Els cristians anem de sorpresa en sorpresa. Insòlitament agradables, últimament. Com la tossuderia del papa Francesc per posar en relleu el nucli de l’Evangeli a base no pas de discursos d’alta teologia (i difícil comprensió) sinó de gestos fàcils d’entendre, com el seu rentar els peus a dones (una d’elles musulmana!) i la seva recent visita a l’illa de Lampedusa, on es concentren moltíssims africans que intenten passar a Europa en condicions molt i molt precàries. Si sobreviuen, es veuen obligats o bé a viure en la clandestinitat o bé a romandre tancats en centres semblants a presons. Mentre que la gent de l’illa utilitzada per Europa com a “tap” per contenir la immigració, veu com la seva activitat i el seu territori que podrien ser d’acollida i de trànsit s’acaben convertint en cementiri i presó.
Sembla que aquest gest ha aixecat molta polseguera a Itàlia, un país on la Lliga Nord és capaç de qualificar d’”orangutan” la ministra negra d’integració Cecile Kyenge, nascuda al Congo i de nacionalitat italiana.
I al nostre país no som gaire lluny d’ells. Amb partits obertament feixistes i racistes com Plataforma per Catalunya i amb un PP que amenaça a convertir en delinqüent tot aquell que ajudi persones d’altres països fora de la UE a entrar al país, ja sigui per quedar-s’hi o per accedir a un altre estat membre. Ho denunciava no fa gaire la Plataforma d’Entitats Cristianes amb la Immigració. El PP pretén reformar l’article 318 bis del Codi Penal, posant al mateix sac les persones que actuen per solidaritat i les màfies que viuen del trànsit d’immigrants, màfies que, d’altra banda, desapareixerien si les persones poguessin circular tan lliurement com ho fan els diners i les mercaderies. La mesura, com bé diuen aquestes entitats, suposa una nova forma d’apartheid, que, a més, està en contradicció amb la Constitució i amb els Tractats Internacionals de Drets Humans.
Una altra de les “Lampeduses” amb què comptem al nostre país són els Centres d’Internament per a Estrangers, en els quals hi ha internades unes 2.500 persones a Espanya, privades de llibertat per no disposar de permís de residència. No han comès cap delicte, tan sols una falta administrativa. Segons la legislació vigent, no s’hauria de procedir a l’internament quan es tracta de persones que han tingut residència de llarga durada, persones que estan rebent una prestació social, dones embarassades quan l’execució de l’expulsió pot posar en risc la salut de la mare o l’infant, persones amb malalties cròniques i persones amb menors al seu càrrec. Tanmateix, això no es compleix sempre i amb certa freqüència trobem persones internades en aquests supòsits.
Quim Pons, jesuïta, que forma part d’aquesta Plataforma d’Entitats Cristianes amb la Immigració, deia no fa gaire en un article al darrer número de la revista L’Agulla que les condicions de vida en aquests centres són molt més dures que les que es donen en un centre penitenciari. Esdevenen una immensa sala d’espera on les hores es fan eternes. Amb un model de gestió policial, es donen tractes poc respectuosos per part d’alguns policies. L’angoixa de sentir-te separat bruscament dels teus éssers estimats i la tensió de no saber quan t’expulsaran, en qualsevol moment, sense previ avís; la por amb que viuen el sentir-se barrejats, de la nit al dia, amb interns amb antecedents penals; la manca d’informació i desatenció jurídica: ¿Per què sóc aquí? No sóc cap delinqüent!; les limitacions en l’atenció socio-sanitària, les dificultats de comunicar-se amb l’exterior... tot això crea en aquestes persones una situació difícil d’imaginar per als qui ens trobem a fora.
Per això ha estat una petita victòria que les ONG que defensen els drets dels immigrants i els serveis jurídics puguin accedir diàriament a l’interior dels Centres d’Internament per a Estrangers. Ha calgut constància i molt d’esforç, però és el camí per desactivar aquesta “globalització de la indiferència” que denunciava el papa.
Avui, en plena crisi, podem entendre millor la necessitat de la gent de buscar horitzons on viure amb dignitat. Sense solidaritat no hi ha sortida a la crisi.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada