Una mirada als nostres camps (1)

Aquesta secció de “Conèixer Viladecans” us convida, en aquest article i en el del proper número del Punt de Trobada, a fer un recorregut pels nostres camps, és a dir, pels llocs que, fins no fa pas tant, eren el mitjà de vida de la majoria de la població. Agafarem, doncs, la carretera de la Vila i anirem cap avall. Passada la via del tren, podrem començar ja a fixar-nos, a banda i banda de la carretera, en els camps que la voregen. Barrejats amb terrenys dedicats a altres usos menys desitjables, continuen essent, però, prou atractius. Si és l’època, veurem les escarxoferes, les cols, les tomaqueres, en tot el seu esplendor. També les casetes on guardar les eines i tot el que calgui o on protegir-se del sol. I els hivernacles, una necessitat per fer els cultius més rendibles.… I com més anem recorrent tota la zona, més varietat trobarem: enciams, mongeteres, albergínies, pebrots, bledes, carbassons, cogombres (que, tot sigui dit, cap pagès no anomenarà així: en dirà pepinus), xíndries, melons… i els arbres: pereres, presseguers, pruneres, pomeres, figueres… Fa uns anys, aquest esclat d’exhuberància agrícola era sens dubte molt més potent. Però ara encara continua prou visible. 

Arribem a la rotonda on comença el Camí de les Filipines.  Ens hi aturem un moment i mirem cap enrere, cap al nucli de la població. Segons des d’on mirem, podrem trobar-nos amb diverses perspectives, més o menys agradables. Però sempre, al fons, ens hi trobarem la muntanya de Sant Ramon. En iniciar el nostre recorregut, bé val la pena de saludar-la, aquesta muntanya. Perquè, de fet, porta segles i segles fent com d’horitzó, de teló de fons, de la vida viladecanenca. Des de 1887 amb l’ermita al capdamunt, i abans sense l’ermita. Amb diversos noms al llarg de la seva història. Però que, es digués com es digués, allà ha estat sempre. 

Entrem, doncs, de ple, en la nostra zona agrícola. A la rotonda, tal com veníem de la carretera de la Vila, tombarem a la dreta pel Camí Ral en direcció a Gavà. I ben aviat, a l’esquerra, al costat de la planta de tractament de les escombraries, veurem que s’inicia una estreta carretera asfaltada. És el Camí dels Llanassos. Ens hi fiquem. I, ja de bon començament, veurem com ens acompanya, a la banda dreta, una corredora. Les corredores són uns canals d’aigua amples, que la canalitzen a través dels camps, juntament amb uns altres canals més estrets, els valls. Ara sí que, a banda i banda del camí, podem anar veient tota la riquesa agrícola d’aquests terrenys. Hi ha trossos abandonats, erms, perquè la feina de pagès no és una feina que trobi gaire gent disposada a continuar-la, però malgrat això, aquests camps, quan estan en el seu ple, fan goig de veure. I fan pensar, també, en la molta feina que hi ha al darrere. La feina dels pagesos d’ara, i la feina, més encara, dels que fa més de dos-cents anys van proposar-se el duríssim objectiu de convertir aquells aiguamolls insalubres, que no servien per res i que eren font de tota mena de malalties, en terrenys cultivables, en font de riquesa. És el que s’anomena la “rompuda de les marines”.

Entre els segles XVIII i XIX, en efecte, els pagesos van anar canalitzant l’aigua construint les corredores i els valls, que constituïren tota una xarxa de sanejament per recollir i conduir les aigües (no només les de les pluges i de les rieres; també, a mesura que creixia la població, les aigües brutes dels usos domèstics i urbans) cap als estanys o llacunes, els quals un cop plens desguassen al mar. Amb la terra extreta en fer els canals (imaginem-ho: a cops d’aixada!) aixecaren el nivell dels camps fent-los aptes per als cultius i menys propensos a les inundacions, ja que l’àmplia superfície del delta té poquíssim pendent, i afavoreix l’estancament de l’aigua de pluja recollida, per la qual cosa cal conduir-la fins al mar. I si la terra que treien no era suficient, en portaven d’altres bandes. Una feina ingent, i més quan aquells terrenys no eren seus, sinó dels hisendats que es quedaven part del fruit de tot aquell esforç.

Significatiu del sentiment que això darrer provocava és l’escrit que l’ajuntament de Viladecans va publicar com a suplement  del Diario Constitucional Político y Mercantil de Barcelona el 14 de març de 1822 amb motiu d’un conflicte per la propietat del terreny on hi havia l’antiga capella de Sant Joan a la plaça de la Vila, una propietat que pretenien tant el Marquès de la Manresana, senyor de la Torre del Baró, com l’ajuntament, que volia utilitzar l’espai per a diversos serveis públics. En l’escrit, en efecte, es parla de la poca consideració que el marquès té envers el poble, i es recorda que els pagesos de Viladecans i Sant Climent “con afanes, trabajos, y fatigas imponderables, de cenagales y pantanos redujeron á cultivo, pagando al dicho marqués el diezmo, y la séptima parte de los frutos”.

Amb aquesta àrdua tasca, els pagesos van aconseguir, per una banda, començar a eradicar la plaga del paludisme que les terres pantanoses provocaven de manera permanent, tot i que l’eradicació definitiva no va arribar fins entrat el segle XX. I per una altra, aconseguir que les noves terres de cultiu fossin terres de regadiu, amb l’ajuda de pous de poca profunditat i de sínies. Perquè fins llavors, tots els cultius de Viladecans eren de secà: a les terres planes eren sobretot cereals: blat, civada, ordi; mentre que més cap a muntanya hi havia molta vinya, que va desaparèixer a la segona meitat del segle XIX a causa de la fil·loxera –a la muntanya de Sant Ramon es poden veure en molts llocs els marges de pedra que sostenien les feixes on hi havia plantats els ceps–, si bé després en part es va recuperar. També hi havia arbres, sobretot garrofers, i també fruiters. A partir d’ara, en canvi, comencen ja els cultius d’horta que seran els que esdevindran característics de tot el territori, i que també seran, a més, molt més rendibles econòmicament. Igualment començarà l’expansió dels arbres fruiters, gràcies al fet de tenir ara molt més espai. Els cultius d’horta, però, no aconseguiran ser definitivament majoritaris fins a principis del segle XX, quan es començaran a fer pous artesians, tant a les terres altes de secà, que eren terres fèrtils i així esdevenien unes magnífiques terres de regadiu, com a les terres més baixes, que ja eren en part de regadiu, però que així tenien l’aigua més abundant i assegurada; l’aigua dels pous primer s’extreia amb bombes d’accionament manual i sínies, però ben aviat va començar a utilitzar-se el motor de benzina, que va ser ja el pas definitiu. En tot aquest procés de reconversió hortofrutícola que farà que el cereal acabi desapareixent, és prou recordat el paper que hi va tenir Joaquim Marieges, el Tomacaire, un pagès de Sant Martí de Provençals que es va establir a Viladecans i va introduir noves tècniques agrícoles que aquí eren desconegudes; li deien el Tomacaire perquè era qui aconseguia els millors tomàquets i els més primerencs. I també són recordades les aportacions de la família Gusi i dels Germans Gabrielistes, encapçalats per l’hermanu Augusto, que era francès i a qui tothom coneixia com l’“hermanu pagès”.

Juntament amb les corredores, els valls i els pous, una altra peça clau per regar els camps van ser els xupets. Són unes construccions quadrangulars, que utilitzen un sistema de vasos comunicants per  distribuir l’aigua o, si cal, per portar-la cap a zones més altes. L’aigua passa per una canalització per sota terra, va omplint els xupets, i des de cada xupet es rega la superfície més propera. Així es pot controlar l’aigua, fer-la anar de manera més fàcil cap allà on cal, evitar que s’endugui la terra, i marcar també l’espai per a cada cultiu. Val a dir, però, que els xupets cada cop són menys utilitzats per regar, perquè els pagesos ara tendeixen a utilitzar mètodes més directes, com mangueres o aspersors, i per tant els xupets es van deixant abandonats i es deterioren cada cop més. No estaria gens malament recuperar-ne alguns i posar-los en algun lloc a l’abast de tothom amb una explicació d’aquesta petita gran obra d’enginyeria pagesa...

En el proper número continuarem i acabarem el nostre recorregut.

Josep Lligadas Vendrell