El voluntariat a Càritas, entre d’altres coses, permet estar en contacte amb una realitat que sovint queda amagada, invisible als ulls de la major part de la societat.L’altre dia vaig tenir ocasió de conèixer la J., que té uns 60 anys i viu sola a Viladecans. Pateix una malaltia que li impedeix fer esforços i tot i que, amb algunes dificultats, pot sortir al carrer, no pot fer la feina de casa. Cobra una pensió no contributiva per malaltia (PNC), que és de 312,43 euros. Com que necessita ajut a casa, les administracions públiques (l’ICASS en aquest cas) li concedeix un ajut d’uns 21 euros (sí, 21) al mes perquè contracti algú que li doni un cop de mà. Ajut que, d’altra banda, ha d’anar renovant cada any amb la paperassa que això comporta, tot i que la seva malaltia és crònica. Aquest fet fa, també, que no cobri amb regularitat. I jo em pregunto, ¿com és possible viure amb aquests ingressos? ¿en tindrà prou amb les dues hores al mes –el preu per hora de neteja, en l’economia submergida, ja ronda els 10 euros– que pot contractar amb l’ajut que rep? I, sobretot, ¿quantes persones a la nostra ciutat estan en aquesta situació?
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada