Manuel González Fernández, dignitat indignada (1a. part)

Aquest senyor del Poblat Roca, recentment ha fet vuitanta anys. Bon coneixedor de la dimensió social de la persona, per a mi ha estat una de les millors referències,  per entendre el que vol dir “consciència de classe” i “plantar cara a la injusticia”. Ell és el protagonista d’aquest relat. 

Jugant-se-la ben sovint, la seva vida acabarà (que trigui) havent posat el llistó de la dignitat molt pel damunt de l’immensa majoria.

Havia nascut a Riotinto d’Huelva. Tenint cinc anys i fugint de la repressió de la guerra civil, la seva familia va emigrar a Azuaga de Badajoz. Als deu ja treballava al camp. Als quinze a l’exterior de les mines de plom d’aquell poble extremeny a tocar de Sierra Morena. Als dinou, marxava a Avilés d’Astúries a treballar en la construcció de la siderúrgica Ensidesa. L’any 1955, després de fer la “mili”, se’n va anar a Madrid i durant cinc anys hi treballà a la construcció. Allà es va casar amb l’Ana Sánchez Barragán.

El matrimoni ve a raure a Gavà l’any 1960, i en Manolo entra a treballar a Roca Radiadors l’any 1962. S’instal·len al “Poblado” l’any 1964 i aquí hi aixequen una prole de sis fills. A dia d’avui, la parella que continua vivint al Poblat Roca replega una onzena de néts i un besnét.

Fer-se valer davant d’aquells que ignoren els drets de les persones; batallar contra la por a sortir de la  gàbia, a risc d’equivocar-se; denunciar i combatre tota esclavitud, tota inhumanitat i tota desigualtat social, són aspectes del jugar-se-la per la justicia que qui l’hagi conegut haurà observat en aquest obrer andalús, extremeny, asturià, madrileny, català i d’on sigui i calgui, anomenat Manuel González Fernández. Tot plegat, valors que han donat sentit al seu viure i empenta també a qui l’hagi tingut a prop.

Quan va arribar al Poblat ja duia la cantarella ben apresa i entonada de les mines de Riotinto, Azuaga i de la siderúrgia d’Avilés. La seva carrera sindical començà un cop feta coneixença, l’any 1965, d’en Paco Arias de Cornellà i altra gent de la HOAC, que li ensenyaren bones músiques. Fent-se company de lluitadors com en Plata, en Cazorla de Gavà i en Ruiz Acevedo de la Rockwell Cerdans, va derivar definitivament la seva existència vers la lluita per una vida més digna, en posar-se a cantar de manera 

reivindicativa contra el polsim negre i les mullenes fangoses del terra, de la secció de banyeres de Roca Radiadors. Engrescar companys a fer el mateix, a cor, per aconseguir millores per al seu entorn i pels altres, ha estat una de les constants vitals més característiques d’aquesta persona.  

L’any 1965, el trobem entre els habituals a la reunió dels dissabtes a la parròquia del barri Almeda de Cornellà, embrió de Comissions Obreres (CC.OO.). L’any 1966 és escollit enllaç sindical de la fàbrica Roca en les eleccions en què el moviment de CC.OO. havia  decidit anar a guanyar tants llocs com fos possible del sindicat vertical. Ell i en Plata són escollits també per al “Comité de Seguridad e Higiene”, i allà hi aboquen les reivindicacions més quotidianes que els serviran per apalancar reivindicacions superiors.

Per aquesta raó, les topades amb la llarga “cadena de mando” dins la fàbrica anaren “in crescendo” fins arribar el dia en què el “mando” va fer l’últim intent de doblegar aquell més que torracollons de sindicalista, mirant de corrompre’l. 

Li passen l’encàrrec: 

–Manolo, el gerente te espera en su despacho. 

Cap allà que se’n hi va l’enllaç sindical: 

–Buenos días señor gerente, ¿da su permiso?

–Hombre! señor González...!!, ¿cómo está usted? Pase, pase..., siéntese por favor!

A continuació, monòleg intranscendent i xerradeta sobre el temps... Sense resposta... El gerent de Roca arrenca una bateria de preguntes tancades, amb especial to de veu, que només poden ser contestades positivament.

–Señor González, ¿cuanto tiempo lleva trabajando en Roca?, cuatro o cinco años, ¿verdad...?  Tres segons de silenci. Tiene cuatro o cinco hijos, ¿no es así...? Altres tres segons escoltant el vol de les mosques.  Roca le posibilitó vivir en el Poblado, hace, también, cuatro o cinco años, creo recordar...¿eh, que si?

–Señor gerente, al grano por favor, ¿para qué me ha hecho llamar?, ¿que me tiene que decir?, li diu, mosquejat.

–Pues sí. Vayamos al grano si... Señor González, veamos... ¿qué espera usted de Roca...?

–No entiendo la pregunta... ¿Qué pretende decirme?

–(Llefiscosament) Si, hombre... siempre anda usted agitando la sección i será por alguna razón...  ¿Qué pretende usted?, ¿a qué aspira?... ¿quépodemos hacer por usted...? personalmente, hombre...  personalmente.

– Oiga señor! ¿Acaso està intentando comprar a este obrero...?

Després de mirar-se fit a fit, mentre els rostres s’apropen lleugerament l’un a l’altre, durant uns pocs però eterns segons, el gerent, clavant un cop de puny damunt la taula, dels que posa a volar i fa caure a terra la meitat de les coses, crida enfurismat tot aixecant-se:

–De acuerdo... Fuera!!!  Váyase de aquí. Vuelva a su puesto! fuera...!!

L’un quedava aïrat i roig com un tomàquet, amb la dignitat serpentejant pel terra i l’altre sortia acollonit, però necessitant obrir la porta de bat a bat.  En González, definitivament, havia begut oli pel que fa a treballar a Roca Radiadors.  

L’any 1968, eren acomiadats el Plata i el Cazorla per haver fet aturar la fàbrica en la primera vaga de solidaritat, trenta anys després de la guerra, en favor de la Rockwell Cerdans de Gavà, que patia un injustificat i definitiu tancament. Al González li va tocar el mateix rebre un any després, el 1969, com a promotor d’un atur reclamant millores salarials i higièniques. 

Però la indignitat mai en té prou d’abatre dignitats i dissidents. Una vegada fet fora de la fàbrica, amb sentència d’acomiadament improcedent, Roca Radiadors pretengué fer-lo fora de la vivenda del Poblat. Havia dit jo, que a hores d’ara hi continua vivint, i això vol dir que, en aquest afer a qui li tocà perdre fou a Roca Radiadors. La familia González guanyà el judici del desnonament que pretenia la companyia. Defensat per l’advocat Francesc Casares, el testimoni primordial fou el de mossèn Celestino Bravo Nieto que, prèviament al judici, li havia ofert el cor del temple parroquial com a lloc d’acollida temporal en cas de sentència desfavorable.

Quan el jutge, al final de la sessió, li justificava la possible resolució negativa per als interessos de la familia, emparant-se en l’estricte compliment de la llei, en Manolo li engegà:

–Señor juez, ¿qué clase de justicia es la que echa fuera de casa a una familia  con cinco hijos, y la pone en la calle partiendo de un despido improcedente?  I, tornant a mirar de fit a fit. Póngase en mi lugar al consultarlo con la almohada esta noche cuando se vaya a dormir.

Després de Roca, va intentar ser empleat a la fàbrica dels Hules de Gavà i un mes després era acomiadat a resultes d’uns “informes” externs que garantien que no era un borrec. Finalment, l’any 1970, encara en temps de fort creixement econòmic, fou contractat a la fàbrica Laforsa de Cornellà  de Llobregat, a tocar del barri Almeda. 

El cap de personal que el contractava li digué, sense embuts, que li agradava contractar gent com ell, amb cinc fills (el sisè encara no havia nascut), dit de manera com si cinc fills fossin la millor garantia de la necessària resignació a ser explotat que tot bon obrer ha d’acabar atresorant. Res de cercar el potencial humà i els recursos intangibles de tota persona, sinó, directament, pretensió d’una profitosa relació d’humiliació i vexació. El pobre ignorant, no coneixia en Manolo. En aquella empresa siderúrgica de més de dos-cents treballadors, s’hi trobà, entre altres destacats sindicalistes, l’Esteban Cerdán, en Francisco Gamero y en Simón Ródenas. No és d’estranyar doncs, que la feina individual i col·lectiva de formigueta, feta dia a dia, contra les dures condicions laborals de Laminados y Forjados de Hierros y Aceros S.A., que presidia Claudio Boada, culminés en la totalment exitosa vaga de 106 dies, començada l’11 de novembre de 1975. 

És prou sabut que la solidaritat, a raig fet, de la comarca del Baix Llobregat envers Laforsa, va atènyer el zenit del moviment obrer en temps franquista en la vaga general del gener de 1976 i ajudà en gran manera a guanyar-la, no m’hi explanaré, però fou la  treballada resistència sota la consigna  “O todos o ninguno”  la que donà a tots una gran lliçó  de dignitat. En primer lloc als que sempre esperen i creuen poder comprar-ho tot, fins i tot, éssers humans. I en segon, a tots plegats quan massa sovint afluixem el nivell d’exigència ètica, massa aviat ens resignem i  abandonant tota esperança deixem de creure que el futur pot ser millor.

En Manolo González Fernández  s’havia afiliat al PSUC l’any 1971. El regne del “no hi ha res a fer”, cosí-germà del “tant se me’n dona”, i que a dia  d’avui vol tornar a ser hegemònic, no era el seu regne. 

(continuarà)

Andreu Comellas