Des de desembre de 2010 sovint s’utilitza un llenguatge esbiaixat, partidista, demagògic, poc objectiu i desmemoriat, que l’únic que busca és, d’una banda, inflamar la ciutadania per obtenir rèdits partidistes o corporatius i, de l’altra, mantenir la quota de poder dins de qualsevol tipus d’organització ja sigui pública o privada. És molt fàcil donar les culpes a l’altre, però la pregunta que em faig és: on ens porta demonitzar-nos els uns contra els altres?
On estaven tots aquells que ara defensen una millora del benestar de les persones quan els governants del moment varen dir que no hi havia crisi i que el nostre sistema financer era el millor d’Europa? On eren quan es varen adoptar solucions com el “Plan E” (la ruïna del país) i mesures per ajudar als grans grups bancaris? On eren quan vam sentir dir “nos hemos cepillado” l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya o quan l’Estat es va negar a donar els diners que es devien i es deuen a la Generalitat? On eren quan veient el problema que teníem –un atur de 4.500.000 persones arreu de l’Estat– no es van prendre mesures perquè eren contràries als interessos polítics i/o partidistes del moment? Per què no ho defensaven en aquells moments com ara ho estan defensant? Per què justament ara que ja no queda marge? Potser perquè els que governaven llavors i els que promouen els moviments ciutadans actualment eren del mateix signe polític?
A mitjans del 2009 en aquesta mateixa publicació (Punt de Trobada núm. 22 i 23) vaig escriure que “...de forma immediata la crisi repercutirà en la disminució del nivell de benestar general, en el pagament de serveis que ara són gratuïts, en llocs de treball amb contractes més precaris i salaris més baixos, etc. Això és el que s’acosta.“. Què varen fers els governs d’aquella època –tant a Espanya com a Catalunya– per tal d’evitar el que molts ciutadans ja intuíem? Per mi és molt fàcil dir això ara, però em pregunto si arribarem a construir quelcom de positiu seguint per aquest camí. I la resposta és que per aquest camí anirem tots plegats a la ruïna. Plantejar les coses com un enfrontament no ens portarà enlloc i utilitzar els mitjans per difondre aquest tipus d’actuació menys encara. Cal ser rigorosos i acurats, cal mesura en temps difícils. Ara és el moment de la responsabilitat, d’unir esforços, de no criminalitzar aquells que ara han de prendre decisions dures que si s’haguessin pres molt abans –quatre anys enrere– no serien de la cruesa actual.
Partir d’una percepció totalment esbiaixada ens pot allunyar d’aquell punt de trobada que ens permeti acostar posicions, d’acceptar allò de bo que pugui aportar l’altre i d’arribar a fer propostes que millorin la qualitat de vida al conjunt dels ciutadans. Cal buscar l’espai comú per parlar des de posicionaments oberts al canvi, objectius i sense encotillaments de cap tipus. Cal fer-ho, o en cas contrari ens ensorrarem com a país.
Crec que tan sols seguint un plantejament d’aquest tipus aconseguirem un país unit i fort on tots els seus ciutadans podran gaudir d’un nivell de benestar adequat i just.
Eduard Mondragón Condeminas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada