Un beisbol excessivament correcte

Podríeu haver llegit, o escoltat per la ràdio: “…El Viladecans, fent la setena correguda de la tarda en la cinquena entrada, ha deixat d’allò més fotut l’equip de Sant Boi. Esperant la base per boles o a pilota picada, els batedors de l’Alfons Barrué, sense batre cap quadrangular i deixant la batada sempre dins, han anat avançant pels coixins del diamant fins a impulsar a meta les corregudes suficients per escaldufar l’equip de Cinc Roses”. Si us plau, no us espanteu o entusiasmeu, no és un relat pornogràfic. És el que podria ser la crònica, lingüísticament correcta, d’un partit de beisbol segons el criteri terminològic del molt respectable Institut d’Estudis Catalans.

La cosa va anar així. El Comité Olímpic (COOB-92) i la Conselleria de Cultura de la Generalitat varen tenir la bona pensada, prèviament a l’olímpiada, d’estandarditzar la terminologia catalana de tots els esports i editar-la en forma de diccionari de cent pàgines. En resultaren vint-i-vuit, un per cada esport. El treball de compilació fou encomanat al TERMCAT (Centre de Terminología per la Llengua Catalana), creat per l’I.E.C.

Ja m’està bé, ja, l’existència d’un organisme com l’ I.E.C. que vetlli per la pulcritud de la llengua i vetlli la fixació de la unitat idiomàtica per a tots els àmbits territorials de parla catalana. Però, entre el poc i el massa, el Consell Supervisor optà per  fer-ne més que massa envers les paraules pròpies  del beisbol. La gent de Viladecans n’era un bon usuari i bon dipositari en l’àmbit rural. Com a primer poble a fer-ho d’Espanya, s’hi ha jugat sense cap problema en cubà, en català o en espanglis.

Deixeu-me qualificar de pífia i d’oportunitat fallida el resultat del nostre diccionari, del qual vaig ser col·laborador en la seva elaboració.

A primers del 92, la Federació Catalana em demanà ajut per fer possible la compilació. Amb tota la il·lusió i ganes m’hi vaig avenir. Una jove, maca i seriosa filòloga barcelonina en va ser l’interlocutora. Ella no tenia ni punyetera idea de bats, boles i bases. En quatre sessions de dues hores, prenent cafè sota l’altell del bar de l’Andreu, a la plaça de la Vila, la vaig anar il·lustrant sobre el tema. En una sessió complementària al camp municipal, en un dia de partit la noia pogué fer-se’n càrrec, bo i prenent plegats, com déu mana, un hot-dog i una cervesa. No vàrem tenir altre metodologia que la de desgranar, una per una, totes les paraules. Les dues primeres sessions foren d’anar per feina. La tercera, essent de repàs, em va servir per constatar com les gastava el Consell Supervisor i quines paraules donava per bones. La quarta i última, ja no va ser tal, a la vista dels criteris i del no rectificar les paraules fonamentals, la recança es féu mestressa de la relació amb la teminòloga i la feina acabà aquí.

¿Quines eren les maleïdes paraules portadores del desconcert i desencís? Heus aquí, entre d’altres, les principals: correguda, pilota i batre, pontificades oficialment en contra les dites de sempre a Viladecans i resta de Catalunya: carrera, bola i batejar.

Vegem-ne doncs les raons de cadascú:

–Però, no et vaig explicar que “carrera” era l’equivalent, al “tanto”,  al punt del joc que es feia mirant d’anar d’una base a una altra fins completar les quatre cantonades d’un quadre? Com aquell que fa la carrera de dret, d’advocat o de metge… que fa cursos i té la carrera quan els acaba tots... o quan de semblant manera anomenem carrera al recorregut que paguem a un taxista que ens ha portat d’un lloc a un altre?

–De segur que deus tenir raó, sí, però el Consell Supervisor diu…...

–Correguda és l’acció de córrer. Però, insisteixo, no és l’acció de córrer el que puntuem sinó el fet d’arribar finalment a un lloc.

–Carrera també podria ser considerada com l’acció de córrer quan aquest córrer no té aturada des del principi fins a la fi. De manera semblant a cursa.

–Calla, calla, justament tampoc no és una cursa, en el nostre cas cada base és un objectiu i si la base te la donen per boles perquè el pitxer està en un mal moment de punteria, ni tan sols hi ha correguda, n’hi ha prou amb un trot o una pasejada… Per altra part, no et xiula a les oïdes  la parauleta?

–Home… una mica.  I de les pilotes, que hi teniu a dir?

–Doncs que us heu quedat amb la traducció de la segona accepció que se li dóna a la paraula bola en un país que es diu Cuba on, fins a la revolució, no hi havia gaires més esports amb cosa rodona que el beisbol. Generalment, pels catalans, una pilota és una cosa esfèrica, buida per dins, elàstica, que salta i bota i una bola és un cos rodó i massís que com a molt rebota. Totes dues paraules poden ser accepcions l’una de l’altra, d’acord, però al beisbol català t’asseguro que li aniria millor si poguéssim evitar haver de dir: “corregudes en pilota picada”.

–Val, i perquè el desacord fent valdre batejar, en comptes de batre?

–Això pregunto jo. No diem  festejar, de fer festa? fullejar, de passar full? copejar, de donar cops? netejar, de fer net? Doncs per la mateixa raó, a Viladecans, bategem quan donem cops a una bola amb un bat. T’ho diu un que havia fet d’escolà a uns quants batejos, i encara recorda haver vist batre de debò quan tenia tres o quatre anys. Es donaven cops a les garbes amb un bastó repetidament per separar el gra de la palla, o als garrofers per fer caure el fruit de l’arbre. En beisbol, si toques de manera repetida la bola amb el bat quedes eliminat. Possa-t’hi com vulguis, però continuarem dient-li batejar per més que ens ho recriminin les patums.

–Però és que batejar és paraula sagrada i les seves accepcions només son analogies com ara: “batejar el vi” que és posar-li aigua.

–Que en sóc de ruc!... ara ho entenc. Vet-ho-aquí, home! “Con la Iglesia hemos topado”.  I… hi ha algún altre criteri, que jo desconegui, però pugui saber, més enllà del treball de recollir la terminologia viladecanenca?

–Doncs sí. Si podem, hem d’evitar recollir massa paraules iguals a les del castellà i fer servir les semblants que aquest no utilitzi.

–Strike tres, out! Ara entenc això de “corregudes”,  “batades”, “batudes” i “pilotes”. També el per què no de les “patades”, i les trifulques entre mossèn Alcover i els Pompeus.

A mig camí de l’orquitis-epidimiditis, fart de tanta corba fregada sense fer una bona batada, de tanta bola esquitllada sense possar-la en joc i batudes les ganes d’una nova sessió de feina tronxada, abans de tocar el pirandó cap a caseta, encara vaig tenir l’esma de preguntar-li a la rival, si el TERMCAT entrecuixaria al diccionari gaires paraules de les que habitualment diem en anglès. Com ara: pitxer, catxer, strike, swing, rolling, foul-ball, etc.

Em contestà riallerament tot preparant el comiat:

–De ben segur que mirarem de traduir-les totes. Encara que les interjeccions que canta l’àrbitre possiblement no, per massa complicades.

–Ja t’entenc –li vaig dir serrant les dents i somrient– no quedaria bé que a cada llançament del llançador, no batut pel batedor, l’àrbitre es posés a cridar:  “Vaga!”. Imagina’t en castellà: “Huelga!”, en comptes de: “Strike!”, que tan fi resulta.

–Oh i tant –digué donant-me la mà de manera melindrosa.

–Adéu maca, adéu… Gràcies per la feina que ens has fet… Ja ens diràs què toca dir i perdona’m les topades...

Esvaint del relat tota pulsió eròtica, repeteixo: m’està bé l’existència de l’I.E.C. Més que bé i és de llei. Però d’aquell encontre per compilar paraules entre un obtús arrogant i la corporació acadèmica de rigor científic, en vaig sortir com si m’haguessin obligat a fer un toc de sacrifici, tenint les bases plenes amb dos outs i perdent de tres carreres a l’última entrada.

A Viladecans, amb les paraules del beisbol passarà com passa amb les xindries, esberginies i escarxofes, que les diem tal com dic, encara que ens diguin que ho diem malament. I farem bé, perquè és ben sabut que no hi ha institució propietària de la parla de cap poble i és al poble que li pertoca ser l’enriquidor i propietari del seu tresor: la seva parla. Les institucions, només haurien de ser-ne servadores. No tenint conciència de dir-ho malament, tinc la sensació que en el cas del beisbol, el TERMCAT es va passar de creativitat i de sentit de la propietat. D’aquí, la personal qualificació de pífia.

Vint anys després, el Diccionari de la Llengua Catalana només té incorporats quatre termes relatius a aquest esport: “Beisbol” que dóna nom al joc i ve de temps, “Bat” i “Batedor” incorporats l’any 1995, i el verb “Batre” l’any 2007. Per tant, no ens ha de preocupar gaire aquesta esquifida trifulca línguística. Sí que ens hauria de preocupar el que es desprèn del diluvi de paraules com: foursquare, webmaster, megaupload, spotify, captcha, craigslist, tagcloud, chatroulette, slideshare, wikileaks, orkut, widget, buzz, spam, buyvip, feedback…, etc. Moltes d’elles fa cinc anys no existien, algunes d’aquí cinc anys ja no hi seran. Molts jovenets i jovenetes ja saben de què va i les fan servir. Però, com serà l’equivalència catalana de les que sobrevisquin? Vés a saber! No li aniria malament una ajudeta als treballadors del Diccionari, vista la productivitat. Però quan ho feu, millor no dir que sou de Viladecans.

Andreu Comellas

Ophrys apifera-Abellera

Viladecans 03/05/2011. En una pineda, prop de la Murtra.

El label té un color marró fosc amb taques marró més clar, línies blanques i groc clar. El label té tres lòbuls amb els laterals que estan tornats cap endavant amb uns pèls fins i sedosos. El lòbul més gran és arrodonit bombat turgent amb una base de pèls blanquinosos. Els sèpals són de la mateixa mida i consistència, d’uns 7 mm de longitud i de color rosat o blanc.
Les flors són úniques, no només per la seva inusual bellesa, gradació de color i formes excepcionals, sinó també per la ingenuïtat amb què atreuen els insectes. Font: Wikipèdia.

Confianza

Al escribir sobre un amigo, de los de toda la vida, son muchas las imágenes que me vienen a la cabeza. Empezaré por una, de los lejanos años sesenta, en el barrio de Sales, donde en abril las calles olían a cirio quemado y en mayo a rosas. Era un aula de verano que por techo tenía la hojarasca y por paredes los  troncos de los árboles frutales que hacían de un patio grande un hermoso jardín. Tenía la mesa del profesor, una pizarra suspendida por un caballete y pupitres donados de tijera.  Una clase de niños asilvestrados, que cuando no estaban contenidos en casa o en la escuela corrían desbocados jugando en aquellas  calles sin coches. Uno de esos niños, el que escribe,  se agachaba bajo de los pupitres para mirar las espinillas del profesor por la gran curiosidad que le producía la extremada delgadez de aquellas pantorrillas.

El profesor era el Tete, el Atienza, entonces un joven de unos dieciséis años. Delgado,  más bien muy delgado, de pelo espeso y rizado. Vestía a la moda de aquellos años, tímidamente hippy con pantalón tejano acampanado, muy acampanado. El resto de la indumentaria a juego, seguro. Pero lo que mejor recuerdo era su gran interés para que aprendiéramos y, como no, su trato afable, simpático y cariñoso. En eso no ha cambiado.

Algunos años después coincidimos de nuevo. Él en el clandestino PSUC y yo en la no menos clandestina Juventud Comunista. Fueron tiempos de reuniones y seminarios en casa de los Comellas, de música y canciones de Paco Ibáñez y Raimon, de ciclostilado y lanzamiento de octavillas a escondidas, de manifestaciones por bemoles como la  del 10 de marzo de 1974 por las Ramblas de Barcelona para gritar la tristeza y la rabia por el asesinato-ejecución de Salvador Puig Antic, y a favor de las huelgas de la Elsa, la Forsa, la Roca o la Norma, la campaña a favor de la abstención en el Referéndum de la Reforma Política, las primeras elecciones legislativas y las primeras municipales. 

El PSUC  ganó en Viladecans y con el Pacto de Izquierdas se formó un gobierno municipal integrado por el PSUC, PSC y PT. Joan Masgrau fue elegido el primer alcalde de la democracia y José Luis Atienza segundo teniente de alcalde. Todo estaba por hacer y se lograron cosas importantes en esa legislatura.

A las puertas de la victoria del año 1982 los vientos sonreían a los socialistas y rompieron el pacto de gobierno. El PSUC siguió gobernando en minoría junto al PT. Se reestructuró el gobierno municipal y Atienza asumió la primera Tenencia de Alcaldía. La nueva responsabilidad le exigía mayor dedicación y pactó media jornada con su empresa  y la reducción del sueldo a la mitad. La otra mitad debía compensarla el Ayuntamiento, que sólo cubrió un veinticinco por ciento sobre el total. Se pensaba que no era cuestión de aprovecharse. Así que, en este caso, no se cumplió el tópico tan extendido en nuestros días de que todos los políticos siempre se aprovechan del cargo. Preocuparse por los problemas de sus vecinos le supuso ajustar  su nivel de vida y el de su familia.

Entre tanto llegó la crisis y la división de la izquierda. El PSUC se fragmentó y los socialistas empezaron a encadenar victorias. Y como las crisis siempre debilita a los partidos políticos, tocó volver a empezar desde casi cero. Y en este cometido José Luis ha resultado imprescindible. En la travesía del desierto el PSUC primero y Iniciativa per Catalunya después han aguantado y se han recuperado por la voluntad y la tenacidad de unas pocas personas como él, como David, Julia, Miguel y alguno más.

En los años en que Viladecans era un pueblo dormitorio, y carecía de lo más básico para departir buenos ratos con los amigos, era una tentación pasar por casa del Tete y de la Juli para pasar un buen rato hablando de cine, de  música, de literatura, de política y de otras muchas cosas. La casa del Atienza y de Julia siempre ha estado abierta para los amigos y para otros muchos también. Estaría muy bien que Viladecans le confiara las llaves de la Casa de la Vila  a José Luis. Seguro que sería una casa más de todos.

Torcuato Hernández Requena

Només Convergència pot portar el canvi

Aquest 22 de maig, anirem a les urnes a decidir el futur de Viladecans, no només escollirem qui governarà els pròxims quatre anys, sinó que també decidirem quin model de ciutat volem.

Una opció és la continuitat, seguir amb els mateixos governs (Partit Socialista i Iniciativa-EUiA) que porta 28 anys dirigint la nostra ciutat. Evidentment, en aquests anys Viladecans s’ha transformat, però si fixem la nostra atenció en els quatre últims anys, veurem que està esgotada aquesta forma de fer créixer una ciutat (creixement urbanístic ràpid sense garantir que els equipament necessaris també es construiran; oportunitats perdudes com el Parc Aeroespacial o el Parc de Negocis, que està mig buit, amb un cost per a l’Ajuntament de més de 700.000 euros anuals).

Hi ha un projecte de futur molt més il·lusionant: 

que pretén pensar en les persones, com demostra el compromís amb l’Hospital de Viladecans (confirmat que l’ampliació començarà al 2013), amb els Serveis Socials i amb la qualitat de vida;

que recupera la personalitat de la ciutat, tant fent que els seus carrers siguin cuidats i vius, de la mà del comerç de proximitat, com recuperant les seves tradicions; 

que es compromet a rebaixar l’I.B.I. el 2012 i congelar-lo els tres anys posteriors, perquè moltes famílies de Viladecans tenen problemes econòmics i no poden pagar més impostos;

que farà una gestió basada en l’austeritat, la transparència i el sentit comú, reduint càrrecs de confiança i empreses públiques a la meitat;

que fomenta la lliure elecció d’escola, i acabarà amb barems incomprensibles per escollir escola bressol.

Aquest projecte és el que presenta Convergència i Unió; jo mateix tinc l’honor de presentar-me candidat a Alcalde, al davant d’un equip de professionals reconeguts i coneixedors de la ciutat (Carme Tatjé, Adrià Muros, Antònia Sánchez, Eduard Mondragon) i molta gent jove, amb molta formació i ganes d’implicar-se per transformar la ciutat, com Esther Lligadas, Joan Domènech i Alfred Via.

Les eleccions catalanes del passat novembre van demostrar que aquest segon model és el que volem per Viladecans. Aquest canvi històric està a la nostra mà, però per aconseguir-ho cal que unim les voluntats de tots els que volem el canvi, votant Convergència i Unió. Només així, el canvi arriba a Viladecans.

Carles Lozano

El millor equip per Viladecans

Ja estem en plena campanya electoral. El 22 de maig s’escull la formació del consistori que governarà la nostra ciutat durant els propers quatre anys. Jo tinc el gran plaer d’encapçalar el millor equip per millorar Viladecans. La nostra llista està composta per gent que s’estima la seva ciutat, persones que venen de famílies que fa segles que viuen a Viladecans, i altres que fa pocs anys han decidit instal·lar-s’hi. Ciutadans i ciutadanes imbricades a les entitats i associacions de Viladecans des de fa anys. Un equip de gent jove, amb il·lusió i molt bones propostes per a millorar la nostra ciutat.

Viladecanencs i viladecanenques que tenen una idea clara de la ciutat on volen viure, però millor encara, saben com fer-ho realitat. Persones plenament capacitades per canviar el rumb de Viladecans, fent que sigui una ciutat preparada per fer front als reptes més urgents, com són fer que la ciutat estigui viva econòmicament i crear oportunitats per a les futures generacions. Però també preparada per no oblidar les qüestions necessàries, com són feminitzar Viladecans, garantir uns bons serveis socials, protegir els nostres espais naturals, facilitar la quotidianitat de la nostra ciutadania, revitalitzar l’entramat cultural i associatiu o enfortint la cohesió social.

I tot plegat, amb una gestió dels recursos austera, però amb imaginació. Estem convençuts que la ciutat es pot gestionar d’una forma molt més eficient, eliminant càrrecs de confiança, reduint costos en publicitat o apostant per noves formes de proporcionar serveis, com contractant o promovent el cooperativisme. 

Si realment tens ganes de viure en una ciutat diferent, en un Viladecans millor, que sigui més poble i menys ciutat dormitori; un municipi on la gent faci moltes més coses que compartir espais: Tria’ns a nosaltres, sabem com fer realitat aquest canvi. No t’enganyis, es pot millorar! no et resignis!

Bàrbara Lligadas

Tinc l’esperança que la vida sigui un aprenentatge pel dur mètode d’encert i error,  i que em serveixi d’alguna cosa l’àmplia col·lecció d’errors que he anat sumant al llarg del temps. D’altra banda sóc d’una generació  que des d’una modèstia poc heroica, sovint massa mitificada, va protagonitzar la transició. Vaig viure els anys en què la gent tenia ganes de sortir al carrer per demanar i reivindicar, conscients que només la força de la gent podia aconseguir millorar les coses.  Viladecans érem un poble, el pueblo –no  teníem ambicions de ciutat–, ple de dèficits, de carrers sense asfaltar, amb l’hospital tancat, sense ambulatori, amb dèficits d’escoles, amb atur i els carrers plens d’esquelets de blocs sense acabar per la fallida de les constructores, però amb una ànima col·lectiva de participació i superació.

Allò va durar poc, queda en la memòria com un episodi breu de nostàlgic xàfec de primavera. El parlament era plural amb sindicalistes i obrers, amb gent com el Cipri, que va morir anys després al caure d’una escala quan intentava, tot sol en plena nit, penjar una pancarta del partit. Però alguns vicis ja començaven a aparèixer. Mentre el Cipri es portava el dinar a Las Cortes Españolas en la carmanyola dins d’una cartera com un obrer de la construcció, jo recordo un dinar de treball amb un càrrec de la Diputació del partit majoritari, un sindicalista radical del Moviment Comunista reciclat, que en acabar va demanar un conyac francès i un Montecristo per fer el rotet. 

L’aclaparadora victòria de Felipe González  va desmobilitzar la gent senzilla, potser perquè sentien que s’havia aconseguit el més important: l’esquerra havia arribat al poder. I fins ara no ens ha anat tan malament. Els nostres pobles, en paraules d’Alfonso Guerra, no los conoce ni la madre que los parió.  El creixement urbanístic portava un pa sota el braç i va ajudar a corregir dèficits i construir equipaments i ampliar els serveis. En aquests trenta últims anys en la política municipal catalana, Viladecans no és cap excepció, ha estat més el protagonisme de les constructores, de les empreses municipals, que el protagonisme dels ciutadans. Ha estat més important el protagonisme dels tècnics, els càrrecs de confiança, que el dels polítics. La política, la pedagogia ciutadana, el cos a cos amb els veïns, ha estat un invitat secundari a la política municipal. Davant de la rotunditat d’una avinguda, d’un poliesportiu, d’un teatre, qui necessita la política? qui vol la política? qui practica la política?  En general els partits dormiten d’elecció en elecció. I fins i tot en les eleccions el seu paper és més d’extra que de protagonista.

Sense ànim d’exagerar, això fa pinta que s’ha acabat. Els diners ja no arribaran per a tot, caldrà escollir, i en cada decisió es farà una cosa en comptes d’una altra.

Jo em presento abans que res perquè la gent d’ICV-EUiA amb qui treballo, m’ha elegit –i no he sabut dir que no–, però també perquè crec que puc ajudar a posar en joc  una riquesa no gaire utilitzada, la nostra pedrera, la de la gent de Viladecans. Em presento perquè per tirar endavant necessitats històriques com el nou Hospital o l’ambulatori confio més en la tossudesa solidària i reivindicativa de la nostra gent de Viladecans que en les paraules de la Geli o del Boi Ruiz.

Jo em presento perquè crec, sense ànim d’exagerar,  que estan en perill gran part de les nostres conquestes socials, que hem guanyat amb anys  d’esforç, i vull dedicar el meu temps i feina a ajudar a mantenir-les. 

Em presento perquè és el moment de la política, i la política sempre ha format part, amb orgull, de la meva vida.

José Luis Atienza

La salut és un bé públic i un dret fonamental que s’ha de proporcionar i de pressupostar de manera suficient.

Les retallades anunciades pel Conseller de Salut Boi Ruiz en el sector sanitari afecten directament al dret que té la ciutadania de rebre la millor assistència mèdica i hospitalària possible.

Les retallades corresponen amb el tancament de serveis diagnòstics de centres de salut mental, centres de preparació al part i quiròfans, a més a més d’un elevadíssim número de llits hospitalaris, i unitats de cures intensives. Això fa impossible que el pacient rebi l’atenció requerida en el moment necessari i posa en perill el dret d’accés equitatiu a la salut, oferint únicament assistència mèdica a aquelles persones amb prou ingressos per pagar-la.

Com a professional sanitari tinc l’obligació de posar en coneixement dels usuaris que, com a resultat d’aquestes retallades poden veure’s afectats per algun dels fets llistats a continuació:

• Retard en les proves diagnòstiques, a causa del tancament d’aparells per les tardes.
• Retard en les intervencions quirúrgiques, pel tancament de quiròfans.
• Manca de llits per a ingrés degut al ja anunciat tancament de llits.
• Derivació de les visites ambulatòries de malalts crònics per disminució obligatòria de segones visites.
• No tenir assegurada l’assistència urgent i especialitzada, degut altre cop al tancament de llits de cures intensives.

Aquestes mesures no responen a criteris de qualitat assistencial, sinó al compliment dels objectius econòmics fixats pel conseller Boi Ruiz. Com a professionals i usuaris, rebutgem totes aquestes mesures que posen en perill el model sanitari públic.  

Conxita Zaragoza

Quan un xupet no és un “chupito” (o unes quantes paraules en perill d’extinció, 1)

Un xupet no és un glop de licor, ni el recipient on es beu el tal glop. Un xupet és una construcció agrícola utilitzada per regar en els camps de Viladecans i de molts altres llocs. Però la paraula cada cop és menys usada, perquè cada cop hi ha menys pagesos i, a més, els pagesos que hi ha cada cop utilitzen mètodes més directes, com ara mangueres o aspersors.

I com xupet, moltes altres paraules estan desapareixent del nostre vocabulari. Perquè allò que designen desapareix, o perquè són substituïdes per altres, o pel que sigui. Una part important d’aquestes paraules es refereix al món agrícola, però d’altres no.

De fet, a Viladecans el vocabulari català que es feia servir era molt ric, i, almenys com a record i homenatge, bo serà recollir-ne alguns exemples. Això faré en aquest article i en algun altre que seguirà. I si se us acuden paraules d’aquestes que estan en perill d’extinció, feu-les arribar, si us plau, al Punt de Trobada (puntviladecans@gmail.com). Comencem, doncs.

Xupet. És, com he dit, una construcció agrícola utilitzada per regar. Té forma quadrada, i utilitza un sistema de vasos comunicants per portar l’aigua del pou d’on s’extreu a zones que fan una mica de pujada. És una construcció notablement enginyosa, i potser en un proper número hi dedicarem un article sencer per explicar-ne el funcionament. De moment, podeu veure’n la foto. La paraula ve de l’àrab “aljub”, que vol dir pou, i d’aquí ve xup, que en aquesta zona del Pla del Llobregat s’utilitza sempre en diminutiu, xupet. En castellà, d’“aljub” ve “aljibe”, que vol dir cisterna.

Rendilla. Aquesta és una paraula en perill d’extinció perquè, afortunadament, de rendilla ja gairebé no en queda. La rendilla és un mosquit molt petit i que pica molt fort, habitual a les zones de delta. Com a mínim, la paraula és utilitzada al delta de l’Ebre i al del Llobregat.

Amanadar. Vol dir fer manats. Amanadar espàrrecs, amanadar cebes. Era (o és) una de les feines que calia fer després de collir, per preparar el “gènero” per dur-lo a vendre.  

Gènero. Evidentment que la forma correcta d’aquesta paraula és “gènere”, però la forma popular és “gènero”. El diccionari ho defineix com a “conjunt d’articles que són objecte de comerç”, i s’utilitza tant per als productes del camp com per a qualsevol altra cosa que es vengui. 

Color carbassa. Ara, d’aquest color, tothom en diu “color taronja”. Però jo, de petit, a Viladecans, sempre n’havia sentit dir color carbassa. Color taronja no ho deia ningú. I ara gairebé ningú no diu, i és llàstima, color carbassa. De fet són el mateix, i a tots dos els defineix el Diccionari català-valencià-balear com a “groc vermellós”. Però no s’hauria de perdre la denominació de color carbassa.

Pipa. És aquest objecte amb forma de mugró que els nens petits es posen a la boca per xumar. Ara tothom en diu xumet, per les mateixes causes de globalització lingüística que fan que parlem de color taronja en comptes de color carbassa. Però no és bo que la pipa ja només serveixi per al tabac, i no per als nens petits.

Picarol. És una esfera de metall buida amb una boleta dins que fa que per poc que es mogui dringui. La paraula és esplèndida, i quan la dius sembla que sentis com sona. Com en els dos casos anteriors, ara ha guanyat cascavell. Però picarol diria que sona molt millor.

Esguerrat. Es diu, o es deia, de la persona a qui li falta un membre o que té alguna part del cos deformada. I s’utilitzava també amb una forma entre carinyosa i paternalista, en diminutiu: “esguerradet”. Ara hi ha altres formes de dir el mateix que certament són més adequades.

Josep Lligadas Vendrell

Vacances en pau 2011

El projecte de Vacances en Pau, organitzat per la Delegació del Front Polisario a Catalunya, és un símbol de solidaritat amb els nens i nenes sahrauís i un clam per la pau, contra la injustícia i la guerra.

Aquest projecte, on famílies catalanes acullen a nens i nenes sahrauís durant els mesos d’estiu, pretén donar a aquests infants la possibilitat de veure moltes coses que fins ara només coneixen en els llibres escolars (rius, muntanyes, el mar, etc.) i l’oportunitat de conviure amb nens i nenes catalans per arribar a tenir una altra imatge del món, diferent de la que els mostra la realitat quotidiana dels campaments de refugiats on el Poble Sahrauí viu exiliat des de l’any 1975.

Des de la signatura dels Acords Tripartits de Madrid i l’immediat repartiment del Sàhara Occidental en mans de Marroc i Mauritània, al voltant de 184.000 sahrauís viuen organitzats en campaments allà on res no creix:  la «hammada», un desert inhòspit situat a la regió algeriana de Tindouf.

Les condicions de vida són extremes: temperatures superiors als 50 graus a l’estiu i baixíssima durant les nits de l’hivern; amb manca d’aigua corrent i llum elèctrica. A tot això s’hi ha de sumar la manca d’alimentació creixent, vestit i, en definitiva, dels productes més bàsics. Un dels sectors més afectats per aquestes difícils condicions de vida són els nenes i nenes que en moltes ocasions no tenen cobertes les necessitats més bàsiques per al seu bon creixement i desenvolupament personal.

La creixent manca d’aliments es deu a la retallada important de l’ajut alimentari per part dels organismes internacionals (PAM, ACNUR) que any rere any agreuja la situació precària de la població dels campaments, de la qual els infants constitueixen un grup de risc.

Per la qual cosa el projecte d’acolliment temporal “Vacances en Pau” es fa cada any més necessari, entre altres coses,  per tal de detectar possibles problemes de salut i proporcionar al nens una atenció mèdica i una alimentació equilibrada.

En el cas que hi estigueu interessats podeu trucar al mòbil 663488839  (Viladecans pel Sàhara).

Rosa Mercader

Visió de Centreamèrica

Durant el mes de març d’enguany, Mn. Manel Simó, rector de la parròquia de Santa Maria Magdalena de Viladecans, va viatjar, amb altres tres persones, a Guatemala, El Salvador i Nicaragua.

L’ONGD Soltermón (Solidaritat amb el Tercer Món) està adscrita a l’esmentada parròquia i es dedica a subvencionar projectes de desenvolupament en aquells països.

Soltermón va sufragar enguany la construcció d’un pou d’aigua a l’Alta Verapaz (Guatemala); una guarderia al barri de El Tesoro, en un suburbi de Guatemala capital; i tres menjadors infantils a Granada (Nicaragua).

Mn. Manel (que era ja la sisena vegada que viatjava a Centramèrica) ens ofereix aquí una breu visió de com es troben avui aquells països.

Resulta difícil aplegar en unes línies totes les vivències d’aquells dies. Per això, a manera de resum, sintetitzo la meva visió en aquests deu punts:

1. He vist milers i milers d’éssers humans sotmesos injustament a situacions de pobresa, misèria, desnutrició, violència, impunitat, i desigualtats.

2. He vist en especial nens i dones víctimes d’una societat individualista, masclista i violenta, que abusa dels més febles.

3. He vist alhora dones molt fortes i valentes que tiren endavant malgrat la gran càrrega que han de suportar.

4. He vist un poble molt religiós, que confia en un Déu d’amor, de justícia i d’alliberament, més que en les esglésies.

5. He vist una església de laics i laiques molt compromesos i alhora molt lluny d’una església europea i vaticanista.

6. He vist sacerdots, religiosos i laics –molts voluntaris– jugant-se la vida per la reivindicació de la dignitat de les persones.

7. He vist governs corruptes, l’imperi del narcotràfic i les “maras” (bandes juvenils violentes); i militars i paramilitars al servei de la violència.

8. He vist uns països on la impunitat de la injustícia és alarmant. Entre 2010 i 2011, a Guatemala, 393 dones han estat violades i assassinades. Només s’han celebrat dos judicis...

9. He vist una violència quotidiana, on les xifres de persones mortes diàriament,  a Guatemala i El Salvador, superen les víctimes quotidianes de les guerres civils recents.

10. He vist, un cop més, la necessitat de ser la veu i continuar cridant per aquells als quals se’ls hi nega la veu i la llibertat.

A algú li pot semblar una visió excessivament negativa i pessimista, però crec, i així ho van veure també les altres persones que m’acompanyaven, que és la trista realitat d’uns països que, com ells afirmen, es troben massa propers al domini de l’imperialisme nord-americà, alhora que són la via de pas de tot el narcotràfic que va, d’anada i tornada, de Colòmbia a Estats Units, i d’Estats Units a Colòmbia i el món sencer.

Manel Simó

Burques i tangues

En el número anterior del Punt de Trobada vaig llegir l’encès atac al vel integral o al burca que signava Marta Pombo en nom dels drets humans i del feminisme. En general, m’agrada molt com escriu la Marta. Però aquesta vegada he de dir que no estic gens d’acord amb el seu plantejament, tot i que a mi tampoc no m’agrada una peça de roba que em sembla tan poc pràctica.

I no hi estic d’acord perquè crec que si bé és cert que algun burca es deu amagar a les nostres ciutats, no és pas una situació gaire freqüent ni, de moment, perillosa per a la seguretat. El que sí que és freqüent és carregar sobre el col·lectiu immigrant tota mena de prejudicis. No és, ben segur, el cas de la Marta, però sí el cas de molts dels polítics que reclamen la seva prohibició, els quals estan lluny d’haver passat la “prova del cotó” de la igualtat de gènere.

Sobre la significació d’aquesta “tapamenta” tan exagerada als nostres ulls, se’n podrien dir moltes coses: la tradició, el masclisme, la cultura, la religió... O, ben probablement, una mica de cada. Una qüestió que als ulls de les dones occidentals clama al cel... Perquè les alliberades dones occidentals anem tatuades, amb piercing, amb arracades, maquillades, tenyides, amb uns tacons gens saludables, uns sostenidors de dues talles més petites, el pubis depilat (aiiiii!) i ensenyant tot el que es pot. Per no parlar de les intervencions quirúrgiques per resoldre problemes més relacionats amb l’acceptació d’un mateix que amb les tossudes dissidències del nostre cos respecte als cànons de la bellesa de moda.

Penso que aquí potser no hi ha tradició, ni cultura ni religió. Però crec que de masclisme, també n’hi ha força, i, sobretot, molt d’indústria cosmètica, tèxtil, farmacèutica i fins i tot mèdica. Total, hem substituït la tradició per la moda, i la religió de tota la vida pel culte al mercat. Amb uns quants punts en comú, perquè estic segura que sota alguns burques s’amaga llenceria de luxe i les mateixes “tortures” físiques a Orient i a Occident. En teoria fem tot això perquè volem i ho amanim amb una dosi de llibertat, però no estic gaire segura que semblant masoquisme no sigui induït. Perquè ens empassem, molt acríticament, molta publicitat i seduir el mascle continua sent l’eix sobre el qual pivota la trama de gran part de les sèries televisives més nostrades.

Jo tenia l’esperança que el burca acabés desapareixent per sí sol.  I en aquest sentit, crec que una prohibició seria obrir el camí perque el burca o el vel integral s’acabessin convertint en un signe identitari per a determinades dones. Si el vestit es converteix en símbol, amb la prohibició el que estem fent en lloc d’eradicar-lo és promoure’l.

D’altra banda, crec que som nosaltres que dipositem en aquest vestit tota la dignitat de la persona... Es fa dificil de fer entendre això a un col·lectiu que, en contra de la llegenda urbana que corre, té totes les obligacions però no sempre té drets fonamentals com el de residència o el de treball. I això sí que em sembla molt indigne i contrari als drets humans. Ens fixem en el seu vestit (i encara quan són dones treballadores, perquè a les dones que acompanyen els xeics carregats de diners no sembla que les qüestioni ningú), i no veiem altres aspectes bàsics. 

I crec que les dones -totes les dones- han de poder-se alliberar d’allò que volen al seu ritme i a la seva manera. Altrament, les estem col·locant entre l’espasa i la paret. Crec que una tolerància zero en el tema no ajuda gens que surtin de casa i que es relacionin amb d’altres persones. Si no se senten acceptades difícilment canviaran els hàbits, i mai millor dit. Sobretot perquè llençar el burca a les escombraries és també assumir molts canvis en el nucli familiar que solen ser tormentosos d’emprendre i que cal abordar amb llibertat quan s’està preparat per fer-ho.

Finalment, voldria dir que en aquests temes convindria filar prim. No és el mateix el burca que l’ablació del clítoris. I si cal que les persones s’identifiquin quan calgui es diu així, però no cal referir-se al burca explícitament.  Que de gent tapada n’hi ha també a les processons de Setmana Santa o al Carnestoltes i no n’hem fet pas un drama. 

En fi, que a mi, la prohibició legal de tot plegat em sembla que més que acabar amb el problema, en crea uns quants de nous.

Mercè Solé

Vols portar el mamut al cotxe, o a la moto, o a la bici, o a la carpeta?

Doncs sí. El mamut es motoritza, com han fet altres bèsties: galls, rucs, toros... Vius a Viladecans? T’estimes Viladecans? A veure si es nota. Per tres euros pots:
a) Lluir d’identitat viladecanenca (autoestima amunt!)
b) Contribuir a finançar el mamut i la seva festa.
c) Millorar indiscutiblement la carrosseria del teu cotxe, moto, bici o carpeta.

Pots trobar-lo a la LLibreria Els Nou Rals

L'Aplec de Pasqua a l'ermita de Sales

En plena celebració mil·lenària de l’aparició del nom de la nostra vila, les parròquies cristianes de Viladecans van voler recordar també la petjada mil·lenària de l’Església entre nosaltres, recuperant l’Aplec del dilluns de Pasqua davant l’ermita de la Mare de Déu de Sales.

Les referències artístiques de l’ermita són així mateix mil·lenàries, encara que la primera referència documental data de 1141.

El tradicional Aplec de Pasqua feia uns anys que no podia celebrar-se perquè l’ermita estava en obres.

Els actes d’enguany van aplegar un total de 135 persones, que escoltaren amb goig les cançons presentades per la coral “Som i serem”, de Viladecans; assistiren a la celebració de l’Eucaristia, concelebrada per tots els mossens de les parròquies; i 54 persones es reuniren finalment al voltant d’una paella popular.

La recuperació de la celebració de l’Aplec ha coincidit amb la signatura d’un conveni de col·laboració entre el bisbat de Sant Feliu de Llobregat i l’Ajuntament de Viladecans per a la rehabilitació i la regulació de l’activitat de l’ermita. Ens felicitem per la notícia que pot ser l’inici d’una llarga trajectòria de col·laboració cultural i religiosa entorn a la Mare de Déu de Sales.

Manel  Simó

Un mundo sin motos no es posible

¿Os imagináis un mundo sin motos? Estoy seguro que muchos de vosotros jamás os hicisteis esa pregunta, que para algunos es una pregunta sin sentido. Pero os pido un momento de atención y de esfuerzo para imaginaros una mañana cualquiera, a la entrada de Barcelona o por la misma ciudad que no hubiera ninguna moto. El resultado sería una ciudad más contaminada, con muchas más caravanas, parkings colapsados, etc. etc... Y no es un argumento desolador ni destructivo, es la realidad. Piensa en las motos como vehículo de ocio, ruidoso y peligroso. Pero la moto, hoy por hoy, es primordial en las ciudades.

Barcelona está rozando en la ciudad con mas motos de Europa, Pensar por un momento, qué espacio físico ocupa una motocicleta y cuantas personas van, el nivel bajo de consumo, las pocas emisiones de CO2 que emite, la moto es un medio de transporte mucho más rápido que el coche en el entorno urbano, más asequible que un coche, en el coste de un aparcamiento o incluso en ciudad la facilidad de aparcamiento casi en la puerta de nuestro destino. Cuando me refería a la rapidez no me refería a sobrepasar los límites de velocidad ni mucho menos, me baso en un estudio que se realizó en un tramo de 12 km en la ciudad de Madrid donde en moto se tardó 27 minutos, en coche 49 minutos y en transporte público 75 minutos.

Pero todas estas virtudes las pagamos muy caras en según qué ocasiones. Por ejemplo, cuando tenemos la suerte de caernos por el mal pavimento, señalización horizontal, manchas de aceite, etc. etc. y en ocasiones nos topamos con guardarrailes que nos amputan o nos quitan la vida como a muchos compañeros.

Pero esta vez no hemos hecho el artículo para estos temas, esta vez venimos a invitaros el 12 de junio en el Parc de la Marina al “Día de la Moto”, que será un acto lúdico-festivo-reivindicativo, lleno de sorpresas, conciertos, dj’s, salida moto-turística, butifarrada y regalos. Una concentración abierta a todo tipo de motocicleta y ciclomotor, gente de a pie y todos los interesados en ver cientos de motos de toda Catalunya en nuestra ciudad. El evento empezará a las 9:00 h de la mañana y estaremos hasta la primera hora de la tarde. Si queréis comer una butifarrada con pan con tomate, la buti y una bolsa llena de sorpresas la tendréis por 10€.

Si queréis mas información enviar email a barcelona@pmsv.org o entrar en nuestra página en el facebook en “Associació Motoforça”.

Os recordamos que MotoForça somos una asociación dedicada plenamente a la seguridad vial y el uso ético de la motocicleta en nuestro municipio. Trabajos juntamente con PMSV (Plataforma Motera por la Seguridad Vial) ya que el delegado de la zona de Catalunya es el que firma este artículo y es del municipio de Viladecans.

Próximamente os iremos contando más sobre nosotros.

Y no lo olvidéis, el 12 de junio os queremos ver a todos los lectores del Punt de Trobada!

Sergi Román Cordón

El dia 22, eleccions municipals

Aquesta revista va néixer juntament amb l’actual legislatura municipal. Just després de les darreres eleccions, ara fa quatre anys, el juny del 2007, apareixia el primer número de Viladecans Punt de Trobada.

Ara, el diumenge dia 22, toca anar a votar i elegir els qui governaran la nostra ciutat en els propers quatre anys. En aquestes pàgines, en què hem parlat de moltes coses i molt variades, en funció dels escrits que els nostres lectors volien fer-nos arribar, sempre hi ha anat apareixent, des de molts angles, l’interès pel que passa a Viladecans, per les coses que van bé, per les que haurien de millorar i per les que van malament. I ha quedat prou clar, a través dels escrits que hem anat rebent i publicant, i a través també de l’opinió de la revista expressada en aquesta primera pàgina, que tots plegats considerem molt important interessar-nos per com funciona el govern de la ciutat, i voler contribuir a fer que funcioni de la millor manera possible.

Sens dubte que una de les maneres més determinants de contribuir a aquest bon funcionament és la de triar els qui ens han de governar. O sigui, votar en les eleccions municipals. Sí, ja ho sabem que la democràcia té molts defectes, i també és posible que cap dels partits que es presenten ens satisfaci al cent per cent. Però no per això hem de renunciar a dir cap on volem que vagin les coses, i quines prioritats i maneres de fer considerem més adequades. I això es fa reflexionant sobre aquestes prioritats, veient què ens proposa cada partit, i donant suport al partit que més s’adeqüi a això que volem. O, fins i tot, si realment ens sentim lluny de totes les propostes que ens fan, votant en blanc per dir que realment ens interessa la vida col·lectiva, però que no trobem qui ens representi.

El dia 22 cal anar a votar. És una qüestió de responsabilitat i de ganes d’anar endavant.