He tornat a casa després de molts viatges assedegat de tu,
ancorat com n’estic a una vida ardent que no vol mai finir.
No sóc d’allà, ni sóc d’aquí.
Sí un dansaire atrevit puntejant la seva fi.
Recamino l’indret d’un sender conegut fa potser masses anys,
i m’assec en un banc on ensumo l’encens d’un petó molt llunyà.
No ets d’aquí, ni d’allà.
Donaria el meu nom per poder-te atrapar.
Quedaria buidat de qualsevol tresor per poder-te tenir
enredada al meu coll com aquell prenedor que jo et vaig oferir.
He vingut a cercar en racons oblidats la certesa d’un jo,
un record fugisser relliscat per descuit d’una branca de pi,
o un mot penedit escapat d’una boca com un bri de lli,
qualsevol sentiment colpidor assedegat que s’endugui la por
un descuit afeblit o un pas desconfiat que et condueixi a mi.
És ben cert. Fou aquí.
On jo vaig engolir despietadament l’olor del teu vi.
On vas ofrenar-me tot el que floreix en nom de l’amor.
On vam escoltar plegats tots dos junts el seu primer plor.
Ella ens va seguir,
l’estela sagrada petjada en l’arena d’aquest sòl tan fi.
Reia al balancí,
quan jo l’empenyia provant de gronxar-la lluny ben lluny d’aquí.
Contàvem el món,
amb nombres confosos, parells i senars, altres sense nom.
M’adonava prou
mentre s’enfilava per les meves cames que l’amor no es mou,
i que el sentiment
d’estimar la filla és ben suau i tou
com aquell cotó rosa i endolçit de Festa Major.
Junts vam trencar el plor
quan la seva mare amb un dolç somriure se’ns acomiadà.
Immersos restarem moltes matinades sense respirar
darrera la porta els seus talons negres creient escoltar.
No puja l’escala!
No torna a casa!
No ens ve a acaronar!
La llum s’apagà.
Un dol fosc i negre trencà el mecanisme i el temps capgirà.
Que torni! que torni! Plorava la nena trencada pel mig.
Que torni! que torni! Perdut com estava cridava a les nits.
Però no tornà.
Ni el seu dolç somriure, ni la seva vida, ni el seu tarannà.
Ni la meva calma, ni la meva joia, ni el meu despertar.
Vaig fugir ben lluny,
deixant la tristesa, la filla i la casa tot ben doblegat.
Remugaven tots sempre al meu costat: el bull se li esmuny.
Que tornin! que tornin! Cridava la nena ja sola del tot.
Que morí! que morí! Demanava al cel tot el que jo sóc.
I vaig fer camí.
Perdut per la vida, finit d’aventura, malferit de mort.
Ningú sap com resta l’ànima d’un home esquerdat i sol,
ni tan sols com marxa el seny de la testa quan el cor és mòlt.
I avui sec aquí,
la nena que busco em du la tendresa d’un proper retorn
a la vida aquesta que encara no vol
a mi concedir-me el seu darrer jorn.
El seny va tornant, quan veig que s’atansa amb la bicicleta feliç, delirant.
S’atura enfront meu,
puja pels genolls del cos envellit i em besa el nas
cridant com un boig: tinc avi! tinca vi! Se’m penja del braç.
He tornat a casa després de molts viatges i he tornat a tu,
els ulls del teu nét, el fill de la filla, s’han endut el fred.
Irene Vidal i García
XI Concurs de Poesia ”Espejo de Viladecans”
Primer Premi
És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
Joan Vinyoli
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada