De masies i cases pairals (o quan la ciutat era poble)

Projecte de Cal Ginestar

Qualsevol persona nouvinguda a Viladecans amb un mínim de curiositat se sorprendrà al descobrir el nombre de masies i cases pairals que hi ha amagats pels diversos barris i carrers. Només cal aixecar la vista, tan sols aturar-se i resseguir les línies arquitectòniques d’aquests immobles singulars que ens recorden un passat no tant llunyà, quan la ciutat era poble i no superava el miler d’habitants. Aleshores la població era eminentment agrícola i el nucli habitat tot just un parell o tres de carrers, amb algunes cases disseminades al seu voltant. 

Amb el fort creixement demogràfic viscut al segle XX, aquestes masies van anar quedant integrades (o directament absorbides) dins el teixit urbà. Algunes van a anar a terra per donar pas a nous habitatges, però d’altres s’han mantingut amb prou integritat fins als nostres dies. N’hi ha que s’han recuperat amb prou encert com Can Xic, actualment equipament municipal per a joves. Altres com la masia de Cal Ginestar resten a l’espera sine die de concreció i millora, si bé almenys l’entorn immediat s’ha reconvertit en un pulmó verd. Aquí val la pena ressenyar una proposta de la Facultat d’Arquitectura de la UPC de 2006 en què es plantejava fer-ne un equipament cultural (vegeu maqueta i treball complet a http://hdl.handle.net/2099.1/4009). És clar que llavors no havia esclatat la bombolla i encara era permès de somiar.  

Trobaríem més exemples com Can Sellarès, just al límit entre Viladecans i Gavà. Documentat des del segle XIII, la Roca va comprar la finca a mitjans del segle passat per dedicar-la a usos recreatius pensant en els treballadors i llurs famílies. Actualment és una zona esportiva i cultural mancomunada entre els dos municipis vinguda francament a menys. Ben a prop tenim Can Palmer, masia aixecada també en època medieval i que ha arribat als nostres dies molt reformada, només la falsa façana dibuixa l’ombra del que havia sigut. Actualment acull diversos serveis socials de l’Ajuntament i dóna nom al barri i a l’escola que té al costat. Un topònim vinculat probablement a les nombroses palmeres que hi ha als barris de Ponent.

Capítol a part mereix la masia de Cal Menut, també del segle XIII, situada a peus de la muntanya de Sant Ramon, declarada bé cultural d’interès local el 2002 i envoltada d’ametllers centenaris. Lamentablement avui presenta un estat d’abandó i deixadesa deplorable, que no es cansen de denunciar entitats locals com el Grup Tres Torres o Unió de Pagesos. 

Certament, voltant pel terme municipal podríem afegir més cases pairals a aquest llistat que configura un indiscutible patrimoni arquitectònic i cultural. Un catàleg que constitueix, al meu entendre, un important atractiu, un valor amb gran potencial que, ben aprofitat, permetria resintonitzar la ciutadania amb les arrels i el passat mil·lenari de Viladecans. També hi veig una singularitat a tocar de Barcelona per atreure turisme de qualitat i una immillorable ocasió per reivindicar amb orgull i el cap ben alt el nostre passat rural. Sí, crec que en podríem treure més suc.

Josep Ginjaume