És un paisatge de terra, mar i aire. La terra es veu i s’intueixen les ombres de les muntanyes en el gris horitzó. El mar no es veu però gairebé s’olora a les aigües d’aquests aiguamolls, als joncs, mentre l’aire sosté invisible l’avió amb el tren d’aterratge penjant com dos testicles disposat a emprendre el vol a terres llunyanes. És un ocell de metall que imita els ocells humils que colonitzen el sòl i l’aigua de la foto, les camallargues, que recorden amb el seu nom una novel·la anglesa epistolar juvenil de la qual es va fer una pel·lícula musical, papà cames llargues.
No obstant això la música que senten aquestes aus de potetes vermelles a lo Popotitos, sus piernas son como un par de palillitos, és el rugit dels motors dels parents motoritzats. L’aiguamoll té ambient multicultural. Probablement els que dormen podrien ser tètols cuabarrats, hi ha fotges negres amb bec blanc, ànecs, blanquinosos com el cullerot, xarxets a la dreta i collverds a l’illa, i més al fons reposen flamencs i arreu gavians argentats i orenetes.
Aquest paisatge no és a la Conxinxina, sinó aquí mateix: és el Remolar, la nostra joia de la corona, allò que ens fa diferents de tots. El seu nom pot venir de rem, però probablement ve per rèmol, turbot, rodaballo en castellà. Uns excursionistes de Barcelona explicaven el 1882: “Prop del Remolar, la casa refugi dels caçadors. I a ponent del Remolar, que té forma d’ocell en actitud d’aixecar lo vol, es troba can Llach, a quatre passes de l’estany de la Murtra.” Trona al Remolar, pluja al pla, es deia quan es mirava el cel més que el temps del 3/24. El Remolar tenia un braç fins al mar, que era un lloc de recaptació de sal quan la sal era un bé preciós. Era un lloc de caça i pesca, per on circulaven homes armats amb espases i ballestes i no camperols. Al Remolar no li ve de nou el soroll, ara d’avions, abans de canonades. El segle XVII un senyor de Viladecans, Miquel de Torrelles, tenia al Remolar una casa i un fortí amb canons d’artilleria que no sabem si apuntaven cap a terra o cap a mar.
Ara el fortí és l’aeroport i no hi ha bales de canó, però hi ha avions. És el miracle d’una convivència improbable i desigual. És un lloc on arriben aus de més enllà del arc de sant Martí perquè malgrat el soroll, malgrat els cotxes, malgrat els avions, el Remolar és un oasi en el seu viatge per deserts impermeables de cases i autopistes. La força de la vida.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada