Al Salvador li agrada tenir-ho sempre tot sota control. És decidit, fort i perfeccionista. El millor és que sol reflexionar força i sap observar amb calma les situacions. Ara el que necessita és arribar a Sidney. “Quin pla que tinc! Sempre espero a l’últim moment i em surt bé. Avui no, a la vista està. Hauré d’agafar el proper vol, demà al matí. Però abans he de buscar allotjament: no em dona la gana dormir a les zones d’espera, i tampoc no puc tornar a l’origen. Si ho faig, demà no seré de tornada aquí a temps per volar una altra vegada, i a la feina em cruixiran”. Amb la decisió presa, el Salvador es disposa a aconseguir el seu vol de demà i el seu hotel per a avui.
S’encamina al taulell de la
seva operadora i una sensació estranya ve a assaltar-lo pel camí, just abans
d’arribar-hi. Un televisor d’una cafeteria propera centra la seva atenció. Les
pulsacions se li han accelerat fins a ser perceptibles, té la boca resseca i no
es pot creure el que veu a la pantalla. Se li ennuvolen encara més els ulls i
és a punt de caure de genolls per donar les gràcies a algú. Ell, que mai no ha
cregut en un ens superior que governi els destins de tots, que escrigui les
línies de les nostres vides. Des d’aquest moment el Salvador creu que això ja
ha canviat. Des d’aquest mateix minut.
Un avió fet trossos. Ni tan
sols sembla un avió. Restes disseminades per tot arreu. Un presentador descriu
amb veu accelerada la catàstrofe. Més de dues-centes persones mortes. Encara no
se sap la xifra exacta. Trucades, fum, gent corrent, buscant respostes, llums
blaves, soroll, caos, por, desconcert… El Salvador s’empassa la saliva. El vol
que ha perdut, amb destinació a Sidney, Austràlia, ja no arribarà mai al seu
destí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada