Ada Colau i Manuela Carmena

Estic molt feliç amb l’Ada Colau d’alcaldessa de Barcelona i la Manuela Carmena d’alcaldessa de Madrid. I espero que puguin dur endavant la seva feina malgrat totes les dificultats que es trobaran, de totes menes i espècies.

Estic molt feliç per una colla de motius. El primer, sens dubte, és perquè la gent, finalment, ha trobat els camins per expressar el seu rebuig a les polítiques contràries als interessos de la majoria i fetes, a més, sovint, sense cap capacitat d’entendre el que li passa a la gent. Semblava que els ciutadans i ciutadanes s’havien habituat a aquesta situació, i que ja estaven disposats a aguantar el que fos, alienats per les inesgotables trampes del consum i l’individualisme que el sistema ens fica dins el cervell un dia i un altre. I no. La gent ha reaccionat, i s’han obert unes noves possibilitats, que espero que arribin a bon port.

També estic feliç perquè la Manuela Carmena és una dona de 71 anys que prové dels temps de la lluita per la democràcia, i que revindica aquella època que ara tan menyspreen els qui ronden entorn de Podem i els qui ronden entorn de l’independentisme. La transició política va ser una gran tasca i és insensat intentar fer creure que va ser un desastre. No ho va ser, sinó tot al contrari. I crec que els que ataquen tan despietadament la transició demostren un lamentable desconeixement o una irresponsable voluntat de manipulació de la història. Certament que els partits que han gestionat el país des d’aquell moment –i parlo tant de Catalunya com d’Espanya– han actuat amb una visió molt curta (per exemple, els partits espanyols no han volgut fer la pedagogia necessària sobre la plurinacionalitat d’Espanya), però d’aquí no es dedueix que la transició sigui aquest règim malvat que alguns volen presentar. 

I finalment, em sento feliç per la sintonia entre Barcelona i Madrid que aquesta elecció significa, i que ens allibera, almenys una mica, de l’embafament independentista que ens assetja per tots costats. La sintonia entre Ada Colau i Manuela Carmena obre unes perspectives molt noves, i que espero que donin fruit en el sentit de fer possible una nova manera de plantejar els reptes de la relació entre Catalunya i Espanya. Si ho encerten, tots respirarem una mica millor. És bastant clar que, tal com estan les coses, caldrà buscar la manera de tirar endavant una consulta a la ciutadania. Però fer això tenint una mà estesa a banda i banda, i una doble mà que a més comparteix que l’objectiu és treballar per un país que sigui digne per a tothom, és molt diferent que fer-ho tenint a una banda la paret de ciment que és el president Mariano Rajoy i a l’altra la permanent sobreactuació del president Artur Mas.

Jo, després d’aquestes eleccions tinc dos desigs. Un, que sigui possible, per a les properes eleccions autonòmiques, la creació d’una candidatura “Catalunya en Comú” que funcioni amb un esperit semblant a la de Barcelona. I dos, que a Viladecans es pugui crear també una cosa d’aquest estil, pensant en les eleccions municipals d’aquí quatre anys, però que ja podria començar a treballar ara, i que podria tenir una colla de punts on fixar-se: combatre la idolatria del totxo, detectar la pobresa amagada, engegar una campanya d’educació antiracista, preservar i fer conèixer tot allò que ens dóna personalitat com a poble, trencar el clientelisme, crear espais seriosos de participació... fins i tot, potser es podria –per què no? – obrir un espai de debat sobre la relació entre Catalunya i Espanya...

Josep Lligadas