La foto eternitza el monument a la memòria dels republicans morts del costat aliat en la guerra mundial en un dels cementiris més grans i bells del món, el cementiri de Père Lachaise de Paris. És com una enorme enciclopèdia de la història i de les arts, plena de noms propis que ja són gairebé únicament les seves despulles fetes pols i un nom escrit, de vegades unes simples inicials esculpides en una làpida. Són les fulles mortes de l’arbre de la vida d’una repetida tardor en què sempre bufa el vent perquè la vella senyora no respecta el calendari.
En aquest cementiri de 43 hectàrees i setanta mil tombes conviuen en silenci lluitadors antifeixistes amb Jim Morrison, Oscar Wilde, George Meliés, Largo Caballero o Juan Negrín. Espanya històricament ha estat un país amb una gran tradició industrial de fabricar exiliats vius i exiliats morts perquè la intolerància sempre ha tingut molt clar que el roce hace el cariño i que la distància és l’oblit. El monument funerari sense rostre i sense nom pretén rescatar de l’oblit els republicans espanyols que van donar la seva vida per llibertats alienes, fills i filles d’una pàtria antipàtica i dictadora que per no tenir no ha tingut ni el detall de posar nom i nínxol als seus morts per la llibertat.
El monument respira dolor a cada gram del seu bronze, com un homenatge al sord heroisme del patiment dels que van defensar una bella idea però van sucumbir davant la lletjor de les bales del lII Reich i el malson del pitjor exili mai explicat i viscut: el dels camps de concentració nazis. És la tomba als soldats més desconeguts, ignorats, estrangers en la vida i en la mort, amb els seus ossos enterrats com a forasters en terra estranya.
L’escultura, signada pels germans Gallo, podia ser un fragment del Guernika. Aquesta mà vertical que tanca el puny i prem un petit ram de tiges sense flors no és un homenatge a la victòria aliada, és el símbol d’una rebel·lia rabiosa, una rebel·lia amb causa perquè van lluitar i morir per la llibertat de França, del món i de la seva república estimada. Van donar la seva sang per una victòria incompleta, dobles víctimes de l’horror nazi i de la geopolítica aliada que va considerar el franquisme un utilitari mal menor. Aquest cos amb monyons per braços, aquestes mans sarmentoses sense rostre, aquestes reixes a mig trencar, són l’homenatge punyent als trenta-cinc mil homes i dones que van morir per la llibertat. Un homenatge que transmet més patiment per la pèrdua que alegria per la victòria relativa de la llibertat. Un trist homenatge, perquè no hi ha tristesa més trista que haver de lluitar i morir per defensar el que és evident.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada