Cada any tornen. Quan la calor i la xafogor manen, envaeixen els carrers de la meva ciutat i s’hi fan els reis. Tocats per la gràcia de l’art, vesteixen robes estranyes, parlen altres idiomes o comparteixen les nostres llengües. A vegades, ni tan sols parlen. Ballarins, acròbates, funàmbuls, malabaristes, mags, clowns, músics, joglars, còmics, comediants, amants –a l’escena i fora d’ella– de la tecnologia dels bits, el làser, els efectes especials, la simulació, la imitació... N’hi ha de tots colors i per a tots els gustos!
Mestres de la il·lusió que s’esforcen per treure’ns un somriure, una rialla o una llàgrima, i que malden per provocar-nos una emoció i arrencar-nos un riu de forts aplaudiments sincers. Arriben divendres, amb els seus particulars estris, andròmines, idees i imaginació, ens atrapen amb llurs xarxes invisibles –volem ser-hi atrapats!– i ens arrosseguen al seu món com si fossin encantadors de serps que desitgen ser enganyades, que es deixen entabanar.
El dia següent, dissabte, transformen el paisatge. Escampen arreu del nostre entorn quotidià, i per sobre dels nostres caps, el polsim d’estels que guarden als seus baguls sense fons. Un polsim que només espera una paraula màgica, un repic de timbal o unes mans d’artista per volar cap als nostres records i fer-nos sentir nens un cop i un altre més.
El pitjor succeeix diumenge, quan marxen. A la nit encara deixen anar els darrers cops de cua, i alguns es despedeixen amb tot el soroll possible, entre focs i trons. La festa dels nòmades s’acaba i tots els qui els hem seguit durant els tres dies en què s’han convertit en els nostres veïns sabem que els trobarem a faltar. Ens hauran divertit; hauran aconseguit que ens oblidem, a estones, de nosaltres mateixos i els nostres problemes; ens hauran espolsat per unes hores el ridícul sentit del ridícul i, potser, hauran obert una escletxa en la rutina o una finestra cap a l’esperança i la inspiració.
El que és segur és que, un any més, aquests bojos farandulers meravellosos que fan seus els nostres espais de cada dia ens han regalat un somni que hem pogut compartir amb amics, família i coneguts... Amb tota la nostra gent i aquella que hem tingut l’oportunitat de conèixer gràcies a ells!
Per tot plegat, gràcies, nòmades. Per omplir Viladecans de vida, fantasia, trobades i retrobades, plans sobre un programa de mà per no perdre’ns aquells espectacles “imperdibles” que ja mai no oblidarem... Cada any assoliu el repte: transportar-nos per unes hores a altres móns possibles. I nosaltres, els espectadors, tenim sort: us veurem l’any que ve a la Festa del Carrer!
Sisplau, juliol, torna aviat... J
Dedicat als artistes del festival de teatre Al Carrer, de Viladecans.
Patrícia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada