Pel que fa al tema de l’Autopista, si bé es podia considerar una altra batalla perduda d’antuvi, l’associació l’encarà amb tota la fe i les ganes que requeria. Per comptes de l’actual traçat que es menjava les millors terres agrícoles i les malmetia per urbanitzar les que quedaven al seu nord, l’associació proposava rigorosament que, en l’hipotètic cas de fer-se, després d’esgotar altres remeis, es podia optar per una variant amb túnel per la muntanya, que entrés per Sant Boi a l’alçada de la fàbrica del Fonollar acabant a Sitges i amb sortida a la carretera de cada poble que anés trobant. De manera que entre l’estalvi d’expropiacions, l’extracció d’àrids i l’escurçament del recorregut es compensés el sobrecost. Cal afegir que el projecte que se’ns proposava salvava les costes de Garraf mitjançant un pas elevat damunt la mar des de l’actual Port Ginesta fins el Port d’Aiguadolç de Sitges. La Tres Torres a la Fira de Sant Isidre de l’any 1976 instal·là un Stand-Exposició al capdamunt de la Rambla denunciant el que ens queia a sobre, amb el lema: “L’Autopista que NO volem”. Una auca feta per en Juan Medina i un seguit de grans plànols refets per en Pere Ramells foren la base de les explicacions que, per primera vegada, molta gent de Viladecans escoltava oposant-se públicament a alguna iniciativa oficial. Els ajuntaments afectats acabaren oposant-se a l’opció “camps-mar” i això ajudà a retardar l’opció que finalment en resultà: traçat pels camps, amb eliminació dels ponts damunt la mar mitjançant túnels a les costes de Garraf. L’autopista fou inaugurada l’any 1994 fent tard a les Olimpiades i aquesta fou la pírrica victòria.
A més a més de remoure gent reivindicant asfaltats, clavegueres, escoles i hospitals, una altra vessant de l’acció social de l’Associació fou el remoure entre nosaltres els viladecanencs el Congrés de Cultura Catalana fet entre els anys 1975 i 1977.
Havia estat convocat pel Col·legi d’Advocats de Barcelona amb l’afany de defensa de la cultura de tot l’àmbit de parla catalana. Es tractava –mentre Franco s’anava morint– de detectar totes les anormalitats imperants pel que fa a la nostra Cultura, Història i Llengua, i mirar de definir com enaltir-la, promocionar-la, donar-la a conèixer i com recuperar les seves institucions i tradicions. S’hi adheriren més de 1.500 entitats.
L’A. V. Tres Torres fou una de les que s’hi adherí des de primera hora i engegà la campanya per aconseguir que altres fessin el mateix. Finalment a Viladecans les que ho feren foren: Agrupació Fotogràfica, Cine Amateur, Grup Esplai de Santa Magdalena, Agrupament Escolta Sant Joan, Asociación de Cabezas de Familia Poblado Roca, Massa Coral La Lira, Centre Excursionista Viladecans, UTT del Mixto, A. V. Tres Torres, Asociación de Amas de Casa, les tres Parròquies de Viladecans i l’Associació de la Dona. És a dir, quasi bé totes les entitats existents en aquells temps a excepció dels clubs esportius i els centres escolars.
Si bé l’adhesió de moltes d’elles fou nominal, sense comprometre-s’hi gaire, es pogué constituir un Secretariat i s’escollí a l’Anton Muns de l’Agrupació Fotogràfica com a Delegat Local per coordinar les accions i presentar-les davant la Comissió Permanent. La Tres Torres per la seva banda, organitzà una xerrada-conferència al Centre Parroquial, sobre l’historia del Delta del Llobregat i els seus problemes –sobretot relacionats amb el riu– a càrrec d’en Jaume Codina. Codina era l’historiador i regidor del Prat del qual no m’estic de dir que se li deu molta de la present consciència comarcal.
L’Associació mentrestant feia campanya i reclamava a l’Ajuntament l’ensenyament del català a les escoles, mitjançant escrit de gener de 1976 signat per Antònia Doñate (perquè el Sr. Governador Civil, encara, no havia tingut a bé legalitzar més associacions per les molèsties que li ocasionaven), participà també en diferents actes d’àmbit comarcal, del propi Congrés, que es feren al Parc de les Aigües de Cornellà i al Prat de Llobregat.
Cal que sigui dit també que la demanda d’adhesió al Congrés feta a l’Ajuntament per totes les Entitats, a través del regidor Josep Sánchez Ríos en el Ple del 8 d’octubre de 1976, fou acceptada i aprovada per unanimitat. Josep Sánchez fou escollit pel Ple com a delegat i coordinador de l’Ajuntament dins el Secretariat Local.
Aquest Ple d’adhesió es produïa tres setmanes després de la gran manifestació al Prat contra el desviament del riu, en la qual unes vint mil persones convocades per tots els estaments del Prat, les embrionàries Unions de Pagesos –encara il·legals– dels pobles implicats i diferents associacions de veïns d’aquests mateixos pobles, inclosa la Tres Torres, plantaren cara a la gran Barcelona que volia ampliar el port a la nostra esquena. “Per ampliar el port no cal pixar tort” recordo que deia una de les pancartes que duien el pagesos de Sant Climent. Sigui dit també que als regidors convocants del Prat els acompanyà darrere la pancarta l’alcalde de Viladecans senyor Parellada. I, encara que d’entrada no es vegi altra relació amb l’abocador del Garraf que l’ecològica d’agredir la comarca, el “desviament del riu” ressonà també dins el Congrés de Cultura Catalana per raó de la salinització, l’embrutament de costes i l’especulació urbanística. El primer govern de la Generalitat, l’any 1983, ajornà el projecte durant dotze anys fins que de manera pactada i amb més garanties es dugué a terme.
Com deia, però, la quotidianitat eren les clavegueres, l’asfaltat i l’ambulatori. No obstant també es feren gestions relatives a fàbriques com Derivan, Synres i Brugués que ambientalment espantaven la gent. I es feren interpel·lacions a l’Ajuntament sobre l’atur, sobre l’amnistia, sobre l’estatut, i més... Bona part d’aquestes accions es mirava de que fossin fetes conjuntament amb altres entitats que es considerés que podrien assumir també el tema.
I per què desaparegué l’associació? Deia al començament que l’àmbit no el tenia definit sinó que abraçava tot el poble, però els promotors també eren conscients que en el moment que la participació en els afers públics fos més possible, cada barri aniria creant la seva pròpia. Així doncs, quan en la primavera de l’any 1978, esmolant eines de cara les eleccions municipals, a recer del Partit dels Treballadots (PTE) es creava l’A. V. La Unión també amb afany d’àmbit global, el PSUC va decidir que era el moment d’esqueixar-se i anar-se plantant de la manera més unitària possible allà on geogràficament fos buit. Per la tardor ja eren legalitzades les associacions de veïns de la Montserratina, de Can Palmer, del Barri de Sales, de l’Alba-rosa, del Grup Sant Jordi i de Sant Josep.
En els primers anys, totes elles foren –com la Tres Torres– un bon instrument de participació ciutadana i un bon maldecap reivindicatiu per al nou Ajuntament democràtic –que d’això es tractava– però la Tres Torres no aconseguí arrelar-se en l’àmbit de la part antiga del poble al qual es veia relegada. I així començà el seu llanguiment.
Del després, del perquè, del que ara fan, i a què respon que a dia d’avui les associacions de veïns en siguin quinze, ja és cosa que us ho haurà d’explicar algú altre. No ho conec prou.
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada