Tinc l’esperança que la vida sigui un aprenentatge pel dur mètode d’encert i error,  i que em serveixi d’alguna cosa l’àmplia col·lecció d’errors que he anat sumant al llarg del temps. D’altra banda sóc d’una generació  que des d’una modèstia poc heroica, sovint massa mitificada, va protagonitzar la transició. Vaig viure els anys en què la gent tenia ganes de sortir al carrer per demanar i reivindicar, conscients que només la força de la gent podia aconseguir millorar les coses.  Viladecans érem un poble, el pueblo –no  teníem ambicions de ciutat–, ple de dèficits, de carrers sense asfaltar, amb l’hospital tancat, sense ambulatori, amb dèficits d’escoles, amb atur i els carrers plens d’esquelets de blocs sense acabar per la fallida de les constructores, però amb una ànima col·lectiva de participació i superació.

Allò va durar poc, queda en la memòria com un episodi breu de nostàlgic xàfec de primavera. El parlament era plural amb sindicalistes i obrers, amb gent com el Cipri, que va morir anys després al caure d’una escala quan intentava, tot sol en plena nit, penjar una pancarta del partit. Però alguns vicis ja començaven a aparèixer. Mentre el Cipri es portava el dinar a Las Cortes Españolas en la carmanyola dins d’una cartera com un obrer de la construcció, jo recordo un dinar de treball amb un càrrec de la Diputació del partit majoritari, un sindicalista radical del Moviment Comunista reciclat, que en acabar va demanar un conyac francès i un Montecristo per fer el rotet. 

L’aclaparadora victòria de Felipe González  va desmobilitzar la gent senzilla, potser perquè sentien que s’havia aconseguit el més important: l’esquerra havia arribat al poder. I fins ara no ens ha anat tan malament. Els nostres pobles, en paraules d’Alfonso Guerra, no los conoce ni la madre que los parió.  El creixement urbanístic portava un pa sota el braç i va ajudar a corregir dèficits i construir equipaments i ampliar els serveis. En aquests trenta últims anys en la política municipal catalana, Viladecans no és cap excepció, ha estat més el protagonisme de les constructores, de les empreses municipals, que el protagonisme dels ciutadans. Ha estat més important el protagonisme dels tècnics, els càrrecs de confiança, que el dels polítics. La política, la pedagogia ciutadana, el cos a cos amb els veïns, ha estat un invitat secundari a la política municipal. Davant de la rotunditat d’una avinguda, d’un poliesportiu, d’un teatre, qui necessita la política? qui vol la política? qui practica la política?  En general els partits dormiten d’elecció en elecció. I fins i tot en les eleccions el seu paper és més d’extra que de protagonista.

Sense ànim d’exagerar, això fa pinta que s’ha acabat. Els diners ja no arribaran per a tot, caldrà escollir, i en cada decisió es farà una cosa en comptes d’una altra.

Jo em presento abans que res perquè la gent d’ICV-EUiA amb qui treballo, m’ha elegit –i no he sabut dir que no–, però també perquè crec que puc ajudar a posar en joc  una riquesa no gaire utilitzada, la nostra pedrera, la de la gent de Viladecans. Em presento perquè per tirar endavant necessitats històriques com el nou Hospital o l’ambulatori confio més en la tossudesa solidària i reivindicativa de la nostra gent de Viladecans que en les paraules de la Geli o del Boi Ruiz.

Jo em presento perquè crec, sense ànim d’exagerar,  que estan en perill gran part de les nostres conquestes socials, que hem guanyat amb anys  d’esforç, i vull dedicar el meu temps i feina a ajudar a mantenir-les. 

Em presento perquè és el moment de la política, i la política sempre ha format part, amb orgull, de la meva vida.

José Luis Atienza