Manuel González Fernández, dignitat indignada (i 2a. part)

A mitjans dels anys setanta, entre la vaga de 1971 i la de 1976, abandonat ja tot paternalisme, la Cia. Roca Radiadors es va treure de sobre la propietat de les vivendes del Poblat. Em sembla a mi que, de primeres, es desempallegava definitivament dels incompliments urbanístics, de segones, ensumant els naixents moviments de lluita reivindicativa veïnal, es lliurava de responsabilitats envers el manteniment dels blocs, i finalment gràcies a les vendes, obtenia un bon complement financer per a l’expansió compromesa amb l’Standar, de les factories de Sabadell, Alcalà d’Henares i Alcalà de Guadaira. La mitjana del preu de venda dels pisos, als seus propis obrers, fou de 150.000 ptes., molt per sota del preu de les vivendes semblants d’aquell entorn. El baix preu facilità la ràpida assumpció d’un acord, però és de saber que darrere la baratura hi va haver una topada entre els hereus de Roca, de manera que un d’ells batallà a la baixa en favor dels treballadors sota pena de malmetre l’operació.
A la familia González-Sánchez, en principi, la cosa els va passar pel damunt. En Manolo i l’Ana continuaven resistint al seu quart pis sense voler pagar i Roca Radiadors acumulant raons pel desnonament. Fou finalment la lluitada amnistia laboral de 1978 que feia enrere els acomiadaments improcedents a fàbrica, la que  els donà la possibilitat de comprar, a ells també, per un preu equivalent.
L’any 1980, en Manolo González Fernàndez esdevenia regidor de l’Ajuntament de Viladecans. Durant onze anys ens representà dignament en la presa de decisions per a tots els viladecanencs, però ben especialment per a la gent dels barris de ponent. Foren prop de tres anys al govern amb en Joan Masgrau, fent-se càrrec de la Guàrdia Urbana, i dos mandats de mig-opositor a Jaume Montfort. Molt hi té a veure en Manolo González amb el fet que els veïns del Poblat no acabessin pagant contribucions especials quan a finals dels anys vuitanta se’ls volia cobrar per la urbanització del barri.
En la general desfeta i posterior reconversió de la siderúrgia espanyola de l’any 1981, Laforsa tancà portes i es convertí en Societat Anònima Laboral, allargant  l’esquifida vida empresarial per mirar de garantir la jubilació al màxim de persones. Després, l’any 1992, a punt de fer-ne seixanta, en Manolo va passar a cotitzar a la Seguretat Social com a empleat del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), sorgit de la trencadissa del PSUC, que el contractà fins a la jubilació. A partir d’aquest moment i fins ara, fets els vuitanta anys, ha vingut col·laborant de manera voluntària, agraïda i militant a la seu del seu Partit a Barcelona, al qual continua afiliat.
Direu: Tenint vuitanta anys, ja seria hora que parés. Doncs no. 
El passat mes d’abril, vàreu poder llegir al Viladecans Punt de Trobada un article titulat “Los iaioflautas”, on s’explicava mínimament qui eren, què pensaven, què feien, i per què.  El signava Manuel González Fernández que també n’és de la colla.
Quan indignament la presidenta Esperanza Aguirre de la Comunitat de Madrid, davant les càmeres de televisió, pretenia desqualificar els acampats del 15M, anomenant-los de manera insultant “perroflautas”, una colla de persones de més de setanta anys, que havien anat a donar suport als indignats barcelonins, es preguntaven davant la tele que miraven, sobre l’adjectiu o nom que els podria correspondre amb el criteri de la mandatària. Bo i escoltant-la, en broma un d’ells exclamà: nosaltres, amb la data de caducitat de fer el gos ja passada, podríem ser los iaioflautas, oi?
Així fou com indignats amb la indigna dignatària i, sobretot, indignats de veure la retallada de drets conquerits gràcies a la lluita de molts d’ells i la ignominiosa involució política que amb engany se’ns imposa, es contituïren en escamot de torracollons dels centres de poder responsables de la crisi que ens ocupa.
Des del primer moment hi és en Manolo. Potser hagi estat absent en alguna de les accions (les de caminar massa, tenint vuitanta anys), perquè s’està a Viladecans i se’n fan més de dues cada mes, normalment allà a Barcelona. 
Aquí en teniu una mostra, per fer-vos-en una idea:
• 27 d’octubre. Ocupació de la seu central del Banc Santander a Barcelona. Contra l’especulació i l’oligarquia financera.
• 7 de novembre. Ocupació de l’agència de qualificació Fitch. Contra l’especulació i en solidaritat envers el poble grec.
• 1 de desembre. Ocupació de la seu de la Caixa a Badalona. Contra l’abús bancari i perquè siguin ells qui paguin la crisi.
• 22 de desembre. Ocupació de la Unión Catalana de Hospitales. Contra les retallades hospitalàries i contra el conseller Boi Ruiz.
• 1 de febrer. Ocupació d’un autobús amb passejada d’anada i tornada, amb pancartes. Contra l’augment de tarifes.
• 24 de febrer. Ocupació de la seu de la CAM a Barcelona. Contra el rescat bancari amb diners públics.
• 7 de març. Ocupació de les oficines de la patronal catalana Foment del Treball. Contra la Reforma Laboral i exigint la retirada de la llei.
• 29 de març. Ocupació de l’emissora de la Cadena SER. Proclama radiofònica a favor de la Vaga General d’aquell dia.
• 26 d’abril. Ocupació del vestíbul de la Conselleria d’Interior de la Generalitat. Contra la delació demanada per en Felip Puig i la llibertat dels detinguts el 29M.
• 29 d’abril. Marxa a la presó dels Quatre Camins de la Roca del Vallès. Contra en Felip Puig i l’empresonament d’activistes.
• 1 de juny. Ocupació a diferents ciutats d’Espanya d’oficines de Bankia...
En tots els actes exigeixen la presència del responsable del lloc, s’explica el sentit de l’acte, es distribueix un comunicat que prèviament es llegeix, potser es canta alguna cançó, es crida el que calgui fins a cansar-se, es convoca tothom que tinguin a mà a sumar-se a aquella o a qualsevol moguda, practiquen la resistència passiva fins que els mossos els fan fora si el responsable del lloc no els rep, i en fan un vídeo que s’acostuma a penjar al Facebook.
No és que en Manuel González Fernández necessiti sovint descàrregues d’adrenalina, ni que sigui de pressió massa baixa, no. El que passa és que aquest senyor va fer de la lluita contra la submissió i pel respecte als drets de les persones el seu sentit del viure (llegiu la primera part d’aquest article, al número anterior). Als seus vuitanta anys, té clar que li agradaria pintar per als seus néts molts i millors paisatges i natures mortes, que ho fa prou bé; com també li agradaria cultivar més intensament el sentit de l’humor amb els seus amics, per exemple; o, apropar-se molt més a l’art i contemplar la bellesa que ens envolta; o, satisfer els propis somnis d’infantesa o adolescència; o només fer cas al principi del no desplaer tan propi de la gent gran; però els “iaioflautas”, observadors de com n’és de greu la involució social a què ens aboca la dictadura dels mercats, i de com la satisfacció de les necessitats més bàsiques, i qualsevol dret, queda supeditat a que cadascú s’ho pugui pagar, han decidit que les indignitats se les empassi qui les implanta i uns tres o quatre cops al mes passen a l’acció per servir-les amargament a qui correspon. 
Diuen: “Fins aquí hem arribat. Ningú ens ha de prendre el viure que ens pertoca, ni tenim per què combregar rodes de molí”.
Apa doncs, armilla groga-reflectant i a tocar allò que no sona, a dojo i on calgui.
Lluitar dignament contra els propiciadors de misèria i servitud, en tinguis vint o en tinguis vuitanta d’anys. En això creu en Manolo González Fernández, aquest viladecanenc del Poblat Roca, nascut a Riotinto, que creu també que indignar-se és el pas previ a  arremangar-se per la revolta, en l’esperança que els seus néts no hagin de passar les mateixes penúries.

Andreu Comellas