 |
| Anna Ricci |
 |
| Eduard Toldrà |
Sempre m’ha agradat molt la música d’Eduard Toldrà (1895-1962), un excel·lent violinista, compositor i director d’orquestra del qual enguany es commemoren cinquanta anys de la seva mort. Quan vaig començar a interessar-me per la música mal anomenada “clàssica” jo tenia deu anys, i ell ja en feia cinc o sis que havia mort, però recordo l’afecte amb què la gent en parlava. Va ser el primer director de l’orquestra municipal (que jo vaig conèixer amb el nom d’Orquestra Ciutat de Barcelona i que s’ha acabat convertint –amb un nom impossible– en l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya).
Toldrà va ser un gran músic amb un itinerari personal dificultat en els seus inicis per la primera guerra mundial (el 1913 va aconseguir una beca per estudiar a París, a Berlín i no recordo on més, estudis que van quedar interromputs un any després), per la guerra civil, i encara pel franquisme. Perquè la música clàssica, com la cultura en general, catalana o no, va ser molt maltractada. La seva música, íntima i allunyada dels corrents contemporanis, recull elements populars amb una gran delicadesa, ben bé en la línia de l’obra de Schubert. En les seves cançons parteix de poetes contemporanis (Joan Maragall, Tomàs Garcés, Josep M. de Sagarra, Josep Carner, Trinitat Catasús…) i fins i tot servidora que més aviat sóc negada per a la poesia, hi puc reconèixer una gràcia extraordinària a l’hora de donar relleu al text. Si us interessa el tema, us puc recomanar un programa de Catalunya Música (Guia d’orquestra) en què s’analitzen algunes de les seves cançons i que és extraordinari.
Tot això per explicar-vos que l’altre dia vaig anar a un concert al Palau de la Música, en què s’interpretava l’òpera de Carner i Toldrà, El Giravolt de Maig, una òpera que anys enrere havia estat interpretada i gravada per Anna Ricci (1930-2001), una mezzosoprano amb molts lligams a Viladecans i que ha donat nom a un passatge de la nostra ciutat.
El concert va venir precedit d’una conferència de Jorge de Persia, crític musical de La Vanguardia. Remarcava com bona part de les partitures originals i del patrimoni dels músics de la generació de Toldrà s’ha mantingut en mans privades o ha desaparegut, i com senzillament són de desconegudes moltes de les obres de músics d’una gran qualitat. Jo ho he pensat sovint. Quan vaig conèixer, per exemple, la música coral de Cristòfor Taltabull (1888-1964), que és magnífica. Trenta anys de Generalitat no han servit per publicar, enregistrar, divulgar la música de tota aquesta gent, compositors i intèrprets, ni per intentar aplegar-ne la documentació a les biblioteques públiques. I això no és culpa de Madrid, no, més aviat del desinterès de tots plegats. Dels governs de la Generalitat i nostra per no exigir-los-ho. És una vergonya. Sobretot perquè en plena dictadura hi va haver iniciatives molt interessants i arriscades com per exemple la col·lecció d’enregistraments “Antologia històrica de la música catalana”, publicada per Edigsa i sembla que desapareguda en els llimbs de la cultura. Perquè si tant de nacionalisme no serveix per preservar la cultura, no serveix per res...
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada