Un beisbol excessivament correcte

Podríeu haver llegit, o escoltat per la ràdio: “…El Viladecans, fent la setena correguda de la tarda en la cinquena entrada, ha deixat d’allò més fotut l’equip de Sant Boi. Esperant la base per boles o a pilota picada, els batedors de l’Alfons Barrué, sense batre cap quadrangular i deixant la batada sempre dins, han anat avançant pels coixins del diamant fins a impulsar a meta les corregudes suficients per escaldufar l’equip de Cinc Roses”. Si us plau, no us espanteu o entusiasmeu, no és un relat pornogràfic. És el que podria ser la crònica, lingüísticament correcta, d’un partit de beisbol segons el criteri terminològic del molt respectable Institut d’Estudis Catalans.

La cosa va anar així. El Comité Olímpic (COOB-92) i la Conselleria de Cultura de la Generalitat varen tenir la bona pensada, prèviament a l’olímpiada, d’estandarditzar la terminologia catalana de tots els esports i editar-la en forma de diccionari de cent pàgines. En resultaren vint-i-vuit, un per cada esport. El treball de compilació fou encomanat al TERMCAT (Centre de Terminología per la Llengua Catalana), creat per l’I.E.C.

Ja m’està bé, ja, l’existència d’un organisme com l’ I.E.C. que vetlli per la pulcritud de la llengua i vetlli la fixació de la unitat idiomàtica per a tots els àmbits territorials de parla catalana. Però, entre el poc i el massa, el Consell Supervisor optà per  fer-ne més que massa envers les paraules pròpies  del beisbol. La gent de Viladecans n’era un bon usuari i bon dipositari en l’àmbit rural. Com a primer poble a fer-ho d’Espanya, s’hi ha jugat sense cap problema en cubà, en català o en espanglis.

Deixeu-me qualificar de pífia i d’oportunitat fallida el resultat del nostre diccionari, del qual vaig ser col·laborador en la seva elaboració.

A primers del 92, la Federació Catalana em demanà ajut per fer possible la compilació. Amb tota la il·lusió i ganes m’hi vaig avenir. Una jove, maca i seriosa filòloga barcelonina en va ser l’interlocutora. Ella no tenia ni punyetera idea de bats, boles i bases. En quatre sessions de dues hores, prenent cafè sota l’altell del bar de l’Andreu, a la plaça de la Vila, la vaig anar il·lustrant sobre el tema. En una sessió complementària al camp municipal, en un dia de partit la noia pogué fer-se’n càrrec, bo i prenent plegats, com déu mana, un hot-dog i una cervesa. No vàrem tenir altre metodologia que la de desgranar, una per una, totes les paraules. Les dues primeres sessions foren d’anar per feina. La tercera, essent de repàs, em va servir per constatar com les gastava el Consell Supervisor i quines paraules donava per bones. La quarta i última, ja no va ser tal, a la vista dels criteris i del no rectificar les paraules fonamentals, la recança es féu mestressa de la relació amb la teminòloga i la feina acabà aquí.

¿Quines eren les maleïdes paraules portadores del desconcert i desencís? Heus aquí, entre d’altres, les principals: correguda, pilota i batre, pontificades oficialment en contra les dites de sempre a Viladecans i resta de Catalunya: carrera, bola i batejar.

Vegem-ne doncs les raons de cadascú:

–Però, no et vaig explicar que “carrera” era l’equivalent, al “tanto”,  al punt del joc que es feia mirant d’anar d’una base a una altra fins completar les quatre cantonades d’un quadre? Com aquell que fa la carrera de dret, d’advocat o de metge… que fa cursos i té la carrera quan els acaba tots... o quan de semblant manera anomenem carrera al recorregut que paguem a un taxista que ens ha portat d’un lloc a un altre?

–De segur que deus tenir raó, sí, però el Consell Supervisor diu…...

–Correguda és l’acció de córrer. Però, insisteixo, no és l’acció de córrer el que puntuem sinó el fet d’arribar finalment a un lloc.

–Carrera també podria ser considerada com l’acció de córrer quan aquest córrer no té aturada des del principi fins a la fi. De manera semblant a cursa.

–Calla, calla, justament tampoc no és una cursa, en el nostre cas cada base és un objectiu i si la base te la donen per boles perquè el pitxer està en un mal moment de punteria, ni tan sols hi ha correguda, n’hi ha prou amb un trot o una pasejada… Per altra part, no et xiula a les oïdes  la parauleta?

–Home… una mica.  I de les pilotes, que hi teniu a dir?

–Doncs que us heu quedat amb la traducció de la segona accepció que se li dóna a la paraula bola en un país que es diu Cuba on, fins a la revolució, no hi havia gaires més esports amb cosa rodona que el beisbol. Generalment, pels catalans, una pilota és una cosa esfèrica, buida per dins, elàstica, que salta i bota i una bola és un cos rodó i massís que com a molt rebota. Totes dues paraules poden ser accepcions l’una de l’altra, d’acord, però al beisbol català t’asseguro que li aniria millor si poguéssim evitar haver de dir: “corregudes en pilota picada”.

–Val, i perquè el desacord fent valdre batejar, en comptes de batre?

–Això pregunto jo. No diem  festejar, de fer festa? fullejar, de passar full? copejar, de donar cops? netejar, de fer net? Doncs per la mateixa raó, a Viladecans, bategem quan donem cops a una bola amb un bat. T’ho diu un que havia fet d’escolà a uns quants batejos, i encara recorda haver vist batre de debò quan tenia tres o quatre anys. Es donaven cops a les garbes amb un bastó repetidament per separar el gra de la palla, o als garrofers per fer caure el fruit de l’arbre. En beisbol, si toques de manera repetida la bola amb el bat quedes eliminat. Possa-t’hi com vulguis, però continuarem dient-li batejar per més que ens ho recriminin les patums.

–Però és que batejar és paraula sagrada i les seves accepcions només son analogies com ara: “batejar el vi” que és posar-li aigua.

–Que en sóc de ruc!... ara ho entenc. Vet-ho-aquí, home! “Con la Iglesia hemos topado”.  I… hi ha algún altre criteri, que jo desconegui, però pugui saber, més enllà del treball de recollir la terminologia viladecanenca?

–Doncs sí. Si podem, hem d’evitar recollir massa paraules iguals a les del castellà i fer servir les semblants que aquest no utilitzi.

–Strike tres, out! Ara entenc això de “corregudes”,  “batades”, “batudes” i “pilotes”. També el per què no de les “patades”, i les trifulques entre mossèn Alcover i els Pompeus.

A mig camí de l’orquitis-epidimiditis, fart de tanta corba fregada sense fer una bona batada, de tanta bola esquitllada sense possar-la en joc i batudes les ganes d’una nova sessió de feina tronxada, abans de tocar el pirandó cap a caseta, encara vaig tenir l’esma de preguntar-li a la rival, si el TERMCAT entrecuixaria al diccionari gaires paraules de les que habitualment diem en anglès. Com ara: pitxer, catxer, strike, swing, rolling, foul-ball, etc.

Em contestà riallerament tot preparant el comiat:

–De ben segur que mirarem de traduir-les totes. Encara que les interjeccions que canta l’àrbitre possiblement no, per massa complicades.

–Ja t’entenc –li vaig dir serrant les dents i somrient– no quedaria bé que a cada llançament del llançador, no batut pel batedor, l’àrbitre es posés a cridar:  “Vaga!”. Imagina’t en castellà: “Huelga!”, en comptes de: “Strike!”, que tan fi resulta.

–Oh i tant –digué donant-me la mà de manera melindrosa.

–Adéu maca, adéu… Gràcies per la feina que ens has fet… Ja ens diràs què toca dir i perdona’m les topades...

Esvaint del relat tota pulsió eròtica, repeteixo: m’està bé l’existència de l’I.E.C. Més que bé i és de llei. Però d’aquell encontre per compilar paraules entre un obtús arrogant i la corporació acadèmica de rigor científic, en vaig sortir com si m’haguessin obligat a fer un toc de sacrifici, tenint les bases plenes amb dos outs i perdent de tres carreres a l’última entrada.

A Viladecans, amb les paraules del beisbol passarà com passa amb les xindries, esberginies i escarxofes, que les diem tal com dic, encara que ens diguin que ho diem malament. I farem bé, perquè és ben sabut que no hi ha institució propietària de la parla de cap poble i és al poble que li pertoca ser l’enriquidor i propietari del seu tresor: la seva parla. Les institucions, només haurien de ser-ne servadores. No tenint conciència de dir-ho malament, tinc la sensació que en el cas del beisbol, el TERMCAT es va passar de creativitat i de sentit de la propietat. D’aquí, la personal qualificació de pífia.

Vint anys després, el Diccionari de la Llengua Catalana només té incorporats quatre termes relatius a aquest esport: “Beisbol” que dóna nom al joc i ve de temps, “Bat” i “Batedor” incorporats l’any 1995, i el verb “Batre” l’any 2007. Per tant, no ens ha de preocupar gaire aquesta esquifida trifulca línguística. Sí que ens hauria de preocupar el que es desprèn del diluvi de paraules com: foursquare, webmaster, megaupload, spotify, captcha, craigslist, tagcloud, chatroulette, slideshare, wikileaks, orkut, widget, buzz, spam, buyvip, feedback…, etc. Moltes d’elles fa cinc anys no existien, algunes d’aquí cinc anys ja no hi seran. Molts jovenets i jovenetes ja saben de què va i les fan servir. Però, com serà l’equivalència catalana de les que sobrevisquin? Vés a saber! No li aniria malament una ajudeta als treballadors del Diccionari, vista la productivitat. Però quan ho feu, millor no dir que sou de Viladecans.

Andreu Comellas