Burques i tangues

En el número anterior del Punt de Trobada vaig llegir l’encès atac al vel integral o al burca que signava Marta Pombo en nom dels drets humans i del feminisme. En general, m’agrada molt com escriu la Marta. Però aquesta vegada he de dir que no estic gens d’acord amb el seu plantejament, tot i que a mi tampoc no m’agrada una peça de roba que em sembla tan poc pràctica.

I no hi estic d’acord perquè crec que si bé és cert que algun burca es deu amagar a les nostres ciutats, no és pas una situació gaire freqüent ni, de moment, perillosa per a la seguretat. El que sí que és freqüent és carregar sobre el col·lectiu immigrant tota mena de prejudicis. No és, ben segur, el cas de la Marta, però sí el cas de molts dels polítics que reclamen la seva prohibició, els quals estan lluny d’haver passat la “prova del cotó” de la igualtat de gènere.

Sobre la significació d’aquesta “tapamenta” tan exagerada als nostres ulls, se’n podrien dir moltes coses: la tradició, el masclisme, la cultura, la religió... O, ben probablement, una mica de cada. Una qüestió que als ulls de les dones occidentals clama al cel... Perquè les alliberades dones occidentals anem tatuades, amb piercing, amb arracades, maquillades, tenyides, amb uns tacons gens saludables, uns sostenidors de dues talles més petites, el pubis depilat (aiiiii!) i ensenyant tot el que es pot. Per no parlar de les intervencions quirúrgiques per resoldre problemes més relacionats amb l’acceptació d’un mateix que amb les tossudes dissidències del nostre cos respecte als cànons de la bellesa de moda.

Penso que aquí potser no hi ha tradició, ni cultura ni religió. Però crec que de masclisme, també n’hi ha força, i, sobretot, molt d’indústria cosmètica, tèxtil, farmacèutica i fins i tot mèdica. Total, hem substituït la tradició per la moda, i la religió de tota la vida pel culte al mercat. Amb uns quants punts en comú, perquè estic segura que sota alguns burques s’amaga llenceria de luxe i les mateixes “tortures” físiques a Orient i a Occident. En teoria fem tot això perquè volem i ho amanim amb una dosi de llibertat, però no estic gaire segura que semblant masoquisme no sigui induït. Perquè ens empassem, molt acríticament, molta publicitat i seduir el mascle continua sent l’eix sobre el qual pivota la trama de gran part de les sèries televisives més nostrades.

Jo tenia l’esperança que el burca acabés desapareixent per sí sol.  I en aquest sentit, crec que una prohibició seria obrir el camí perque el burca o el vel integral s’acabessin convertint en un signe identitari per a determinades dones. Si el vestit es converteix en símbol, amb la prohibició el que estem fent en lloc d’eradicar-lo és promoure’l.

D’altra banda, crec que som nosaltres que dipositem en aquest vestit tota la dignitat de la persona... Es fa dificil de fer entendre això a un col·lectiu que, en contra de la llegenda urbana que corre, té totes les obligacions però no sempre té drets fonamentals com el de residència o el de treball. I això sí que em sembla molt indigne i contrari als drets humans. Ens fixem en el seu vestit (i encara quan són dones treballadores, perquè a les dones que acompanyen els xeics carregats de diners no sembla que les qüestioni ningú), i no veiem altres aspectes bàsics. 

I crec que les dones -totes les dones- han de poder-se alliberar d’allò que volen al seu ritme i a la seva manera. Altrament, les estem col·locant entre l’espasa i la paret. Crec que una tolerància zero en el tema no ajuda gens que surtin de casa i que es relacionin amb d’altres persones. Si no se senten acceptades difícilment canviaran els hàbits, i mai millor dit. Sobretot perquè llençar el burca a les escombraries és també assumir molts canvis en el nucli familiar que solen ser tormentosos d’emprendre i que cal abordar amb llibertat quan s’està preparat per fer-ho.

Finalment, voldria dir que en aquests temes convindria filar prim. No és el mateix el burca que l’ablació del clítoris. I si cal que les persones s’identifiquin quan calgui es diu així, però no cal referir-se al burca explícitament.  Que de gent tapada n’hi ha també a les processons de Setmana Santa o al Carnestoltes i no n’hem fet pas un drama. 

En fi, que a mi, la prohibició legal de tot plegat em sembla que més que acabar amb el problema, en crea uns quants de nous.

Mercè Solé