Un xupet no és un glop de licor, ni el recipient on es beu el tal glop. Un xupet és una construcció agrícola utilitzada per regar en els camps de Viladecans i de molts altres llocs. Però la paraula cada cop és menys usada, perquè cada cop hi ha menys pagesos i, a més, els pagesos que hi ha cada cop utilitzen mètodes més directes, com ara mangueres o aspersors.
I com xupet, moltes altres paraules estan desapareixent del nostre vocabulari. Perquè allò que designen desapareix, o perquè són substituïdes per altres, o pel que sigui. Una part important d’aquestes paraules es refereix al món agrícola, però d’altres no.
De fet, a Viladecans el vocabulari català que es feia servir era molt ric, i, almenys com a record i homenatge, bo serà recollir-ne alguns exemples. Això faré en aquest article i en algun altre que seguirà. I si se us acuden paraules d’aquestes que estan en perill d’extinció, feu-les arribar, si us plau, al Punt de Trobada (puntviladecans@gmail.com). Comencem, doncs.
Xupet. És, com he dit, una construcció agrícola utilitzada per regar. Té forma quadrada, i utilitza un sistema de vasos comunicants per portar l’aigua del pou d’on s’extreu a zones que fan una mica de pujada. És una construcció notablement enginyosa, i potser en un proper número hi dedicarem un article sencer per explicar-ne el funcionament. De moment, podeu veure’n la foto. La paraula ve de l’àrab “aljub”, que vol dir pou, i d’aquí ve xup, que en aquesta zona del Pla del Llobregat s’utilitza sempre en diminutiu, xupet. En castellà, d’“aljub” ve “aljibe”, que vol dir cisterna.
Rendilla. Aquesta és una paraula en perill d’extinció perquè, afortunadament, de rendilla ja gairebé no en queda. La rendilla és un mosquit molt petit i que pica molt fort, habitual a les zones de delta. Com a mínim, la paraula és utilitzada al delta de l’Ebre i al del Llobregat.
Amanadar. Vol dir fer manats. Amanadar espàrrecs, amanadar cebes. Era (o és) una de les feines que calia fer després de collir, per preparar el “gènero” per dur-lo a vendre.
Gènero. Evidentment que la forma correcta d’aquesta paraula és “gènere”, però la forma popular és “gènero”. El diccionari ho defineix com a “conjunt d’articles que són objecte de comerç”, i s’utilitza tant per als productes del camp com per a qualsevol altra cosa que es vengui.
Color carbassa. Ara, d’aquest color, tothom en diu “color taronja”. Però jo, de petit, a Viladecans, sempre n’havia sentit dir color carbassa. Color taronja no ho deia ningú. I ara gairebé ningú no diu, i és llàstima, color carbassa. De fet són el mateix, i a tots dos els defineix el Diccionari català-valencià-balear com a “groc vermellós”. Però no s’hauria de perdre la denominació de color carbassa.
Pipa. És aquest objecte amb forma de mugró que els nens petits es posen a la boca per xumar. Ara tothom en diu xumet, per les mateixes causes de globalització lingüística que fan que parlem de color taronja en comptes de color carbassa. Però no és bo que la pipa ja només serveixi per al tabac, i no per als nens petits.
Picarol. És una esfera de metall buida amb una boleta dins que fa que per poc que es mogui dringui. La paraula és esplèndida, i quan la dius sembla que sentis com sona. Com en els dos casos anteriors, ara ha guanyat cascavell. Però picarol diria que sona molt millor.
Esguerrat. Es diu, o es deia, de la persona a qui li falta un membre o que té alguna part del cos deformada. I s’utilitzava també amb una forma entre carinyosa i paternalista, en diminutiu: “esguerradet”. Ara hi ha altres formes de dir el mateix que certament són més adequades.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada