El protagonisme de Josep Feliu Gusiñé a Viladecans

Apunts per a la història d’un rendista i promotor urbà barceloní

Panteó de la família d’en Josep Feliu Gusiñé, al cementiri de l’Est de Barcelona.

www.cementeriodeleste.blogspot.com

Signatura de Josep Feliu Gusiñé, present a la instància de sol·licitud del projecte d’urbanització del Clos d’en Malloles, 10 d’agost de 1908.

AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Plans i projectes d’urbanització

Es vivien els anys durs i foscos de la dictadura. Feia sis anys del final de la Guerra i els veïns i veïnes de Viladecans, com els de tot el país, maldaven per deslliurar-se dels anys de la gana, la repressió i l’estraperlo. En aquell context, un diumenge del mes d’octubre de l’any 1945, un cotxe arribava a Viladecans. Aturat davant la Casa de la Vila, del seu interior va baixar una persona sobre la qual molta gent havia sentit parlar en els darrers gairebé 40 anys (1). Tothom sabia situar la seva imponent torre al poble, concretament al bell mig del carrer de Jaume Abril, i qui més qui menys estava al cas que era un individu amb poder, acostumat a remenar les cireres i a tenir tractes amb les altes instàncies. Es tractava del senyor Feliu, llavors recentment nomenat pel governador civil de Barcelona per a tots els afers del partit judicial de Sant Feliu de Llobregat.(2) Com a garant de l’ordre jeràrquic dominant es disposava a presidir l’acte de traspàs de la presidència de la Comissió Gestora Municipal de mans de Nicasi Marieges cap a Francesc Domènech, tot seguint la decisió política dictada des del mateix Govern Civil.

Aquell fet de la meitat dels anys quaranta, semblava simbolitzar, i al mateix temps coronar el paper destacat que havia ostentat Josep Feliu Gusiñé a Viladecans, durant bona part del que es portava de segle. Però, qui era el personatge? Com havia arribat a acumular tant de poder? A partir de què li procedia la seva preeminència en el poble? Intentarem respondre breument en aquest article a la majoria de les preguntes. Tot plegat, a partir d’allò que ens expliquen les fonts d’arxiu consultades.

En els documents d’arxiu de procedència municipal, el senyor Feliu apareix per primer cop l’any 1908. Concretament, el 10 d’agost d’aquell any, el personatge –que es declara veí de Barcelona i resident al carrer del Comerç número 24–, presentava una instància a l’ajuntament amb la qual sol·licitava el permís per urbanitzar una gran parcel·la de terra situada en el triangle aproximat que avui conformen els carrers del Sol, Jaume Abril i Sant Isidre; una zona de conreus de cereals, garrofers i oliveres coneguda llavors com el Clos d’en Malloles (3). El projecte d’urbanització representava modificar en zona urbana el tros de terra més representatiu del patrimoni que havia ostentat la família Malloles, durant bona part del segle XIX; tot un conjunt de terres que, al seu torn, havien estat en mans dels marquesos de la Manresana, durant bona part de l’època moderna. (4)

Pel que sembla, totes les terres viladecanenques propietat del barceloní Gaietà Malloles van ser transmeses a la família Feliu Gusiñé. En total, unes 60 mujades de conreus diversos disperses arreu del terme municipal: Torrent Ballester, Samontà del Contrabandista, Camp Malet, Vinya Gran, Samontà de la Rajoleria, les Feixes dels Salzes...(5)  Un conjunt de terres, sobre el qual calgué sumar-ne altres adquirides per en Feliu entre els anys 1915 i 1931(6), on destacaven les de l’indret dels Reguerons on fins i tot es va construir una casa de camp coneguda com a can Feliu.

Fou justament durant la segona dècada del segle XX quan es va assentar la preeminència d’aquest propietari barceloní a Viladecans. I el símbol d’aquest poder fou la construcció de la seva imponent torre –sota projecte de l’arquitecte Josep Canaleta–, del número 18 del carrer de les Canals, justament en el mateix lloc on va existir cal Malloles. La torre del senyor Feliu, construïda entre 1917 i 1923(7) es va convertir, per la seva alçada, en un dels edificis més identificatius del poble, fins el seu enderrocament cap als inicis de la dècada dels anys setanta.

I mentre es construïa la seva torre, Josep Feliu va entrar de ple en la política local. El seu estatus de ric propietari i hisendat es va adaptar amb comoditat als vents favorables del conservadorisme catalanista de la Lliga Regionalista de Cambó i Bertran i Musitu. Tant va encaixar que fins i tot, l’any 1918, va esdevenir el president del Centre Nacionalista de Viladecans, associació sucursalista de la Lliga amb seu en el cafè de Cal Sastre(8), on entre els seus membres trobaríem Bernat Vilà –alcalde entre els anys 1922-1923 i 1930-1931– o el més tard elegit alcalde republicà Llorenç Puig.

L’època daurada de Josep Feliu fou però la de la dècada dels anys vint del segle passat. Un cop acumulat tot el seu patrimoni i acabada de construir la seva torre, es dedicà o bé a convertir-se en censualista de la majoria de les terres de conreu que ara conrearien pagesos locals o bé a presentar projectes d’urbanització a l’ajuntament. Des de la seva mà o en associació amb altres propietaris barcelonins són els projectes més destacats dels anys 1922 i 1923: projecte de la Rajoleria –origen dels carrers de l’Onze de Setembre o Dos de Maig–, del Samontà del Contrabandista –carrers de Pere Massallach i Girona–, de la Vinya Gran –Narcís Monturiol i Lluís Companys– o de la Parellada del Bisbe –Barri de Sales–...(9)

La seva estrella sembla minvar durant la dècada dels anys trenta i sobretot durant la revolució del 1936, i com hem vist no es tornaria a recuperar fins l’arribada del franquisme. És això, a grans trets, el que sabem del personatge però poc o gens sabem de la persona. No sabem on ni quan va néixer, no disposem de cap fotografia, si es va casar, quina fou la seva família ni quan ni on va morir. Sí que sabem, però, que està enterrat al cementiri de l’Est de Barcelona, en un sobri panteó d’estil neoclàssic (10), sense inscripcions, que l’autor d’aquestes línies va visitar no fa gaire. De vegades hi ha qui s’apropa als cementiris a la recerca de respostes sobre la trajectòria vital de personatges destacats. I en aquest procés, podríem afegir que poc s’assoleix quan poc se’n coneix. Una petita frustració de l’investigador davant una recerca apassionant que segueix ben oberta.

Xavier Calderé i Bel

1. AMVA (Arxiu Municipal de Viladecans), Fons Ajuntament de Viladecans, Actes de Ple de l’Ajuntament, sessió de l’11 d’octubre de 1945.

2. ACBLL (Arxiu Comarcal del Baix Llobregat), Nomenament de Josep Feliu Gusiñé com a delegat governatiu d’aquest partit judicial, setembre de 1945.

3. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Plans i projectes d’urbanització, projecte d’urbanització dels terrenys que posseeix el Sr. José Feliu entre els carrers de les Canals i Sant Isidre (Clos d’en Malloles), 1908. La urbanització del Clos d’en Malloles, donaria lloc a la creació de la part de dalt del carrer de Pi i Margall, situada entre els carrers de Sant Isidre i l’actual del Jaume Abril. 

4. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes de Ple de l’Ajuntament, sessió del 6 de setembre de 1930. En aquesta acta es reconeix a Josep Feliu, conjuntament amb el seu soci Lluís Camps, com a “successors legals del marquès de la Manresana”, arran de la supressió d’unes càrregues que afectaven a terres annexes a la Casa Consistorial.

5. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Amillarament de 1904. La majoria d’aquestes terres comencen a tributar en la contribució de béns rústecs de Viladecans a partir de l’any 1916, segons consta en les altes de béns l’apèndix de l’amillarament de l’any anterior. És en aquest apèndix on s’informa que totes les propietats declarades provenien de l’escriptura de l’any 1908, de divisió patrimonial entre Joan i Josep Feliu Gusiñé, presumiblement germans que es repartien els béns prèviament adquirits o transmesos en herència i que havien estat propietat dels Malloles. L’escriptura va estar autoritzada pel notari de Barcelona Antoni Port i Busquets i inscrita en el registre de la Propietat de Sant Feliu de Llobregat el 22 de setembre de 1908.

6.  AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Amillarament de 1931. En aquest any, la propietat dels Reguerons representava el 72 % de les propietats rústegues de Josep Feliu a Viladecans.

7.   AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Llicències d’obres.

8. Arxiu de Govern Civil, associacionisme. Estatuts del Centre Nacionalista de Viladecans, 1918.

9. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Plans i projectes d’urbanització.

10. Veieu el bloc dedicat a aquest cementiri: 

www.cementeriodeleste.blogspot.com