Les monges també es van mullar

Joan N. García Nieto

A començaments dels anys setanta, havent deixat de ser un poble eminentment pagès, les proles dels nous obrers industrials de Viladecans, i no solament obrers,  trucaven insistentment a les portes del col·legi del carrer de l’Estrella que s’obrien a tantes nenes com hi cabien. Els organismes públics, incapaços de satisfer la necessitat de places escolars, havien posat en marxa, paral·lelament, una reforma que instaurava l’EGB obligatòria fins als 14 anys, l’anomenada llei Villar Palasí. L’enrenou de tot plegat, al Col·legi de la Sagrada Família de Viladecans, fou atès per una colla de joves religioses que ja havien deixat de dur l’hàbit fins el terra, la toca, l’escapulari, el vel, el pitet, el rosari i l’escut, substituint-los per un senzill vestit fosc fins a mitja cama, una petita medalla de la Institució, i un vel de més estar per casa que només es posaven de tant en tant. Aquesta altra reforma venia de la mà del Concili Vaticà II.

Alhora que delejaven d’un “new look” de vida religiosa, mentre alguna de les de més edat el patia, aquestes joves s’entestaven a posar en pràctica els decrets de Concili que les convidaven a tenir els ulls oberts a les necessitats dels homes i dones que tenien al voltant, i a fer-ho en el marc d’una Església que volia ser-ho dels pobres, d’un retorn a l’Evangeli i d’una nova manera de situar-se en el món.

És conjugant aquest punt de partida amb la necessitat de formació dels obrers compromesos en la lluita sindical a les fàbriques, que a la fi de l’any 1974 es posava en funcionament la delegació a Viladecans de l’Escola de Formació Social del Baix Llobregat, depenent de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB).

La Junta de Govern de la delegació la vam composar tres persones: el jesuïta Joan N. García Nieto com a director i propiciador, la mare Maria Dolors Pérez com a responsable del Col·legi de la Sagrada Família, malgrat que encara no exercia plenament com a superiora, i jo com a responsable coordinador del curs. Les classes es feien els dimarts de 7,30 a 9 del vespre. El lloc, les mateixes aules del col·legi de les monges. 

La primera classe va ser el 4 de febrer de 1975. Cap al tard d’aquell dia d’hivern, a les fosques, es van anar concentrant al carrer, xiuxiuejant com si d’anar a una reunió clandestina es tractés, fins a dues dotzenes i mitja d’homes d’entre vint-i-cinc i cinquanta anys que fent-se’n creus, però contents com unes pasqües, esperaven traspassar aquell portal  per poder asistir a classe, diguem-li de sociologia, al voltant de conceptes bàsics com: treball, salari, empresa, vaga, conveni, productivitat, crisi, sindicalisme, classe social, dignitat, consciència de classe, etc. sense cap por a acabar a la presó, per l’empara de la Catòlica.

Minuts abans de l’hora de començar, la porta gran del carrer de l’Estrella fou oberta de bat a bat per la Pietat i la Maria Dolors Pérez. Fets els compliments, en especial al “padre” director, i ponent, Joan N. García Nieto, pujàvem a la segona planta i preníem seient entaforant-nos, de dos en dos, en els petits pupitres que dues hores abans ocupaven les nenes. Algú proclamava emocionat que per primera vegada a la seva vida anava a classe i per primera vegada estava a una escola de veres, però el fet de que fos de monges era el que més el meravellava.

Les germanes Maria Dolors i Pietat Pérez, acostumaven a ser oients habituals, però també hi venien les altres, ara l’una ara l’altra quan l’obligació conventual els ho permetia. De fet, l’assistència era, portes endins i portes enfora, oberta i gratuïta però amb publicitat més que discreta per no cremar massa aviat una eina de formació ben útil per a l’avantguarda obrera. Evidentment, les monges sabien dels personatges que tenien a l’aula, perquè una vegada feta l’exposició inicial, els axiomes marxistes i l’afiliació al PSUC de molts d’ells, afloraven sense cap rubor en abrandades intervencions del teòric alumnat. Sempre havia dubtat si elles primaren més el compliment del mandat cristià d’obrir portes als desvalguts que el de tenir elles mateixes una nova finestra oberta al món exterior que els mostrés aspectes de la problemàtica que afectava els pares de moltes de les seves alumnes. La germana Pietat, darrerament, m’ha revelat que en les discussions entre elles per l’acceptació, o no, de la delegació de l’Escola va pesar més aquest segon motiu, el d’obrir una finestra. 

El jesuïta Joan Nepomuceno García Nieto i l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona eren, per a elles, la garantia de no equivocar-se massa en l’actitud i de no haver de fer cap escarafall quan algun concepte les sorprenia. Per exemple, a l’explicar el que era la “plusvàlua” es deia: “És la part del fruit del treballador que el capitalista detreu del salari i constitueix la base de l’acumulació”. I el graciós de la clase hi afegia “Con que así se llama la jodida sensación de que falta algo y aquello no lo es todo, cuando a fin de mes me dan el sobre con la paga...”. O quan s’explicava la “taxa de guany” i se la relacionava amb la “crisi”  i els seus cicles. 

De delegacions de l’Escola de Formació Social del Baix Llobregat, a més a més de la del Col·legi de la Sagrada Família de Viladecans, n’hi hagué als Salesians de Sant Boi, al Centre Parroquial d’Esparreguera, a la Cooperativa de Vivendes del Prat de Llobregat, al Centre Parroquial de Sant Feliu, als locals de la Joventut Catòlica de Molins de Rei, i a Cornellà dues: l’una a la parròquia de Sant Ildefons i l’altra a la de Sant Miquel. També n’hi hagué dues a l’Hospitalet: una al barri de Bellvitge i l’altra al barri de Can Serra. La vinculació de totes elles a Comissions Obreres es convertí en una evidència mal suportada pels estaments oficials i s’exerciren les habituals pressions pertinents orientades al tancament. Totes elles només tingueren de vida el curs 1974-1975. La raó d’en García-Nieto de no renovar l’experiència –quasibé  només suportada per les seves espatlles–, i fer un segon curs, tingué més a veure amb la dificultat de trobar professors qualificats, penso en l’economista Manel Ludevid per exemple, i sindicalistes voluntariosos i preparats que també donaven classe, com Carles Navales, Vicenç París i Paco Español, per citar-ne tres, que aquelles pressions abans assenyalades. Fou determinant també el fet de que aquella tardor el moviment obrer estigué pràcticament d’acció contínua per la crisi i la mort de Franco, de manera que la pràctica acabà posposant la teòrica. 

Personalment vaig viure l’experiència com una esplèndida aproximació al  sindicalisme obrer i com la millor manera d’interrelacionar gent de CC.OO. de tendències diferents, provinents de families polítiques fortament enfrontades que uns mesos abans ens acabàvem de fusionar: PSUC i Banderes Roges.

Per la seva part, les monges, per raó del compliment de la llei de Villar Palasí, anaven en aquells dies darrere la creació de l’A.P.A.  mirant d’involucrar pares a la tasca educativa i les activitats extraescolars. Al llarg del curs anterior havien propiciat un cicle de xerrades sobre “La inadaptació dels fills”, dirigit pel rector dels escolapis de Sarrià el pare Jordi Maymó i un altre posterior pel sociòleg mossèn Daniel Cervera. Un cop feta l’experiència de formació social i sindical del jesuïta García-Nieto, van aconseguir finalment fundar l’Associació de Pares d’Alumnes del Col·legi de la Sagrada Família de Viladecans (A.P.A.) aquella mateixa tardor de 1975, que les havia d’ajudar en noves iniciatives extraescolars i en la imbricació dels pares en les responsabilitats educatives. 

La Maria Dolors va ser superiora titular i directora del col·legi de Viladecans oficialment del 76 al 78, fins que l’Institut la passà al que les monges tenen al barri de Sant Andreu, a tocar de Fabra i Puig i la Meridiana. La Pietat, sense ser directora escolar –ho era la Pilar Cerqueda–, va ser durant vint anys superiora titular i la passacomptes de comunitat i escola de Viladecans, des de l’any 1978 al 1998. Ara s’està a Lleida i... cap de les dues ha dit prou.

Faig explicit el reconeixement envers elles perquè són les que tinc més presents. En realitat, però, és a la congregació  de Viladecans que li és d’agrair el seu donar la mà a l’avantguarda, encara clandestina, del moviment obrer. Entre aquells sindicalistes, tingueu per segur que, tot i continuar no entenent massa unes dones que dediquen la seva vida a Déu i criatures, sense exercir la sexualitat, la propietat i l’autonomia personal, acabà el menysprear-les i el vilipendiar-les, com gairebé exigia la tradició, pel seu mullar-se en pro d’ells, del canvi i en pro de la justícia quan tan poca gent ho feia. Entre els seus, diguem-li afins, en canvi, alguns feren córrer l’al·lucinant, grotesca, malintencionada i feridora bola de que la vaga de la Roca s’havia gestat en aquestes “reunions” del col·legi de les monges.

Andreu Comellas