Completant el que explicàvem en el número passat sobre el procés per aconseguir una agricultura que realment generés riquesa, cal dir encara un parell de coses més. La primera, que a Viladecans aquest procés va ser més lent que als altres pobles del Delta, per múltiples causes; l’esforç, aquí, va haver de ser més dur i, per tant, més meritori. I és llàstima que no tinguem cap estudi a fons de la nostra història agrícola en els últims dos-cents o tres-cents anys. Perquè és sobre aquesta història que s’ha construït la nostra ciutat.
I també cal dir, en un altre nivell, que, actualment, l’aigua que arriba a les corredores no ve, com abans, de la pluja barrejada amb les aigües brutes dels usos urbans i industrials. Ara, des de finals dels anys 80, les aigües brutes es canalitzen cap a la depuradora que hi ha vora l’estany de la Murtra, i d’allà tornen a pujar canalitzades cap amunt i es distribueixen a les corredores.
Explicat, doncs, tot això, ara serà l’hora de continuar pel Camí dels Llanassos. A la dreta del Camí, ja ho hem dit, ens acompanya tota l’estona la corredora. Si ens hi fixem, veurem alguns xupets. En un camp de l’esquerra, podrem veure una filera de quatre xupets ben aliniats. I ficant-nos pels diversos camins, amagats entre els canyissars, trobarem els valls que, més estrets, ajuden a canalitzar i distribuir l’aigua entre els camps. Si ens fiquem pels camins, caldrà que respectem sempre, això si, els cultius, i que no entrem per dins els camps, que prou dura és la feina que comporten com perquè a sobre hi hagi qui els vingui a fer malbé.
Mirant totes aquestes construccions, i mirant també la riquesa dels conreus, podrem recordar aquells viladecanencs que al llarg de molts anys van anar creant aquestes xarxes de rec tan complexes i fins i tot sofisticades. I de passada, mentre admirem tota aquesta obra, podem admirar també els noms de les diverses partides o sectors, alguns dels quals estan indicats en rètols: els Llanassos, els Reguerons, les Xauxes, les Iques, el Pi Tort, el Serral Llarg, les Sorres, les Sorrilles... També podem recordar noms d’altres zones: les Ràfoles, la Sínia, les Feixa-roques, l’Enregàs... El nom d’Enregàs és ben curiós: l’article “en” s’ha enganxat al cognom Regàs, i s’ha convertit en una sola paraula. També podem recordar el nom d’unes terres que deien que eren de les més bones de Viladecans, i que ara estan urbanitzades: les Parellades, pronunciat, en la inoblidable parla viladecanenca pagesa, “les Preiades”. Sobre elles deia Antònia Doñate en el llibre Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate: “Les del Tomacaire, les Parellades i les dels Hermanus eren el millor del poble. Unes terres que aviat pujava tot. Per fer horta, això era especial. Eren terres calentes, que deien, i flonges. No eren terres grosses com són les dels Reguerons, o les dels Llanassos…”. I, per damunt de tots, és clar, tindrem presents els dos noms més plens d’història, les Àfriques i les Filipines, que en l’imaginari dels viladecanencs de les èpoques antigues representaven llocs llunyans, inhòspits i hostils, com ho eren aquells aiguamolls que calia colonitzar.
I bé. Tornem al Camí Ral. I ara, si volem, podem fer un altre recorregut per veure millor tota la varietat dels nostres camps. Aquest que acabem de fer era per una zona com encerclada, que a vegades semblava com si fos una mena de reserva. El que ara farem serà en terres més obertes, on la riquesa agrícola està més a la vista. Indicarem un itinerari concret però, evidentment, si es vol, es poden agafar també altres camins i desviacions.
Agafem, doncs, el Camí Ral, també conegut com Antiga Carretera de València, en direcció a Barcelona. Passem la rotonda de la carretera de la Vila i continuem. A la dreta ens trobem la masia de Cal Roc de les Marines, una edificació molt notable i ben cuidada, que, segons expliquen els seus actuals propietaris, havia estat una posada, on es canviaven els cavalls dels carruatges. Immediatament travessem la riera de Sant Climent. I just després de passar la riera, ens podem aturar un altre cop i mirar tot el conjunt de la serralada, amb Viladecans a sota, que encara fa prou goig malgrat alguns edificis que desgavellen el conjunt.
Mentre anem seguint la carretera, a mà esquerra podem contemplar tota l’amplària dels camps. Continuem endavant, passem Can Sabadell, també a l’esquerra, i just després de les naus de l’Hortofrutícola Muns, agafem el camí asfaltat indicat amb el cartell de Camí de Cal Dimoni. Contemplem els camps amplis i fèrtils a banda i banda. A l’esquerra ens acompanya un vall, i més endavant en començarà un altre a la dreta.
El camí és recte, fins a un moment que fa un revolt a l’esquerra. Just abans del revolt veiem a la dreta un barri pintat de color verd. L’obrim, hi entrem, i seguint el camí ens arribem a un espai singular: les Basses de Cal Dimoni, que alguna gent de l’entorn anomena les Basses del Dimoni. Ens trobem, doncs, amb una gran bassa, amb una fauna destacable, uns llocs per observar-la i també taules i cadires per passar-hi l’estona. Cal dir que l’espai aquest és al terme de Sant Boi i des de la banda de Sant Boi es pot arribar fins a un aparcament que hi ha habilitat.
Tornem al camí, que, com hem dit, fa un revolt a l’esquerra. Després en fa un altre a la dreta. I, després d’aquest segon revolt, ara ja amb un vall a banda i banda, veiem al camp de l’esquerra una llarga filera de xupets aliniats i, després d’una caseta amb el corresponent rafal –un rafal és un porxo–, podrem veure una construcció que alberga un pou. Mirant a banda i banda, els ulls se’ns ompliran de la riquesa i la bellesa dels conreus que anirem trobant.
Poc després, i just abans que el nostre camí vagi a morir en un altre camí que el creua perpendicularment, podrem veure a la dreta un conjunt d’edificacions, modernes, conegudes com “Can Ràfoles” i “l’Emissora”; aquest darrer nom és perquè ocupen el terreny del que havia de ser una emissora de ràdio construïda per la Generalitat republicana, i de la qual es va arribar a instal·lar l’antena. I probablement és allà on s’havia d’instal·lar també una emissora de televisió, en un projecte totalment pioner i que la guerra i la victòria franquista van estroncar. En l’edificació més propera al camí podem veure, tant a la paret sud com a la paret nord, els pilars amb ànima de ferro que sostenien l’antena.
Arribem al camí perpendicular i girem cap a l’esquerra. Al cap d’una mica travessem la via del tren. A continuació, passem pel pont de sota l’autopista, i ens trobem al carrer de la Tecnologia. Si continuéssim recte, travessant els edificis que tenim al davant, aniríem a parar al carrer del barri de Sales que porta el nom de carretera del Prat. I és que l’última part del recorregut que hem fet correspon precisament a l’antiga carretera que de Viladecans anava fins al Prat de Llobregat.
I ara, per acabar, una altra mirada possible als nostres camps. Aquesta molt ràpida i sense possibilitat d’aturar-se. Es tracta de pujar al tren a l’estació del Prat i anar fins a l’estació de Viladecans. Poc després de sortir de l’estació passem sota l’autovia que va a l’aeroport. I, a partir d’allà, a banda i banda, contemplem tota l’amplària dels camps, primer de Sant Boi i després de Viladecans. Un magnífic paisatge, sobretot si és dia laborable, amb tota l’activitat en marxa. I al fons, la serralada que ens acompanya tota l’estona.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada