Hi ha una certa sensació que l’ús institucional de la llengua catalana a la nostra ciutat més aviat va de baixa. Segurament una majoria dels nostres veïns i veïnes, tot i haver viscut la immersió lingüística a l’escola, en el seu entorn habitual s’expressa en la seva llengua materna, com és natural i ben legítim. Coneixen la llengua, poden fer-ne bon ús en el seu context laboral o professional si s’escau, però la utilitzen amb llibertat.
Un grup minoritari no l’ha après mai o no en valora la riquesa, tot i viure des de fa molts anys a Catalunya. És una llàstima, perquè això sol venir acompanyat de l’exigència que tota activitat pública es faci en castellà perquè no entenen el català. No deixa, però, de ser una opció personal tot i que acaba condicionant la dels seus veïns catalanoparlants.
Ara bé, comença a ser preocupant que les institucions mateixes abandonin l’ús del català, i que bona part de les seves comunicacions sigui exclusivament en castellà. No és segurament una actuació general, però sí força estesa: tots hem rebut algun escrit d’administracions públiques (ajuntament, consell comarcal, diputació i fins i tot d’alguna escola...) només en castellà. De vegades la presència del català en els equipaments públics és escassa o deficient. Un indicador de tot plegat és la llengua en què escriuen els regidors de la ciutat: al primer butlletí municipal del nou consistori, de set grups polítics, només un i mig s’adreça al públic en català.
No hauríem de permetre que l’actual context que tendeix a la polarització sobiranista en un o altre sentit, esqueixi una qüestió que durant la transició va ser reivindicació unitària. La llengua és cultura, és riquesa, és comunicació. I no és patrimoni exclusiu ni moneda de canvi de ningú. Si la volem viva a Viladecans, cal una voluntat institucional que compensi altres factors. I això depèn de nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada