Foto impressionant i bella, més enllà del oh que maco que ens surt de la boca i del qual se n’enfoten els no barcelonins. Contrasta la foscor dels núvols que envaeix el cel com fumarada d’incendi amb els colors brillants del vessant per on treu el cap el campanar de Gisclareny. El bosc s’omple de tonalitats de fulles madures. Les copes dels arbres com els mals estudiants: han copiat els grocs i els vermells terrosos del petit company de pupitre: les cireres d’arboç. Si fos una pintura seria impressionista, amb el segon pla dels arbres que escalen la pedra, trobant escletxes de terra i vida en les ferides de les roques. Entre la mitja tenebra de la distància, més pinzellades de groc i vermell terra.
El Pedraforca s’alça orgullós, el seu cim amb la corba de pedra en forma de forca. La forca és un substantiu polivalent que igual anomena un pal acabat en dues o més puntes per regirar la palla i els fems i carregar garbes i feixos al carro, que dos pals perpendiculars d’on es penjava la corda que ofegava pel coll els condemnats a mort.
Per nosaltres, gent de la plana del Llobregat, el Pedraforca sempre ha estat a la quinta forca. Quan no hi havia cotxes, la quinta forca la teníem més a prop. Segons Josep Maria Huertas, a Barcelona hi havia quatre forques a les entrades de la ciutat d’on penjaven els penjats setmanes i mesos com a avís per als visitants. N’hi havia una cinquena en el camí al Vallés, ara l’avinguda Meridiana, al turó de la Trinitat, que llavors quedava molt lluny i va quedar “està a la quinta forca” pels llocs antipàticament allunyats.
El Pedraforca és com la societat: com més amunt, més pelat és el cor de pedra, més estèril, més inhumà. Allà on passen coses, on creix la vida, on pasturen les ovelles, on salten els esquirols, on sonen les campanes, és terra de vilatans sense la mítica de les muntanyes dels déus adorades pels homes perquè com les grans fortunes estan fora del nostre abast de gent petita.
La muntanya subalterna sembla una postal de pessebre, allà on posem les cases a sobre dels penya-segats de suro i molsa, gairebé a tocar l’esquena del paper blau amb estels de paper de plata. El 1900, hi havia 225 persones a Gisclareny, avui en són 29. Som adoradors de cap de setmana d’aquests paisatges. Si hi ha calers fem turisme rural; si no, homenatgem la visió natural parant-nos a mirar i fer el riu als peus d’un pi, fet que ens delata com el que som: pixapins. Tot i així ens agradaria no ser tan estrangers i trepitjar cada dia l’herba molla, respirar la llum transparent i no sentir més soroll que el silenci de l’aire entre les fulles. Però després pensem en el fred, la pluja, el gel, el metge llunyà, la soledat i el mòbil sense cobertura i ens conformem a ser passavolants de la natura bella i eterna.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada