Havia nascut a Calasparra de Múrcia. Fill de pares vinguts a Cornellà els anys seixanta, sempre residí a Cornellà. Morí en el 1996 –als 43 anys per raó d’un càncer– després d’esmerçar tota la seva curta vida servint la classe obrera fent sindicalisme, fos esbombant des de dins i des de fora el sindicat “vertical” en el temps franquista, o mirant de fer possible la “Intersindical del Baix Llobregat” dins un unitarisme a ultrança al començament de la transició, o recolzant i orientant les lluites dels afiliats a la CONC durant els anys d’assentament de la democràcia.
Amb ell vaig aprendre que el Sindicat era una eina. Una eina per fer front de manera col·lectiva a les relacions desiguals en les quals els treballadors si ho fan individualment tenen totes les de perdre.
Amb ell vaig aprendre que el moviment obrer és el conjunt d’accions d’aquesta classe social, empreses per resoldre o posar fre a les condicions que el propietari imposa a l’assalariat en el seu afany sense limit d’acumulació de capital.
Amb ell vaig aprendre que al si de cada classe social hi ha contradiccions que s’han de conèixer i tenir en compte si es vol avançar en l’emancipació, i com en la confrontació, la divisió desplaça les solucions a favor de qui té l’hegemonia.
D’aquestes coses, i d’altres, discutíem l’any 1974 a les reunions setmanals de la cèl·lula de Bandera Roja a Viladecans, mesos abans d’acabar tornant a la casa gran: el PSUC. En aquestes reunions de Bandera repassàvem el dia a dia dins els entorns respectius, ja fossin temes estrictament de Partit, de CC.OO. o de l’associacionisme veïnal, i analitzàvem el qui és qui de tot el que es movia. Seguidament fèiem una estona de discussió teòrica i finalment encaràvem les accions a emprendre en els dies següents. En Fèlix Moreno era qui ens endinsava en el món de Roca Radiadors.
D’ell vaig aprendre que l’avantguarda del moviment obrer la configura la gent amb el grau de consciència més elevat, però també l’”ai!” d’aquelles avantguardes que amb poca intel·ligència deixin de sentir l’escalf al clatell del conjunt dels seus companys avançant-se més enllà d’un pas. Hauran suïcidat el seu activisme i potser homicidiat el moviment.
D’ell vaig aprendre que les vagues només es poden convocar per ser guanyades. Que les indefinides les acabaràs perdent si començant-la cent treballadors a l’endemà en sou vuitanta, i que si dos dies després a les imprescindibles accions per estendre-la només te n’hi vénen cinquanta abans d’acabar la setmana no fareu la dotzena i s’haurà acabat el bròquil.
D’ell vaig aprendre que la negociació col·lectiva és quasi bé un fi en si mateix i que en ella no sols s’ha d’incidir en els aspectes salarials de la contractació, sinó també en els processos productius per millorar-ne les condicions.
En Fèlix Moreno havia vingut a raure a Viladecans i a estudiar el batxillerat a l’Institut de Gavà quan pel seu activisme començà a tenir problemes al de Cornellà. Ho féu juntament amb amb en Josep Palau, un altre jove memorable. A disset anys tots dos ja militaven a Bandera Roja. El seu nom “de guerra” era Hilario. Acabant el batxillerat, en Fèlix entrà a treballar a la Roca l’any 1974, en temps de la vaga general del Baix Llobregat solidària de les vagues d’Elsa i de Solvay. Vingué a casa nostra farcit d’activisme clandestí atresorat als barris de la Gavarra i Bonavista de Cornellà dins les Comissions de Barris i Fàbriques, al costat d’en Paco Arias, de l’Emilio García, de l’Isabel Aunión, d’en Benigno Martinez i d’en Pepe Vega, entre d’altres. Per tant, res li venia de nou.
A Roca Radiadors hi entrà per reforçar el moviment obrer desballestat pels acomiadaments de la vaga de 1971 i per refer les escapçades CC.OO. després de la detenció d’en Jaume Puig (el Peli), l’any 1973.
Posant en contacte els uns amb als altres, motivant accions ara aquí ara allà, impulsant aturades parcials per això o per allò, en Fèlix Moreno va anar filant el moviment de Comissions Obreres a la fàbrica Roca. Aquestes, l’any que Franco moria, acabaren aconseguint un bon nombre de representants en les eleccions sindicals que l’empresa sempre copava. CC.OO, però, no aconseguí la suficient força per arrossegar i representar els prop de cinc mil treballadors de la fàbrica. D’entre tots aquells companys de lluita obrera, recordo com en Fèlix em parlava molt bé d’en Garcia Serralta, d’en Francisco Santiago i d’en Sánchez Sánchez, fins i tot de la gent de CNT malgrat que aquests eren de corda sindical ben diferent.
Mai fou un lider, ni ho pretengué. Més aviat al contrari, malfiant de la gent d’ego pujat, el seu tarannà el duia a apropar-se als qui feien bona conjugació dels verbs cooperar o col·laborar. Sempre em semblà que qui el menà a vincular el seu viure al sindicalisme fou la consciencia de classe acumulada en la praxi i en l’anàlisi intel·ligent del fastigós perquè de moltes coses. Només l’amistat, la companyonia i l’exercici de la solidaritat li compensaven les pesantors de l’explotació fabril i de l’enuig de confrontar idees amb companys de feina massa viscerals.
L’any 1976 érem a punt de canviar les regles del joc. El dictador acabava de morir com a tal a l’hospital, però finalment tot bullia. El moviment obrer “eclosionava” també malgrat que el moment ja era de greu crisi i la inflació rondava el 20%. Dotar-se d’un autèntic sindicat unitari per defensar-se en el món del treball era tan important com arribar a un autèntic sistema de delegació i representació política deixant ben definida la diferència entre tots dos àmbits. De sota els llençols emergia tota mena de gent fins llavors adormida. Altrament, el PSUC veia com la ruptura, tant de temps lluitada, li era bescanviada per la ruptura reformada de primer, via “Platajunta”, per la reforma rupturada de segon, i finalment per la reforma a seques, ben seques, gràcies al referèndum del 6 de desembre en el qual amb una participació del 77% a tot Espanya, més del 90% de la gent votà SI.
En la batalla per canviar les coses de la manera més favorable a la classe obrera, en Fèlix Moreno visqué aquell inefable any com a capdavanter de CC.OO. a les dues vagues de Roca. En sortí no massa bé de la primera i força malament de la segona. En aquesta, després de la primera jornada d’atur a finals d’octubre recolzant la revisió semestral, fou sancionat per encapçalar-la. Això motivà una nova aturada total –el 6 de novembre– de la qual en sortí acomiadat en Sánchez Sánchez –també per capdavanter– i a partir d’aquí començà la vaga indefinida dels noranta-cinc dies. En Fèlix Moreno ja mai més tornà a esmicolar motlles de banyeres a Roca Radiadors.
Després d’una pantomima de negociació per part de l’empresa, que motivà que l’assemblea de treballadors del dia 2 de desembre votés a favor del “laude” (amb l’esperança que el mediador els compensés almenys l’augment del cost de la vida d’aquell any), i després que quaranta-cinc dels delegats romanguessin acomiadats sense negociacions a la vista, la vaga entrà en un atzucac dominat per trabucaires que avantposaven la restitució de la dignitat dels delegats a tornar a seure per negociar. D’enfrontar aquesta posició és d’on molta de la gent de Comissions Obreres –i en Fèlix especialment– en sortí escaldada. Ell i la gent del PSUC, no perquè fos una consigna sinó perquè així ho creien, defensà sempre a les assemblees l’absoluta necessitat d’obrir qualsevol via de negociació en la qual incloure totes les indignitats a resoldre. No era cosa de fer un pols –en dies de Nadal i sense cobrar– recolzat només en assemblees de tres-cents treballadors, en una fàbrica de cinc mil, contra qui demostrava que a més a més de suportar la crisi amb bons estocs i estalviant-se un fotimer en nòmines, tenia molt males intencions addicionals. A finals de gener es va saber que Roca tornava a ser una empresa totalment familiar després de recuperar les accions –de l’esparverada “Standar” americana–, emeses cercant el capital necessari per l’expansió fabril a Alcalà de Guadaira i a Alcalà d’Henares. La vaga acabà fatalment l’onze de febrer. La lluita obrera no.
Dies després prenia força la reclamació d’amnistia política i laboral. En Fèlix Moreno les batallà. Però un cop aconseguida, ell –dolgut– no s’hi volgué acollir. Sí, dolgut. Havia rebut tal quantitat d’imprecacions i insults, i s’havia sentit amenaçat fins a tal punt en les assemblees defensant el que creia, que va creure que difícilment podria tornar a sentir-se company i anar de bracet amb els fautors. Amén del fàstic d’haver-se de tornar a trobar representant els treballadors amb el llavors gerent de Roca Salvador Gabarró Serra, qui avui amb 78 anys encara “no en té prous” i fa de president de Gas Natural, d’Unión Fenosa i de vicepresident a La Caixa.
I és que en Fèlix Moreno López, partidari, com molts d’altres, de la lluita contínua, sabia el que es va dir ja fa bastant més de dos mil anys: “... Hi ha un temps d’enrunar i un temps de construir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps de lluitar i un temps de fer les paus, un temps de plantar i un temps de collir...”, però també que enlloc està escrit que esdevenir mesell fos una virtut, i fins a morir es dedicà al sindicalisme de classe.
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada