El Manquet (1902-1969) va
ser el president d’Esquerra Republicana de Viladecans durant la república i la
guerra, i després va ser empresonat pel franquisme i condemnat a mort; una
pena, però, que li va ser commutada per sis anys i mig a la Model. Quan en va
sortir, va tornar a Viladecans i aquí va morir. Li deien el Manquet perquè,
quan era jove, treballant en una impremta, una màquina se li va endur quatre
dits de la mà dreta, tots llevat del dit gros.
El
Manquet era un home eficaç, dur, i bona persona. Va ser la mà dreta de
l’alcalde Llorenç Puig i de fet, segons explica tothom, era qui, sobretot
durant la guerra, feia funcionar el poble. I jo crec que la cosa més valuosa
que es pot dir d’ell és que, en els dies inicials de la guerra, va ser un dels
qui més va treballar per evitar morts a Viladecans. Cap ni un no n’hi va haver.
Els que van morir, va ser fora del poble, com els Germans Gabrielistes. I
després, ja l’any 1938, el Jaume Abril, detingut pel SIM, el Servei
d’Informació Militar. A Viladecans, en canvi, el juliol i l’agost de 1936 no va
morir ningú. El Manquet es va coordinar amb el Baldiri Miracle, el campaner,
que era la persona clau del món catòlic, i miraven d’anar avisant els possibles
objectius dels milicians per assegurar que es poguessin escapar. D’aquí en va
sortir una bona amistat entre tots dos, l’un roig i l’altre dels anomenats
nacionals.
I bé.
Tota aquesta introducció és per dir que, per aquelles casualitats de la vida, el
llibreter Ricard Caba va llegir, en una entrevista, que Francesc Torres
Iturrioz, artista visual i escriptor, que acabava de publicar el llibre La
campana hermètica, havia passat part dels estius de la postguerra a
Viladecans, a casa d’un avi represaliat pel franquisme. Va identificar
fàcilment qui era aquest avi, i a través de l’editorial Univers que havia
publicat el llibre, va entrar en contacte amb Francesc Torres, el qual es va
mostrar encantat de venir a Viladecans a explicar coses d’aquells estius a la
torreta que l’avi s’havia fet al carrer Carles Altés, al final del poble.
I
així, tres entitats de la ciutat, Viladecans Punt de Trobada, el Grup
Tres Torres i la llibreria Els Nou Rals, vam convocar el passat 18 de gener un
acte al Museu de Ca n’Amat, en què van intervenir Francesc Torres i el qui
signa aquest article. També hi va col·laborar el Departament de Patrimoni
Cultural amb una petita però molt interessant mostra de documents referits a
Josep Iturrioz que es troben a l’Arxiu Municipal de Viladecans.
Aquest
article no és el lloc per recollir les coses que va explicar el ponent, però sí
que podem dir que ens va retratar l’energia del personatge i també com era la
vida viladecanenca els anys 50 i 60, quan s’anava construint el barri de la
Montserratina i ell va començar a jugar amb aquells nens que tan diferents
semblaven.
Francesc
Torres ens ha promès escriure per a la nostra revista algunes històries
d’aquella època. Les llegirem amb ganes.
I
acabo recollint una cosa que es va dir en l’acte i que em permeto demanar que
ja seria hora que s’activés. I és que Josep Iturrioz, el Manquet, es mereix un
carrer a Viladecans. Tenim carrers dedicats a dos personatges clau d’aquella
època: Llorenç Puig i Mariano Sanjuán. El Manquet també va ser-ho, un personatge clau. O sigui
que ens falta.
Josep Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada