Quan Francesc de Paula Jornet i Juncadella va acabar d’escriure el seu escrit, segurament es deuria sentir ben satisfet per la feina feta. Era el 21 de juliol de 1910 i el metge de Viladecans finalitzava el més complet informe que s’havia fet mai sobre l’estat sanitari del poble. Dins el seu interior, potser pensava que el resultat del seu dictamen oferiria un bon diagnòstic de les causes de mortaldat dels seus veïns, cosa que ajudaria a trobar les solucions més adients per rebaixar-la sensiblement en els anys següents. El metge Jornet tenia llavors 35 anys i havia arribat a Viladecans feia poc més de quatre anys, procedent de Sant Julià de Vilatorta. Ho havia fet poc després de la mort del seu predecessor en el càrrec: el metge santboià Joaquim Vergés i Torres, el qual havia estat responsable de la sanitat del nostre poble, des de 1881.
 |
| Una femella d’un mosquit anopheles –propagador de la malària– en el moment de fer una picada a un ésser humà. Fotografia: Google/images. c/c |
De totes formes l’informe del metge local tenia un origen ben clar. Era la resposta a un encàrrec ben explícit procedent de l’ajuntament de Viladecans, conduït pel seu alcalde Francesc Basomba. En efecte, en data de 14 d’abril d’aquell any 1910, els membres del Consistori havien reclamat al facultatiu la redacció d’un informe d’avaluació i anàlisi de l’estat sanitari del poble, acompanyat d’una proposta de possibles mesures, que donés suport a la sol·licitud que en breu havia de presentar-se al Govern Civil de la província. Es tractava de sol·licitar permís per imposar un nou arbitri municipal que ajudés a sufragar les despeses de l’execució d’un projecte de sanejament dels terrenys insalubres i no conreats del terme. És provat que l’ajuntament de Viladecans de la primera dècada del segle XX s’havia autoimposat el projecte de sanejament del terme municipal, com a fórmula per a eradicar el mal sanitari més recurrent i tradicional de la nostra contrada: el del paludisme, també anomenat malària, encara present llavors en algun indret de Marina. Amb aquesta finalitat, el mes de maig del 1910, s’havia creat una junta municipal que s’havia d’encarregar de les obres d’aquell projecte; una junta que va estar formada per una bona representació dels majors propietaris de terres locals: Àngel Arañó, Baldiri Miernau, Josep Carreras, Roc Mas, Pau Formosa, Enric Balletbó o Baltasar Fargas de Casanovas, tots ells acompanyats del metge Jornet.
L’informe del metge estava molt ben argumentat i documentat i assenyala al lector d’avui cap a la finalitat que es marcava el facultatiu, fa poc més d’un segle. En un primer capítol s’hi mostraven nocions històriques i geològiques del Delta del Llobregat en general i el terme de Viladecans en particular, tot indicant que els terrenys que conformaven la plana deltaica són de terres d’al·luvió que el riu va anar dipositant durant segles. En una segona part, el metge il·lustrava el seguit de projectes de sanejament i rectificació del riu que s’havien portat a terme, tant pels propietaris com per l’administració. Eren, en general, projectes, datats de mitjan segle XIX, que cercaven guanyar terres de conreu al delta i alhora, defensar-se dels perills de les recurrents avingudes d’aigua de pluja que no aconseguien drenar convenientment fins al mar.
Un cop arribat a aquest punt de l’informe, Jornet ens fa parar l’atenció en les causes reals del paludisme, lligades de forma clara a la geologia imperant en el nostre terme local, dominat per un terreny deltaic amb una gairebé nul·la altitud per sobre del nivell del mar, afavoridor de la presència d’aigües estancades. I ho explica amb gran esforç didàctic: gairebé com si fos el primer cop que s’explicava als veïns i a l’administració, amb aquells termes científics. El metge, semblava voler demostrar com existia una clara correlació entre les aigües estancades o els aiguamolls presents a la zona de Marina i les anomenades febres tercianes patides sobretot pels veïns que vivien o treballaven en els masos i cases de pagès d’aquells indrets de topònims tant esclaridors com “Les Filipines” o “L’Àfrica”. Altrament, Jornet intentava acabar amb les antigues creences que afirmaven que el paludisme era la conseqüència de les emanacions “mefítiques” i “tel·lúriques” dels pantans o del mateix consum de les aigües estancades. I contra aquelles creences supersticioses, el metge aportava tot el darrer arsenal que la ciència mèdica i epidemiològica europea havia anat descobrint en relació a la causa de la malaltia: entre els més importants, el del francès Charles Louis Alphonse Lavernan sobre l’origen parasitari de la malaltia, l’any 1880, o el del britànic Roland Ross que va demostrar, el 1895, com eren en realitat les picades de les femelles del mosquit de l’espècie Anopheles, les responsables de la transmissió de la malaltia en l’home.
El metge, però, no es quedava en el capítol de la diagnosi, sinó que proposava un seguit de solucions davant del problema. Alternatives que passaven –en general i tal com veurem en la propera continuació d’aquest article– per la dessecació d’unes 800 hectàrees i en el desguàs de les aigües estancades mitjançant la construcció de valls i corredores. Aquesta obra d’enginyeria agrària i civil afavoriria l’augment dels camps conreats i, de retruc, també milloraria la producció i la productivitat de les collites, cosa que representaria un benefici cap a la fortalesa fisiològica dels veïns i veïnes que podrien lluitar amb millors garanties davant la presència d’altres malalties que també els afectaven en gran manera. Una d’elles era la tuberculosi “en sus diversas localizaciones y formas: pulmonar, de laringe, meningea, ganglionar o articular, que podía tener su causa en aquellos vecinos que, aunque debilitados, se pudieron salvar del ataque del paludismo que existía veinte años antes”. Malgrat tot, tampoc s’havien de menysprear –en opinió del metge– altres malalties importants en el nostre àmbit local com les provocades per les infeccions intestinals, l’escorbut, l’hematúria, l’epilèpsia o, fins i tot, la bogeria.
El fet que Jornet afirmés que el perill del paludisme fou recurrent a Viladecans fins vint anys abans del seu informe, ens fa pensar que potser el darrer gran brot de febres tercianes es va produir cap al llarg de la dècada de 1880 i que finalitzà cap a les darreries d’aquells anys i inicis de la dècada dels anys noranta. Un fet que potser –i ho diem a manera d’hipòtesi– podria haver anat associat a l’ingent feina dels pagesos locals en conrear terres a Marina –sobretot amb conreus de vinya– fins que arribà la plaga de la fil·loxera al Delta, cap a 1890. En qualsevol cas i per tal de demostrar la forta presència del paludisme fins a aquelles dates, el metge aportava les xifres de naixements i morts del poble que mostraven els documents per ell consultats –molt segurament els Sacramentaris de la parròquia de Sant Joan–, tot indicant una reducció en el creixement natural dels veïns del poble, durant tot els primers 90 anys del segle: 2.404 naixements per 3.097 defuncions, cosa que provocava un lògic dèficit del creixement vegetatiu de la població local que Jornet calculava en 693 individus. Uns anys on –segons es llegeix en l’informe– “patien infeccions palúdiques una quarta part dels seus habitants, sent els més atacats, els veïns que treballaven o residien de les rodalies de la carretera de València”.
-----------------
1. AMVA, Informe de l’estat sanitari de la població redactat pel metge Francesc de P. Jornet, el 21 de juliol de 1910.
2. AMVA, Actes del Ple de l’Ajuntament, actes del 26 de maig i del 20 de setembre de 1906.
3. No sabem fins quin any va continuar Francesc de P. Jornet com a responsable facultatiu de la sanitat viladecanenca. Sospitem que ho va ser fins a mitjans de la dècada dels anys 1910 en què els documents d’arxiu ens constaten la presència d’un altre metge al nostre municipi: el doctor Roberto López Moreno. El que sí que sabem és que, anys després, el metge Jornet va ser declarat desaparegut, l’octubre de 1936, a conseqüència de la repressió a la rereguarda, durant la Guerra Civil. Aquest fet va anar lligat, molt probablement, a la seva afiliació al partit dretà i catòlic de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA); un fet esmentat a l’article de Calbet i Camarassa, Josep M.; Hervás i puyal, Carles i guerrero i sala, Lluís. “Metges de Catalunya morts durant la Guerra Civil i la repressió franquista. Estudis preliminars” publicat a Guimbernat. Revista catalana de la història de la medicina i de la ciència, vol 50, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2008, pàg. 109-118. En aquest article, consultable al web http://www.raco.cat/index.php/Gimbernat/article/download/139770/190948, s’hi pot veure una fotografia de Francesc de Paula Jornet.
4. AMVA, Actes del Ple de l’Ajuntament, acta del 19 de maig de 1906.
5. AMVA, Infome… pàg. 8.
6. AMVA, Padrons Municipals d’habitants, 1857-1897. És curiós constatar com la població total del poble, malgrat el dèficit del creixement vegetatiu assenyalat, va augmentar sensiblement, durant el període que va de 1857 (1.088 veïns), fins a 1887 (1.323 veïns). Un fet que només es pot explicar per l’arribada de població immigrada; molt segurament, jornalers atrets per la gran demanda de mà d’obra en la zona del Delta. Encara l’any 1897, a Viladecans hi havia 1.345 habitants, però l’any 1900 la crisi agrària i demogràfica es deuria notar amb tota cruesa, provocant una davallada de la població local: 1.190 veïns.
7. AMVA, Informe de l’estat sanitari de Viladecans, 1859. La diagnosi de l’informe del 1910, estava en consonància amb el que s’escrivia en aquell altre informe de l’estat sanitari del poble, de mitjan segle XIX, on es podia llegir “En este pueblo reinan continuamente las calenturas por razón de las aguas corrompidas que existen en gran número de acequias cuyas aguas no tienen la mayor partes salida. Dichos males no es posible remediarlos el pueblo por el desnivel que hay hacia el mar, y a pesar de hacerse la limpia todos los años y como son las rieras, la de Gavá y la de San Clemente que se introducen en el término, lo inundan con frecuencia porque no tienen dirección ni cauce alguno, y no solamente perjudican en gran manera la salud pública sino que también echan a perder la cosecha de cereal.”
Xavier Calderé i Bel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada