Els colors del verd

Qualsevol diria que els pagesos són els primers ecologistes, perquè es passen la seva vida envoltats de la terra i el verd de les plantes. No és del tot així perquè les relacions entre el medi ambient i la gent del camp mai no han estat fàcils. Es queixen que els ocells de les zones protegides els fan malbé les collites i miren amb antipatia la reserva natural, com si fos la casa quarter d’un exèrcit depredador d’enciams, figues i bledes. 

Els tècnics diuen que no, que les espècies protegides no són gaires i que són els ocells comuns de la zona, les gavines, les garses o els estornells, els realment danyosos per a l’agricultura. Però els pagesos ja no es creuen res, i menys els informes dels tècnics que sempre els han volgut vendre la moto, siguin de la Metropolitana o de Medi Ambient. Ser pagès és sentir-se Gary Cooper a Solo ante el peligro. Mentre els ecologistes es capfiquen en passejar pels camins en bicicleta, i gaudir del paisatge amb tot els colors del verd del delta, els pagesos es lamenten que les bicicletes sovint destorben al camí que utilitzen per arribar al seu camp amb el cotxe, el tractor o el camió. 

Això és el Parc Agrari, però no estem per fer maco ni per passar l’estona.  Estem aquí  per feina, treballem en això i vivim d’això, em diu un pagès.  Estic en contra de vendre la terra perquè facin un casino,  perquè el camp és el meu mitjà de vida. Sóc pagès i m’agrada fer de pagès. Depens de tu, de la terra, del temps i de ningú més. Sí, també del preu del mercat, però ja hi comptes. Quan anava a l’escola em deien, nano, estudia, que si no acabaràs de pagès, collint patates al camp. Ser pagès  sembla que sigui ser burro, que ets pagès perquè no ets capaç de ser una altra cosa. A mi sempre m’ha agradat aprendre,  a la vida has de tenir curiositat i ganes de saber. Nosaltres plantem coses per cuidar-les, alimentar-les i que  creixin. Però la vida és complicada i hi ha insectes que et maten, i insectes que et donen la vida.

Un dia m’invita a anar al seu camp. Un camí surt de la carretera de València i porta fins a uns hivernacles. En el terra hi ha amuntegades caixes de fruita de plàstic blau, negre i vermell. Entrem en un hivernacle i apareixen columnes verdes de tomaqueres que pugen cap al cel de plàstic blanc.  Estan penjades d’un cordill lligat a unes barres que creuen pel mig de les rengleres a més dos metres d’alçada. Vist de dins sembla més gran que vist de fora,  hi ha una atmosfera càlida i l’aire és com espès amb olor tèbia a terra. La terra marca llargs solcs d’un color situat entre els marrons i els carbasses dels llapis Alpino. Estan nets, sense una sola herba, tot ordenat i perfecte. Els tomàquets pengen verds, rodons i grossos. Alguns insinuen el carbassa que en pocs dies tornarà a roig.

Els teus amics ecologistes diuen que això no és natural. Tenen raó. L’agricultura no és natural.  Necessitem els hivernacles per poder viure fent de pagès. Cada vegada som menys, i sense pagesos, adéu a la zona agrícola. Ara, no podem treballar igual que sempre. No podem utilitzar a dojo l’insecticida ni l’herbicida com abans perquè fem mal. Mira aquesta bèstia verda que corre per sobre la pell  d’aquest tomàquet. Aquest petit cabronàs verd és el que em salva la vida –i m’ensenya una fulla amb el verd tarat per una taca triangular platejada–, es menja la culpable, la mosca blanca, sense necessitat d’insecticida.

Tot està per fer i tot és possible encara, va escriure Martí i Pol.

José Luis Atienza