Quan després d’haver vist l’extraordinària singularitat d’algunes persones la natura ens la pren, a l’hora del comiat, sovint trobem qui de manera insensata i beneita exclama: “Hi ha persones que no haurien de morir mai.” En el cas d’en Jaume, el gravador del carrer Sant Josep cantonada Enric Granados, jo vaig ser un d’aquells infeliços. Però bé, no m’estic de tornar-ho a dir: mai no haurien de morir. Vet-ho aquí.
En Jaume Puig i Carné nasquéa primers de gener de l’any 1916, a les Borges Blanques. Fill d’un orfebre lleidatà que tenia com a mèrit professional la gravació d’una de les coberteries del rei Alfons XIII, heretà la traça i l’ofici del pare. En el temps que aquell rei sortia a l’exili, en Jaume deixà les Borges i passà a Barcelona a cursar estudis de la seva especialitat artística, de primer a l’Escola Massana i després al taller d’orfebreria de Lluís Masriera i Rosés. Però bufat pels aires del Bloc Obrer i Camperol, imperants a la comarca de Les Garrigues, no trigà gaire a fer-se membre del partit trotskista P.O.U.M. (Partit Obrer d’Unificació Marxista), el de Joaquim Maurín i Andreu Nin, prioritzant altres aprenentatges, més arrauxats, sense cap mena de recança.
Poc temps abans del 18 de juliol de 1936, deixada de banda l’orfebreria i la voluntat de la família, en Jaume aparegué per la Base Aeronaval de San Javier, a Múrcia, volent ser aviador. Tot li anava d’allò més bé volant per aquells cels. L’ascendiren al grau de sergent després d’uns mesos, però un cop començada la Guerra Civil –Alzamiento o Revolució, digueu-li com vulgueu– un dels seus rampells l’abocà a allistar-se de voluntari al front d’Osca. Tant és així que, després d’un fotimer de temps de no saber-ne res, un dia –el del seu aniversari– a ca seva de les Borges Blanques hi arribà un telegrama que concisament deia: No os preocupeis. Stop. Estoy en el frente. Stop. I prou. Pinta de felicitat i tranquil·litat a cavall d’un continu fer i desfer, així era en Jaume Puig i Carné.
Perduda la guerra, passà a França. En comptes d’ésser arraconat al camp de concentració d’Argelés com la immensa majoria dels derrotats, ell aconseguí ser contractat laboralment per podar, ensofrar i veremar les vinyes del Rosselló. Per no massa temps. Només fins que Hitler entrà a París l’any 1940. Llavors, el nostre home, sense dubtar-ho, és a dir: amb la rauxa pels núvols, passà a la Resistència organitzada des de Montauban, a tirar trets als nazis, a rebentar vies i a ensorrar ponts.
Fou detingut a Perpinyà l’any 1943. En una de les anades la capital del Rosselló. Sortint de l’estació com qualsevol altre francès ho hauria fet, bo i fent una camaleònica llambregada pels voltants, es posà a lligar una cigarreta de picadura. Ben a prop d’allà, a la seva esquena, un gendarme se’l quedà mirant i, tan prompte com l’hagué encesa, se li atansà barrant el pas i espetant altivament: Espagnol, papiers!. Atrapat i mans enlaire, bo i entregant la documentació, en Jaume tingué esma de preguntar al de la gendarmeria: Et, comment savez-vous que je suis espagnol? A la qual cosa el col·laboracionista francés li respongué: Contrairement aux francais, seulement les espagnols roulen les cigarrettes com vous les faites: à l’envers. De Perpinyà fou transferit a la presó de Romainsville i d’aquesta a la de Compiègne, la que encara hi ha entre París i Lille, la que aleshores era el pas previ a la deportació al camp de concentració i extermini de Dachau.
Però el gravador s’escapà de Compiègne –no sé com– abans de ser deportat. Uns dies després tornava a bregar per la zona de Montauban-Garonne abonat a la resistència, ara, però, fent d’escura-xemeneies, de manera que l’emmascarament li anava d’allò més bé per saber qui és qui.
I posats a saber qui és qui, és de saber que fou en el marc d’aquesta atzarosa vida de resistent al nazisme que féu el seu millor amic. Un amic que acabà convertint-se en cunyat al casar-se amb la seva germana Rosita. Es deia Amadeu Pons i Macià i tenia per explicit malnom: “Amadeu Pum-Pum”, no sé si concordant amb la cançó del General Bum Bum que “dalt del seu cavall feia tremolar la terra”, o bé perquè era d’allò més del P.O.U.M., era ateu, i li dolia dir-se Amadeu. Vés a saber. En qualsevol cas, el malnom li esqueia.
El que sí que sé és que aquest amic Amadeu era nebot del president Macià; que també passà per Compiègne; que d’allà, a diferència del seu amic, ell no se’n pogué escapar; que de primeres fou deportat a Dachau i després a Buchenwald, fins a l’alliberament de 1945. Sé que sobrevisqué pels pèls; passant de 1’90 d’alçada, l’home arribà a pesar menys de 50 kilograms; el salvà la destresa arreglant rellotges als soldats alemanys dels camps, i polseres requisades per aquests a les víctimes. A Dachau, s’inventà una màquina per fer la feina, que després, ja lliure, el feu ric de regalies (royalties). Més esbojarrat que en Jaume, l’Amadeu mai va tornar a viure a Espanya. Muntà una fàbrica a França en la qual només contractava gent que havia participat a la resistència, i es convertí en suport de l’activitat clandestina d’en Josep Pallach –també de l’antic Bloc Obrer i Camperol i del POUM– que a Catalunya maldava fent d’opositor al règim de Franco, dirigint l’esquifit MSC (Moviment Socialista de Catalunya).
Aquell MSC, erigit a la vista de que els aliats no ens envaïen i alliberaven en acabar la Segona Guerra Mundial, s’escindí –com déu mana a tot el que sigui d’arrel trotskista– a finals dels anys seixanta, en tant que els seus dirigents trigaven a desempallegar-se del marxisme fundacional. L’un fou el Reagrupament Socialista d’en Pallach i l’altre la Convergència Socialista d’en Joan Reventós.
L’Amadeu continuà de pallaquista. En Jaume ni tan sols havia entrat al MSC, ni l’any 1945 ni el 1975, però sempre estigué per ajudar al seu amic intim en les seves “anades i vingudes” a Catalunya. Acabant la mundial, en Jaume tingué el pensament de tornar a casa i prou. Després d’una darrera acció, via muntanyes d’Andorra, per retornar una neboda als seus pares a França, posats a passar-ho malament trià Barcelona on hi tenia parents que li podien oferir matalàs i cullera per alleugerir-li el viure. I així fou que “El Gravador” tornà de l’exili.
L’any 1947, després de conèixer una sastressa del barri de Sant Antoni de Barcelona, nou anys més jove, es casà. Ella es deia Montserrat Gràcia i Montaner i podia ser tan arrauxada i divertida com ell o més. Optaren per Viladecans a l’hora de fer vida i tenir fills; i aquell poble trist, ensopit i allunyat de l’enrenou barceloní, rebé una alenada fresca de les dignes de reconeixement, gràcies a una parella que amb rialles feia pols l’adversitat. Ell, acostumat a qualsevol contrarietat, s’hi avingué bé a la Vila; ella, ja no tant, jo l’havia sentit dir gargantejant amb un xic de sorna: A Barcelona, on ningú coneix ningú, tothom em coneixia per “la Montse”, aquí, a Viladecans, que tothom coneix tothom, ningú em coneix com “la Montse” sinó com “la dona del Gravador”.
Aposentats en aquella torreta al capdavall del carrer Sant Josep cantonada Enric Granados, convertiren el jardí-hortet del darrera que feia cantonada amb el carrer Enric Morera –un cop tancat però voltat de nombroses finestres per ventilar l’interior– en el taller de gravació d’en Jaume. Quan hi vaig entrar per primera vegada l’any 1969, s’hi accedia, per una porteta de ferros i vidre opac al carrer Enric Granados que donava a una petita eixida situada entremig de la casa i el taller. Mig poble hi acabà desfilant per aquella porteta anant darrera d’ells dos o de qualsevol dels seus tres fills el Jaume, la Carmeta i el Jordi. Sempre hi trobaves una autèntica resposta a qualsevol recerca industriosa o t’hi apropaves buscant amistat; perquè sempre, sempre, t’obrien la porta..., sempre, menys quan venien la Rosita i l’Amadeu Pum-Pum.
(continuarà)
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada