La repressió de la postguerra i els avals del Manquet (2)

Baldiri Miracle, el campaner

Josep Iturrioz i Pepita Vicente

A l’article anterior repassàvem la detenció del Manquet i les declaracions sobre la seva actuació durant la guerra. Amb totes elles, el fiscal elabora un escrit en el qual es donen com a bones totes les acusacions que han anat sortint i destacant especialment les més greus, encara que no hi hagi cap prova. I conclou demanant la condemna a trenta anys de reclusió major o la pena de mort.

El 14 de gener de 1943 surt la sentència: trenta anys de reclusió major. Un parell de mesos després, però, l’“auditor de guerra” s’oposa a la sentència i demana, amb data de 20 de març de 1943, la pena de mort. El capità general manifesta que està d’acord amb l’auditor de guerra i no ratifica la sentència sinó que l’envia al Consell Suprem de Justícia Militar, unint-se, doncs, de fet, a la petició de pena de mort.

Davant d’aquesta situació, la dona del Manquet, Pepita Vicente, es posarà de seguida en marxa a la recerca d’avals per al seu marit. Els avals eren declaracions que determinades persones respectables i afectes al règim feien a favor d’un condemnat, fos parlant en general, o destacant algun aspecte concret, o desmentint alguna acusació. De fet, d’avals a favor del Manquet, pel que es veu, ja n’havien començat a arribar espontàniament al tribunal des d’abans de la sentència, cosa que va provocar que el jutge digués que se’ls entornessin i que els vinguessin a dur quan tocava, és a dir, un cop s’hagués dictat sentència.

El més antic d’aquests avals està signat per Baldiri Miracle, el campaner, amb data de 12 d’agost de 1939 i explica que, en esclatar la guerra, el signant va anar a veure Josep Iturrioz per demanar-li que evités que matessin els capellans, i que ell va dir-li que no patís i que, efectivament, va aconseguir evitar-ho; igualment, diu que li va permetre endur-se determinats objectes de culte. El que devia ser el primer original d’aquest aval es troba a l’Arxiu Parroquial de Sant Joan i està reproduït al llibre Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate, pàgines 113-115. En aquest original hi ha afegida una nota del rector Josep Homar en què ratifica la veracitat del que diu el campaner, i el segell de la parròquia. Però en canvi, quan es va portar al tribunal en el moment adequat, no s’hi va adjuntar aquesta nota ni el segell, de manera que a l’expedient només hi ha l’escrit de Baldiri Miracle. Cosa que està en línia amb el que abans hem comentat sobre la declaració de Josep Homar.

En canvi, sí que hi ha un altre capellà que avala el Manquet. Es tracta de Josep Maria Cullell, que era vicari de Viladecans quan va esclatar la guerra i que en el moment d’escriure l’aval, el 23 de juny de 1943, era vicari de Santa Coloma de Gramenet. I diu: “Certifico: que durante el tiempo que estuve en Viladecans, conocí a José Iturrioz y Rebull y con el trato con él pude comprobar que era incapaz de cometer ningún hecho delictivo, al contrario debido a él se salvaron muchas vidas y bastantes objetos del culto católico”.

En total, les persones que avalen el Manquet són 27, sigui en escrits personals o col·lectius. No els presentarem aquí tots un per un, però sí que destacarem els més interessants. Per exemple, Juan José Escobar, director de les presons de Barcelona, fa un certificat dient que el Manquet és persona “de conducta intachable”. Els veïns del bloc de pisos on vivia a Barcelona diuen que és molt bona persona. Miquel Oliveras, farmacèutic de Barcelona, diu que es va prestar a amagar objectes religiosos que ell tenia, i que “siempre estuvo á punto para ayudarme á mi y á toda mi familia a pesar de saber nuestras ideas derechistas”. I Lorenzo García-Tornel y Carrós, tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona i president del Col·legi de Metges, diu que ell és qui va atendre el Manquet com a metge quan va tenir l’accident de la mà, i que des d’aleshores sempre havien mantingut molt bona relació, i que el considerava incapaç d’haver fet tot allò de què l’acusaven.

Especialment interessants són els avals de la gent de Viladecans. En primer lloc, una carta signada per nou viladecanencs, entre els quals n’hi ha alguns dels que han intervingut en les declaracions del judici. En la carta es diu que el Manquet era efectivament el President d’Esquerra Republicana i que durant la guerra “todos los de orden teníamos plena confianza en él, porque sus primeros actos fueron la salvación de los dos Sacerdotes de la localidad, de los dos Hermanos Gabrielistas que se presentaron en el Ayuntamiento y la entrega que hizo al sacristán de la Parroquia de los objetos de culto de la Iglesia. Siempre supo distraer a los elementos de la F.A.I. de las malas intenciones que dominaban en aquellos trágicos tiempos, dándoles trabajo en la reparación de un camino vecinal, y así evitó que nuestras casas y propiedades fueran saqueadas, como así ocurría en casi todas las localidades. (…). Manifestamos, con verdadera satisfacción, que nuestro pueblo es de los pocos de la zona marxista en el que no se perpetró ningún asesinato”. Signen la carta –transcrivim literalment les signatures– Juan Torras, Sebastián Salisachs, José Solina, Francisco Arnau, Gratacós (no es pot identificar el nom), S. Codina, Juan Pugés, Rosendo Pont i José Bosch. La carta té una nota final de l’alcalde Nicasi Marieges dient que tots els signants són “adictos a la causa Nacional”.

També es pot destacar la carta del veí del Manquet Otello Ricci, un italià molt de dretes que era el pare de Mercedes Ricci, la que després va ser famosa mezzosoprano amb el nom d’Anna Ricci. Otello Ricci agraeix a Iturrioz que gràcies a ell no el van molestar durant la guerra i no es van cometre “desmanes” en el poble. I també es pot destacar l’escrit de Paquita Piqué Deu, que explica que quan el seu marit Francesc Gratacòs va ser detingut pel S.I.M., el Manquet els va ajudar i va evitar que fos jutjat com a desertor i “desafecto a las hordas rojas”.

Però els avals més importants són, segurament, els que fan referència al tema de l’assassinat dels Germans Gabrielistes. Era, de fet, l’acusació més compromesa a la qual s’enfrontava el Manquet, perquè podia comportar-li la pena de mort. I aquí entren en escena els pesos pesants del franquisme viladecanenc: el cap de la Falange Vicente Ferro, l’alcalde Nicasi Marieges, i el falangista i membre de la primera Comissió Gestora Muncipal Francesc Arnau. Tots ells expliquen pas per pas les vicissituds dels Germans Gabrielistes, la seva anada a l’Ajuntament, l’allotjament a les cases de Ferro i Arnau, la posterior sortida cap a Barcelona… I deixen clar que tant Josep Iturrioz com Marià Sanjuán van fer tot el que estava a les seves mans per evitar, no només la mort dels Gabrielistes, sinó també moltes altres desgràcies.

Amb tot això, arriba la sentència definitiva el 14 d’abril de 1944. En ella es diu que no s’aprecien delictes de sang, i que per tant es desestima la pena de mort i es manté la condemna de trenta anys de reclusió major commutada per una de vint anys i un dia. Finalment, Josep Iturrioz s’estarà a la presó només sis anys i mig, ja que el 23 d’octubre de 1945 rebrà la llibertat condicional, tot i que la condemna no s’extingirà definitivament fins al 1960.

Després de sortir de la presó, el Manquet va poder reprendre la feina en una impremta, primer vivint a Barcelona i després a Viladecans. Es va retirar abans d’hora, i es va quedar aquí. Va continuar antifranquista, naturalment, i organitzava trobades d’expresos. Però es va allunyar de qualsevol actuació política. I, alhora, va mantenir la atípica i certament significativa amistat amb Baldiri Miracle. Va morir d’un infart el 14 de novembre de 1969, als 67 anys.

Fins aquí, doncs, els fets que hem pogut recollir i que hem mirat d’explicar ordenadament, incloent-hi, és clar, una certa interpretació. En el número que ve del Punt de Trobada, conclourem el tema amb alguna reflexió. 

Josep Lligadas Vendrell