Jaume Puig i Carné, el gravador (2)

(Errata: en l’anterior entrega vaig transcriure equivocadament el nom de l’amic-cunyat d’en Jaume. Es deia Amadeu Pons i Companys i no “Amadeu Pons i Macià” com, badant, vaig dur a editar. De President a President, l’error. Avisat per la família, en faig correcció demanant-vos disculpes).

Vaig entrar en contacte amb els Puig l’any 1969, amb divuit anys acabats de fer.  El meu món era el revers del seu. El seu molt menestral, el meu molt pagès; altrament, els meus origens molt de missa i gens el seus. 

No recordo quina cosa em dugué a entrar per primera vegada al taller d’en Jaume Puig, al barri de carrers amb nom de músic, però sí que recordo la primera impressió. Fou fantàstica. Un caos espatarrant en un local de cent cinquanta metres quadrats. Ple de taules de fusta ennegrida per taques de tota mena, plafons atapeïts d’eines d’acer al damunt i ferralla al dessota; un seguit de taulells contornejant parets i finestres amb diferents premses, encluses i torns plantats entre virutes fèrriques que alhora donaven cobertura a diversos tancs amb líquids de diferents colors arraconats davall de cada cantonada; algunes corrioles penjades del sostre no sé per a quins quefers; unes calaixeres de petits compartiments plens de petits marcs de plata o bronze entre finestra i finestra; i recipients de qualsevol grandària plens de tota mena d’andròmines i encenalls metàl·lics, que t’obligaven a fer una doble ziga-zaga, en aquell local de cent cinquanta metres quadrats, per anar de la porta d’entrada al racó on s’hi estava l’amo, l’artista esprimatxat que tendia a moure’s elèctricament.

A còpia de visites, aquell desori se’m feu entranyable. Enlluernat d’entrada per la claror dels finestrals, o dels fluorescents quan la visita era al vespre, de mica en mica anaves diferenciant motlles i encunys, cisells i escarpes, llimes i rascadors, gúbies i platines, tenalles i cisalles, punxes i burís penjats a la paret, martells i maces escampats arreu, i què sé jo! Només havies d’estar al tanto de no potejar un pot amb sulfat de coure, trabucar un flascó de trementina o capgirar una ampolla amb disolvent de vernís, mentre en Jaume –pare– el  gravador, repussant coberteria amb una lupa penjada a l’ull, et xerrava amablement de les coses més inversemblants, o en Jaume –fill– t’il·lustrava apassionadament sobre les rectificacions dels cilindres i camises que, allà dins mateix, li feia al motor del seu kart de carreres. 

La primera i única vegada que vaig entrar a Cal Gravador per la porta principal del carrer Sant Josep (la feien servir poc), fou un diumenge al migdia que vaig anar a veure en Jaume (fill) que s’estava malalt al llit. Allà vaig començar a percebre que aquell home (el pare) tenia un no sé què especial que me’l feia diferent als de la seva generació del poble, més apagats i tristos. Assegut als peus del llit, jo explicava (al fill) les mogudes universitàries de Barcelona i com el PSUC n’era un dels principals agitadors. Suposo que en sentir la paraula PSUC, encuriosit, es plantà sota la llinda de la porta a parar l’orella, fins que finalment també ficà la seva cullerada per refrenar les nostres atzagaiades. 

– Compte amb les il·lusions, que venen seguides de frustracions i aquestes acostumen a fer pupa, ens digué acabant i mentre sortia del quarto. –Però unes quantes deuen acabar bé, no? li llençava jo en tant que se n’anava passadís enllà. I com si es tractés d’un putxinel·li, tres segons després, la meitat del seu cos aparegué pel marc pontificant a la tremenda: –La vida és una frustració contínua!–, desapareixent immediatament.  Astorat per l’ostentació escèptica, acabàrem la conversa i era a punt d’anar-me’n quan, novament, ensenyant només el cap i les mans aferrades al marc de la porta ens etzibà: –Però pobres de vosaltres si no tinguéssiu il·lusions!–Per què? li vaig fer jo, ràpidament. –Perquè estaries mort... em digué mirant-me de fit a fit, avançant la cara mentre pronunciava lentament les tres paraules i es plantava novament sota la llinda, ben centrat, i amb les mans als malucs.

Quan el Gravador i la Montse Gràcia vingueren a Viladecans a finals del 1947 o començaments del 1948, feia pocs mesos que també havien tornat de l’exili en Joan Masgrau i el futbolista Ramón Zabalo, dels quals us vaig donar fe de vida en els números 60-61 i 73-74 del Viladecans Punt de Trobada. De manera diferent, en aquells mateixos mesos, Viladecans rebé com a nou rector de la parròquia a Mn. Ramon Saborit i Comellas, del bàndol dels guanyadors, que aviat es convertiria en el factòtum de la vila i dels vint-i-cinc anys següents. No es pot dir que Mn. Ramon i en Jaume Puig fossin personatges equivalents als del capellà Don Camilo i l’alcalde comunista Peppone dels divertits contes de Giovanni Guareschi, perquè ni ens estàvem a la Itàlia del feixisme derrotat, ni en Puig era l’alcalde, ni Mn. Ramon tenia l’humor del capellà italià, i menys el del còmic Fernandel que representà el personatge al cinema, però sí que tingueren paral·lelismes en les seves topades.

Valguin dues pinzellades per veure el què. Mossèn Ramon mai permeté que els fills del Gravador fessin la primera comunió a Viladecans; l’acabaren fent a Barcelona, però gràcies a un altre capellà gens primmirat. A la Carmeta, la filla, que anava a les monges, fos passant llista o sempre que la trobava, sempre, sempre, el senyor Rector l’anomenava Carme “Roig”, mai Carme Puig. 

El que salvà al Gravador de majors maleses i desconsideracions del “Sis Dits”, que era el malnom amb què els no “missaires” coneixien el capellà, foren les medalles. En Jaume Puig i Carné, el voluntari del Partit Obrer d’Unificació Marxista (P.O.U.M.) a la guerra d’Espanya i tinent de la resistència francesa a la Mundial, aconseguí en molt poc temps ser el principal proveïdor de medalles del Monestir de Montserrat. En recordo especialment una de la Moreneta amb què tornaven a casa tots els pelegrins de la Santa Muntanya. Era de plata, amb la cara de la Mare de Déu de perfil, envoltada d’esmalt blau fins el límit, fos esfèric, el·líptic o rectangular i fos petita, mitjana o gran. 

Una de les “topadetes” amb Mn. Ramon tingué lloc al mateix taller. S’estava en Jaume Puig traient petites imatges del Sant Crist dels motlles pertinents, en base a secs i compassats cops de martell damunt d’una enclusa, assegut a un tamboret col·locat de manera esbiaixada a la finestra oberta, per on hi entrava la llum i l’aire, quan a l’altre cantó de la reixa s’hi plantà a mirar el cap del Sr. Rector que anava a l’Hospital per Enric Morera. El Gravador no s’adonà de qui pèrfidament el mirava fins que sentí un: –Puig...!, com “disfrutes” aixafant “Cristos”!  dit amb veu alta, serrant les dents i aclucant els ulls. Traient-se l’astorament de sobre, girant-se amb parsimònia, posant-se dret i redreçant l’esquena a poc a poquet, esmolant els ulls i no pas pel contrallum, el Gravador li clavà: –I tant!, ...fins i tot m’hi guanyo la vida!!  Després d’uns segons de silenci, ja distès i fent com qui endreça les eines, continuà amb tota naturalitat i simpatia: –I què...? Que me’n vol encarregar algunes dotzenes...? Vingui, vingui, passi mossèn, que li ensenyaré unes mostres i veurà bé com treballo i que en treballo de bé...

Viladecans, a començament dels anys cinquanta, tenia menys de cinc mil habitants, i d’aquests, molt pocs estaven en condicions i ganes de fer-se gravar les inicials a la coberteria en casar-se, fer-se un rètol, imprimir en relleu lletres d’or en targetes de visita o estampar una inscripció en una polsera a regalar, o de les de primera comunió..., per tant,  les medalles no sols foren un escut contra les maleses que deia, sinó la base del negoci que li permeté a Jaume Puig i Carné guanyar-se la vida a Viladecans, per més frustrant que fos. I vet aquí una interessant paradoxa: un bon tros de la religiositat catalana dels anys del franquisme s’alimentava de la creativitat d’un marxista leninista, i aquest “poumista” d’aquella fervent religiositat.

Andreu Comellas