni miraves ni veies venir. Per tant: topades més que fortes.
Aquella primera entrada, de policia al bat i veïnat enguantant-les, es perllongà durant quatre dies de mala baba. L’alcalde Parellada, fins i tot, demanà al governador civil la retirada de la força, per risc de sortir-ne, tots, més que mal parats; i és que la defensiva acabà aplegant més de dues-centes beines de fusell i pistola als descampats de batalla.
La Pilar i jo mateix, sortint amorosits del nostre pis al bloc Cardoner de Can Palmer, que preparàvem per fer-hi niu després del casori, a mitja tarda del segon dia vam haver de fer-ho espaordits i per cames esperant millor ocasió. Ens sobtaren, a tres metres de la cantonada, dos grisos d’orinal i visera al cap; l’un brandava un fusell pel canó, talment com si estigués al calaix de bateig i vol-gués fer un homerun a costa de les nostres costelles i l’altre esperava torn al cercle d’espera. Vull dir que, qui treia el nas i no es tancava a casa, tenia totes les de rebre un mal tanto perquè si.
La segona vaga del 76, sentint-se encara a fàbrica els grinyols de la primera, començava violentament per raons de conveni. I, ben ràpidament derivava, com gairebé totes en aquells temps, a raons sociopolítiques i raons de dignitat. (Per parlar-ne, en una altra ocasió).
En Celestino, erra que erra, deuria pensar: si al meu ramat el volen mesell i mut, que la meva parròquia torni a ser recer, cleda i assemblea on fer-la petar. Així, acabada la bronca dels primers dies, el temple de Santa Maria de Sales tornava a obrir portes, sense filar prim, als perseguits per causa de la justícia. Novament, el temple esdevenia lloc de reunions i magatzem de la caixa de solidaritat i resistència, en aquest cas durant més de 90 dies. En un comunicat com a rector, mossèn Bravo deia: ...vivim en un món de pecat que no vol que la classe obrera sigui protagonista, a fi de poder mantenir els propis privilegis...
En exercici de la seva condició de capellà, mossèn Celestí ens casà a la Pilar i a mi, allà mateix, la vigilia de Nadal en plena treva i quan, encara, fer-ho només pel civil exigia legalment l’apostasia religiosa prèvia. Els del piquet de seguretat que custodiava els queviures emmagatzemats al cor foren els únics no-familiars presents a la ceremònia. És a dir, que en cap moment Santa Maria de Sales deixà, ni ha deixat de ser, el que era i és: temple acollidor i congregador de la gent dels barris de ponent.
Amb l’aprovació de la Constitució del 78, es resolgueren uns quants dels problemes relatius a la dignitat de les persones i la política. Mossèn Celestí pogué apartar-se, finalment, del focus que el feia protagonista del que ell mai hauria volgut, i dedicar-se a la seva feligresia en sentit estricte. Des de llavors, només en una ocasió hagué de cedir la capella de Santa Rosa per fer una assemblea de veïns per tractar el tema de l’asfaltat dels carrers de l’Alba-rosa, ja amb Joan Masgrau d’alcalde.
Mig normalitzada, doncs, la vida política al ponent de Viladecans, la inversemblant desmobilització general, el gradual desencís polític a partir de la segona meitat de la dècada dels vuitanta, la reconversió industrial i la persistent crisi econòmica, obriren les portes a una inquietant nova inquilina que es passejava per qualsevol descampat, solar i racó, com si fos casa seva: l’heroïna. Massa fills de la primera fornada de parroquians de Santa Maria quedaren mal enfilats al cavall i només el binomi beisbol-futbol aconseguia restar clientela i avergonyir la nimfòmana bagassa, fins entrats els noranta. Però els problemes socials, com ara aquest, els veïnals i els sindicals ja eren cosa i responsabilitat d’altres institucions i deixaven de pivotar al voltant d’un home i un temple, com havien fet fins llavors, sense que això vulgui dir que al padre Celestino cap d’ells li fos estrany.
Els noranta, els més plàcids del rectorat del mossèn, foren els anys de les campanes. Pagats els vitralls, orientà l’eterna col·lecta envers els braços del campanar. Es tractava de posar les cireretes propies de qualsevol edifici religiós, anunciadores d’hora i convocants de rés, en un temps en què la desafecció parroquial començava a ser més que evident, i per tant els ingressos, malgrat que el nombre de gent als barris i la urbanització de l’entorn anava en augment. Les campanes posades el 1995, a més a més de demanar sonorament el retorn dels desafectes, trencaven la imatge de “mantis religiosa”, santateresa o pregadéu, digueu-li com vulgueu, que alguns també s’entestaven en veure representada en l’arquitectura buida del campanar.
A dia d’avui en Celestino Bravo Nieto, encara no devorat per aquella mantis, està per fer 84 anys. Continua vivint al setè pis de la mateixa escala de l’edifici Cardoner on jo havia viscut fins l’any 1983 i ell hi passà a viure, amb sa germana, l’any 1984. Ha hagut de passar, ja, unes setmanes a ca la Federica Montseny i n’ha sortit recolzant-se en un bastó. La congregació li va de baixa, com arreu, i això el preocupa. Les escasses vocacions sacerdotals no li permeten relleu ni descans, però aixó no el deu preocupar tant, perquè sense temps per perdre la fe, l’home està rematant la construcció d’uns grans i dignes locals parroquials per a catequesi i despatx, que ell mai ha tingut, i els fonaments d’una futura rectoria que mai tindrà.
Per la festa major d’hivern de fa tres anys, quan se li féu entrega d’una de les dues primeres medalles d’honor de la Ciutat de Viladecans, ell humilment deia: Creo no he defraudado a los que han puesto su confianza en mi que, al hacerme cauce de su bondad y generosidad, me han hecho acreedor de una de las primeras medallas de honor de Viladecans... A molta gent li semblarà que ja en té prou i està ben pagat... Deixeu-me dir que no. El meu parer és que, després de plegar, trigarem a tornar a tenir un viladecanenc amb semblant nivell de servei. Deixarà el llistó molt alt al seu substitut.
Coberta la riera de Sant Llorenç, que ens era partió, Viladecans i Gavà són ara ciutats adossades, el nexe d’unió de les quals és el conjunt de barris que ocupen els terrenys de les antigues masies de Can Pastera, Can Palmer, Can Batllori, Can Pere Trius, Can Sellarès, Can Tries, Can Preses, Can Guardiola, salvades de l’oblit esdevenint noms de llocs o de carrers, via nomenclàtor. Alhora, el nexe d’unió del conjunt de barris és l’excel·lent temple purista de Santa Maria de Sales que mossèn Celestí llegarà a la seva congregació i a tots plegats i que tanta utilitat tingué, si més no, en els anys setanta.
Quan sigui l’hora de que en Celestí faci definitivament honor al seu nom, ¿qui es podrà oposar a tenir les seves restes descansant al peu dels mateixos murs de ciment armat del gran “Tobogan” que ell ens va aixecar?
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada