Els noms de les cases: “Cal” i “Can”

Can Sellarès

Cal Fusteret

Ca l'Almirall

En el número de febrer d’aquesta revista, i en aquesta mateixa secció, comentava que a tota aquesta zona nostra del Delta del Llobregat se li podia aplicar allà que Jaume Codina deia a propòsit del Prat: que va ser, fins no fa pas tant, un territori aïllat, “a les portes de Barcelona però increïblement lluny”.

Quan va començar la industrialització, i més encara després amb la immigració i la globalització, aquest aïllament va desaparèixer, i ara estem sotmesos a totes les influències. Però fins aleshores, en el nivell de les formes de vida, és a dir, en qüestions com el vestir o el parlar, podem dir que, realment, estàvem increïblement lluny de Barcelona. 

Una de les conseqüències positives d’aquest aïllament és que s’han pogut mantenir, i es mantenen encara, formes de parlar molt genuïnes, molt poc contaminades, molt profundament arrelades. Però, certament, ara tot això està canviant a tota velocitat. Fa anys que vam deixar la faixa i el mocador de cap, i juntament amb la nova forma de vestir ens va entrar també una forma més globalitzada de parlar. Però tot i així, com que la llengua està més enganxada a l’ànima que no pas el vestit, la llengua encara perdura i encara la podem repescar. Segurament que nosaltres som els últims que ho podem fer, i per això val la pena de dedicar-hi alguns esforços. En aquell article de febrer, em referia a les característiques peculiars en la manera d’anomenar les persones en el Viladecans de fa cent anys, i que va perdurar fins ben ençà, i que en molts casos encara perdura. Fa dos mesos, em vaig referir a un cas concret en la manera d’anomenar els llocs: els camps de l’Enregàs. I ara, en aquest article, dintre la manera d’anomenar els llocs, em voldria referir a un aspecte concret de la manera d’anomenar les cases: l’ús que fem de la partícula “cal” (per exemple, quan diem cal Menut) o la particula “can” (per exemple, can Bruguera) 

Deia fa un moment que nosaltres som segurament els últims que encara podem repescar la llengua pagesa, abans que quedi sepultada per totes les contaminacions. Doncs bé. Així com quan apliquem aquesta possibilitat als noms de les persones no podem pretendre res més que fer inventari de com s’utilitzaven, i no pas intentar recuperar-los, quan ens referim als noms dels llocs la cosa canvia. Els noms dels llocs, sí que els podem mantenir. Nosaltres hem rebut els noms dels nostres pares i dels nostres avis, i a més podem preguntar encara a la gent gran que ha rebut els noms d’una forma sens dubte més neta. És, doncs, una urgència escoltar aquests noms i deixar-los fixats, com a estació final de la parla que ens ha arribat, i que serà el millor testimoni que podrem deixar als qui vinguin darrere. 

Aturem-nos, doncs, en aquest cas concret: l’ús de la partícula “cal” o “can” per anomenar una casa. Si ens fixem en el nucli urbà de Viladecans, queda molt clar que en gairebé tots els casos s’utilitza “cal”: cal Banato, cal Pocapina, cal Figuerons, cal Calic, cal Riveró, cal Cot… i les poques excepcions que hi ha corresponen a senyors de Barcelona instal·lats a Viladecans, com és el cas de can Bruguera, o fins i tot de can Roca, que és com molta gent coneixia, i encara coneix, la fàbrica Roca Radiadors. I també s’utilitza “cal” en les antigues masies que fa temps que van quedar situades dins el nucli del poble: ca l’Almirall, cal Basomba, cal Marcó. 

En canvi, si anem fora del nucli urbà, a les masies que continuen sent masies aïllades, o que fa poc que han quedat rodejades de cases pel creixement de la població en aquests darrers anys, hi trobem de tot: masies clarament designades amb la partícula “can”, com can Torrents, can Sellarès, can Seguí, o la ja desapareguda can Pastera; d’altres clarament designades amb “cal”, com cal Menut, cal Roc de les Marines, cal Pere Trius, cal Dimoni, o la ja desapareguda cal Barratet; i altres que fluctuen, com és el cas de cal Simon o can Simon, que hi ha qui ho diu d’una manera i qui ho diu d’una altra. 

I encara s’hi pot afegir una altra dada. I és que sovint es donava el cas que famílies que feien de masovers en alguna d’aquestes masies, quan tenien ja possibilitats d’independitzar-se i d’anar-se’n a viure dins el nucli urbà, continuaven sent conegudes amb el nom de la masia, però aleshores, si eren d’una masia amb “cal”, continuaven igual (per exemple, cal Ginestar o cal Cot), però si era amb “can”, passava a ser “cal”. És a dir, que els masovers de can Pastera o can Sellarès, quan es van establir dins el nucli urbà van passar a ser coneguts com cal Pastera o cal Sellarès. Dins el nucli urbà, tothom era “cal”, llevat, com hem dit, d’alguns senyors importants.

Què hi ha al darrere de tot això? És bastant senzill. Prové d’un fet que en el número de fa dos mesos d’aquesta revista, en parlar de l’Enregàs, ja vam comentar. “Can” ve, com és sabut, de “casa d’en”, mentre que “cal” ve de “casa del”.  I resulta que, al llarg dels segles, mentre que en el territori que coneixem com la Catalunya Vella, és a dir, del Llobregat cap a França, s’ha mantingut en general el tractament “en” per anomenar les persones (en Joan, en Pere, en Coromines), a la Catalunya nova, és a dir, del Llobregat cap avall, com és el cas de Viladecans, aquest tractament ha anat desapareixent i s’ha anat introduint més aviat l’article “el” (el Jordi, el Xim-xim, el Comellas). 

Com a conseqüència, dins el nucli urbà, que era el lloc més viu i canviant, “can” (o sigui “casa d’en”) va anar sent substituït per “cal” (“casa del”), perquè això és el que més corresponia a la manera de parlar habitual, excepte, com hem dit, en el cas de la gent considerada més important. 

En canvi, a les masies de fora, com que el tracte era més llunyà, el canvi no va ser tan universal, de manera que “can” es va mantenir en els noms més antics i que havien quedat com més arrelats en la manera de parlar, mentre que en els altres es va anar fent servir també el “cal”, com dins el nucli urbà. No sé si s’hi podria afegir també que quan es tracta d’un nom de persona, o d’un qualificatiu, o d’un nom comú, aquesta substitució de “can” per “cal” es dóna pràcticament sempre (cal Pere Trius, cal Menut, cal Ginestar), mentre que si és un cognom és més fàcil que es mantingui el “can” (can Torrents, can Sellarès, can Seguí); però aquesta hipòtesi és només això, una hipòtesi. 

I bé. Per acabar, deixeu-me dir que aquesta manera de parlar que hem rebut dels nostres pares i els nostres avis s’està contaminant cada cop més. Per exemple, perquè a la televisió es tendeix a fer servir sempre “can”, i això provoca que nosaltres també substituïm el “cal” genuí de Viladecans pel “can” televisiu, cosa que és, evidentment, una pèrdua. Per això val tant la pena, ara que encara hi som a temps, recollir aquestes formes més genuïnes, que són petits però valuosos vestigis de la nostra història ciutadana.

Josep Lligadas