Publiquem en aquest número un article sobre una de les tasques més invisibles que es duen a terme entre nosaltres i que ajuden a fer que una colla de persones puguin viure millor. És la tasca d’atenció a les persones sense sostre, que viuen al carrer. Són persones que no es veuen, que passem pel seu costat gairebé sense fixar-nos-hi.
En
contrast amb aquestes persones, voldríem posar aquí un parell de dades,
publicades el passat 15 de gener per Oxfam Intermon. Una: els cinc homes més
rics del món han més que duplicat la seva fortuna en els darrers quatre anys.
Dues: a Espanya, el 10 per cent de la població concentra més de la meitat de la
riquesa de l’estat, mentre que el 50 per cent de les llars, les més pobres, tot
just arriben al 7 per cent del total. No consta si en aquest 50 per cent hi
entren els que viuen al carrer, però segurament que no per la pràctica
impossibilitat de saber-ne dades; si hi entressin, el percentatge segur que
seria més baix.
Potser
no cal dir res més. És bastant obvi que al nostre sistema capitalista, en els
nostres països rics, amb una mica de bona voluntat no li costaria gaire
assegurar una vida digna per a tothom, també per a totes aquestes persones que
no es veuen. Però no és així, ni anem pel camí que sigui així. Només cal veure
el fet que ara, en els nostres països rics, ni tan sols amb un treball més o
menys estable un té assegurat arribar a final de mes, per adonar-se de la
profundíssima injustícia, i més encara, la profundíssima inhumanitat, d’aquest
sistema.
I
resulta que, per a una part dels sectors desemparats, i fins i tot per a alguns
sectors cultes i que diuen voler canviar les coses, la solució són,
suposadament, els deliris totalitaris i encara més inhumans de l’extrema dreta.
Caldrà treballar molt per revertir aquesta situació. I no tenim dret a
desentendre’ns. Ni de les transformacions de fons que cal realitzar, ni de les
persones concretes que pateixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada